Tejero sí, els catalans no

per Francesc Viadel

Columnistes

Tejero sí, els catalans no
Tejero sí, els catalans no

La intenció del Govern de Sánchez de gestionar l’indult dels presos polítics catalans ha remogut les entranyes de l’extrema dreta i, sobretot, les del Tribunal Suprem i això que el mateix expresident Zapatero ha dit que la mesura intenta, entre d’altres, afeblir l’independentisme.

La realitat és que amb presos polítics qualsevol solució negociada del conflicte català resulta pràcticament inviable. Com ho resulta també, almenys per ara, la governabilitat d’Espanya amb un PSOE que necessita del suport d’ERC.

La veritat és que els habitants de la caverna estan que no toquen vores inclosos els que atresoren el carnet del PSOE com ara el president castellà-manxec que ja fa temps va arribar a dir que «es podien fotre la mesura de gràcia pel cul», s’entén que els seus confrares.

El diari oficial de la Corona en un editorial ben eloqüent ha gosat afirmar que el mateix Sánchez és independentista, un pacificador messiànic que amenaça l’Estat de Dret alhora que ha convidat els barons Guillermo Fernández Vara, Emiliano Page i Díaz a sollevar-se contra el seu cap de files si de cas no volen ser còmplices d’allò que defineixen solemnement com una «quiebra democràtica».

El cas és que el Tribunal Suprem, lluny de limitar-se a redactar un informe d’indult estrictament tècnic, ha volgut pixar el rogle, ensenyar les dents. Tot plegat, ha convertit el seu escrit pràcticament en una amenaça al Govern, en una mena de tallafocs jurídic d’una hipotètica amnistia, en una defensa aferrissada d’un delicte de sedició que la Sala va estimar després d’un judici on es van recargolar els arguments fins al límit. I encara, el Suprem, una vegada més, ha recordat que es mantindrà tan inflexible com ara si els presos no abjuren de la seua ideologia encara que el penediment no és, segons nombroses fonts jurídiques, un requisit necessari per a la concessió d’un indult.

Fins i tot, s’han permès fer literatura política en afirmar que les mobilitzacions a favor d’un referèndum a Catalunya no van ser ni pacífiques ni democràtiques en la mesura que donaven suport a la independència.

A aquestes alçades no ens hauria d’estranyar un escrit com aquest. El fiscal Maza va titllar d’accions violentes les cassolades, i els Jordis, en el fons i en puritat, estan pagant amb llargues penes de presó el fet d’haver estat mediadors entre els concentrats davant de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017 i els agents de la Guàrdia Civil.

Que la sentència tindria tot l’aire d’un escarment és evident. Que totes les intervencions policials contra activistes de l’independentistes catalans que s’han viscut els darrers anys han buscat atemorir i estigmatitzar els activistes de la causa, també. Que mai no acceptaran ‘políticament’ un indult dels presos catalans és evident.

Això no obstant, l’alta judicatura no ha estat tan primmirada en altres ocasions on els candidats al perdó havien estat militars salvapàtries o dirigents polítics implicats en el terrorisme d’Estat contra ETA.

El 1988 es va indultar el general Alfonso Armada condemnat per l’intent de colp d’Estat del 81. El 1999 van ser indultats pel govern presidit per José María Aznar, l’exministre Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat, Rafael Vera, condemnats per la seua vinculació als GAL.

De tots, però, l’indult més sonat va ser el de Tejero ara fa 28 anys bàsicament perquè el tinent coronel, al contrari que Armada, era reincident i no va mostrar cap penediment per tal que el deixaren eixir de la presó. Per si encara no fora poc Tejero, com Milans del Bosch, van tindre un empresonament de luxe amb majordoms, fartera de luxe i els millors Rioja.

És impossible deixar de pensar en quanta gent hauria acabat davant dels escamots d’afusellament, a les presons, desapareguts en la nit i la boira, d’haver triomfat el seu colp d’Estat? En comparació a les mobilitzacions civils pel referèndum

Tot aquest assumpte pinta bastos. El mateix Lesmes, despentinat i sense toga, no va poder evitar l’altre dia llançar una invectiva carregada de rancúnia contra Sánchez i contra els independentistes catalans. Sense concòrdia, va afirmar, no s’entenia que pogués haver cap indult. Un comentari ben coherent venint d’algú que va comparar —amb matisos— el drama de la guerra de Cuba i el patiment dels espanyols amb la situació política viscuda durant els darrers anys a Catalunya.

La realitat és que no estan per solucionar res sinó més aviat per mantenir un sistema polític i una idea d’Espanya que passa per l’estranyament de les dissidències, l’assimilació de les perifèries i la protecció a capa i espasa d’unes elits sempiternes que cíclicament impedeixen qualsevol transformació si no els és beneficiosa.

I amb tot i això, no en queda cap altra des de l’independentisme a preservar, carregar-se d’arguments, empentar-los des de la política perquè s’enfronten a l’espill. Serà aquesta perseverança confrontada al seu entossudiment el que posarà el conflicte en el centre d’Europa.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací