El cas Mediterrani d’Alacant? En les línies en valencià, això no passava. Fins ara

per Víctor Labrado

Tribuna

El cas Mediterrani d’Alacant? En les línies en valencià, això no passava. Fins ara.
El cas Mediterrani d’Alacant? En les línies en valencià, això no passava. Fins ara.

Vostés deuen haver llegit en alguna banda, perquè el cas s’ha fet justament famós, com ara que:

 “La directora i una mestra del CEIP Mediterrani d’Alacant s’enfronten a 15 anys d’inhabilitació després d’una denúncia davant la Fiscalia per una circular en la qual, per error, hi havia una part sense traduir en la versió escrita en castellà. Una família es va ‘sentir ofesa’ i va denunciar per via penal la docent i la directora.”

De fet, sembla que la Fiscalia va arxivar la denúncia, però després “el pare va traslladar l’assumpte a un Jutjat Penal, que ha pres declaració a les dues docents” he llegit a Nosaltres La Veu (dissabte 22 de maig).

Quanta habilitat per a un sol papà d’alumne, no troben? Podríem dir que estem davant d’un autèntic artiste? Un home d’èxit, sens dubte. Perquè ja pot dir que ha enviat la mestra i la directora d’una escola a declarar davant un jutge pel suposat delicte d’haver emés un text amb paraules valencianes sense traduir al castellà. No crec que ningú els envege la foto. Per tant, a banda del que puga dir la sentència, un èxit per a l’artiste, si més no parcial: alerta, doncs, valencianoparlants, valencianoescrivents: penseu-vos-ho dues vegades, a on i a qui parleu o escriviu en valencià, que també podríeu ingressar en la categoria de suposats delinqüents. I quan vulgues, tornes. O si en vols més, para el cabàs.

Qualsevol indocumentat, els més desinformat dels valencians, tothom, sap que les mestres del col·legi Mediterrani, si ho hagueren fet en castellà, tot en castellà i només en, no n’haurien tingut, de problemes. Cap ni un. I d’això es tracta: de recordar-nos-ho, de tornar a fer-nos la lliçó: no és que qualsevol et pot enviar oficialment a la merda si parles en valencià on no toca –com ara a segons quin metge de la Sanitat Pública que diga que no t’entén–, és que també pots, segons com, acabar declarant davant un jutge.

Qualsevol papà descontent per un excés de valencià escolar es veu que podrà reactivar el mecanisme. Diuen els diaris que el papà de la nostra història tan exemplar és el vicecoordinador del partit Vox a Alacant. Explica això el seu èxit? Potser sí, però només en part. Sense voler llevar-li mèrits a l’home, no hauríem d’oblidar els mereixements del jutge, perquè un cert senyor jutge deu haver cridat a declarar la directora i la mestra del CEIP Mediterrani, no? I quantes més incomoditats hauran de patir? Per quants tràmits desagradables hauran de passar abans que es dicte sentència o s’arxive la causa? En el cas que n’isquen indemnes, quants mestres acabaran convençuts que, a la vista el refresquet, en això del valencià val més no complicar-s’hi la vida? Ben mirat, res de nou: hauríem arribat on estem sense la por antiga dels valencianoparlants de parlar en valencià?

El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament –STEPV– ha publicat un comunicat ben intencionat sobre l’afer en el qual, a banda d’expressar el seu suport a la mestra i la directora investigades, valora els fets com a resultat d’“una campanya d'assetjament llançada per una minoria, poc representativa de la societat valenciana, contrària a les llibertats i la democràcia, així com la llengua i cultura valencianes i la normalització lingüística del País Valencià”. 

És un comunicat molt agradable. Jo trobe que cal valorar l’optimisme, perquè és una manera constructiva i elegant de capbussar-se a la vida. I potser tenen raó i tot. Però alerta amb les minories, fins i tot les poc representatives, que de vegades poden tindre un pes decisiu. Jo sospite que la minoria –o les diverses minories– contràries a “la llengua i cultura valencianes i la normalització lingüística del País Valencià” són bastant grandussetes i de presència ben llustrosa. Que fan goig, diria jo. Però bé, fent un esforç d’optimisme, podem considerar que un antivalencià ara, una colla previsible d’antivalencians després i unes quantes colles probables d’antivalencians més avant, per més artistes que siguen, podríem considerar-ho una anècdota. Un jutge, en canvi, jo diria que no ho és mai. Un jutge mana molt, i no està mai sol: sempre n’hi ha més com ell que li fan costat. Un jutge és una categoria, i una previsible colla de jutges, encara més.

I vista la cosa com està, no trobe gens forçat, ni fora de raó, de dir que això que ha passat al Mediterrani d’Alacant, en una línia en valencià no hauria passat. De fet, no hi ha passat mai. Les línies en valencià, al llarg de quasi 40 anys, han fet de barrera protectora contra les coincidències entre papàs artistes i jutges de categoria. Ara, des de la Conselleria, han decidit liquidar-les, perquè es pensen que ha arribat l’hora que posar el castellà i el valencià en pla d’igualtat. El valencià ja no necessitaria cap mesura proteccionista. Això no cal dir que és una pura il·lusió delirant. La igualtat ja ho veiem, quina és: algú es pot imaginar un parell de mestres declarant davant d’un jutge per no haver traduït sencer un comunicat al valencià i haver-lo fet sencer només en castellà? La Conselleria de Justícia, per exemple, té el seu twitter només en castellà i, de moment, no han fet declarar a ningú per això...

Les línies en valencià havien resistit vint anys de PP. Al Botànic no li n’han durat ni mitja dotzena. Les línies en valencià han sigut una eficaç barrera defensiva contra les agressions dels antivalencians. Eren una cosa sòlida. La posició més sòlida que tenia la nostra llengua. Ara, on abans teníem una línia –quasi tota– en valencià cada any s’hi podrà discutir quina proporció de valencià toleraran les autoritats. Qualsevol línia en valencià passa a ser un CEIP Mediterrani en potència. Ses senyories o ses conselleries ens han deixat amb una mà davant i l’altra darrere.

Contra la presència del valencià a l’ensenyament, hi haurà insídies tan hàbils com previsibles i denúncies ben artístiques, i espases de Damocles, camises d’onze vares i algun carrer que no trau cap, i des d’ara, o poc més avant, potser també tribunals de setze jutges disposats a acovardir mestres més o menys valencianistes. El precedent ja el tenim.

La nostra gent, en canvi, quan es produiran abusos flagrants contra la presència del valencià a les aules, no ho denunciarà, perquè saben massa quin recorregut tindran les denúncies a favor del valencià. I als pocs atrevits que ho facen, no els admetran les denúncies. I si, cosa rara, els en admeten alguna, perdran en la sentència i, si encara hi ha prou sentit de l’humor, els faran pagar les costes. Per més que en molts casos no es respectarà el mínim d’hores en valencià –diguen el que diran un fum de projectes PEPLI de centre que arribaran a la Conselleria.

Si algú té el més mínim dubte del que dic, que faça la prova: que s’ofenguen i denuncien la Conselleria de Justícia per mantenir el seu twitter només en castellà. Faran que algú vaja a declarar?

...

PS: mentre redactava aquest article, es fa públic el cas, absolutament excepcional, d’un valencià insubmís que sí ha denunciat: en els exàmens d’oposicions per al professorat de secundari en què participava –concretament per a Educació física–, els impresos per als exàmens no estaven disponibles en valencià. Ha presentat recursos i reclamacions a la Conselleria d’Educació, l’Oficina de Drets Lingüístics, la Plataforma per la Llengua i als Sindicats d’Ensenyament. De moment, des de la Conselleria pertinent –responsable de la malifeta?– ningú no ha declarat ni davant la premsa. Estan ocupats en allò de les línies, que era el principal obstacle per a la normalització lingüística, ara feliçment superat.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací