Desmobilitzats

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

Desmobilitzats
Desmobilitzats

No ens enganyem: contínuament ens veiem desactivats per la comoditat resultant de mantindre's en els límits del conegut. Amb massa freqüència hem sentit dir a eminents intel·lectuals, tertulians apassionats i analistes diversos que davant l'impacte de les diverses crisis contemporànies les mobilitzacions ciutadanes serien decisives. Després de l’impacte de la crisi de 2008 es va insistir que amb els moviments d'indignats, marees de tots els colors i coordinadores de tots els pelatges, estaria en marxa una revolta social capaç de frenar la voracitat dels mercats i de posar en el seu lloc la implacable maquinària neoliberal. En altres paraules: volguérem creure que seria possible un procés destituent, seguit d'un altre constituent orientat a una societat més justa, igualitària, democràtica i participativa.

Tanmateix, i pecant potser d'ingenus, tendim a oblidar l'immens poder que tenen sobre nosaltres els mecanismes associats al consumisme, que es despleguen a Occident des de la segona meitat del segle XX, i que són el motor mateix d'un capitalisme global que no cessa de regenerar-se, expandint-se financerament i recreant-se a partir de tota mena de plataformes. Uns mecanismes que ens han proporcionat benestar material i una gran comoditat a la reduïda franja de població privilegiada de la societat occidental o occidentalitzada, dins dels paràmetres de la qual hem après a veure el món i a veure'ns a nosaltres mateixos. Però estos assoliments, assentats, no ho oblidem, sobre el subdesenvolupament i espoli d'altres poblacions del planeta, i sobre la depredació i destrucció del medi ambient, són al seu torn els principals enemics de qualsevol mobilització destinada a subvertir i transformar en profunditat l'actual ordre vigent.

Com ha assenyalat amb gran encert el pensador italià Raffaele Simone, som presa fàcil d'un monstre amable, una fera que ens domina adoptant una màscara de pare benvolent i protector, que ens cuida oferint-nos tota mena de llepolies, cada vegada més i més sofisticades, que ens tempta amb noves comoditats, aplicacions, utilitats, gangues i oportunitats. Un monstre, perfecta metàfora d'un capitalisme sempre atractiu, seductor i màgic, la perícia del qual consistix a haver desactivat la nostra combativitat social mitjançant un extens catàleg de béns i serveis, la major part comprats a crèdit, dissenyats perquè pensem que pertanyem a classes benestants. Es tracta, en conclusió, de la construcció d'una fantasia col·lectiva destinada a ocultar-nos la realitat, eixa «matrix» omnipresent que ens encega i assimila deixant-nos en la més pura indefensió ideològica a aquells que presumim d'idees d'esquerra.

Han sigut tants anys de comoditat progressiva, d’un Estat de benestar considerat com a irreversible, que quan en 2008 es va trencar l'enèsim encanteri i el sistema econòmic capitalista ens va mostrar novament la seua més negra cara, les nostres defenses estaven tan baixes que només hem sigut capaces d'inventar moviments que reivindiquen coses concretes o, com a màxim, multiformes formacions polítiques que no han acabat de quallar en una alternativa més contundent, cohesionada, profunda i transformadora. Des que va finalitzar la Segona Guerra Mundial el consumisme, que és pràcticament una religió secular, ha desbaratat qualsevol possibilitat de revolta social duradora, ha anul·lat la promesa d'una revolució i l'ha convertida en una marca més associada a les noves tecnologies o als anuncis impactants. El monstre, amb la seua estudiada amabilitat, amb la seua posa inofensiva, ens han inoculat el virus d'una comoditat irresistible que fa que ens ho pensem dos vegades abans d'embarcar-nos en una «revolució». El capitalisme, donat tantes vegades per mort, ressuscita no obstant això cada dia per a reciclar-se sense límit i provar d'expandir-se en nous nínxols de mercat i oportunitats de negoci, fins i tot a costa de la nostra indignació i idees transgressores. Fins que el planeta li pare els peus, que ja ho ha començat a fer, però mentrestant la caixa registradora continua omplint-se, fent més rics als rics i més pobres a la resta.

¿Per què realment estem disposats a posar en perill, per molta precarietat i desencant que hi haja, la nostra il·lusió de la compra compulsiva en el centre comercial, les vacances i ponts, el futbol televisat de pagament, les plataformes de sèries o la vida afable de la classe mitjana, eixa classe en plena descomposició? ¿Veritablement estem preparats per a patir persecució o presó per les nostres nobles causes, per a cedir en el nostre egoisme a favor del bé comú, per a alterar la nostra plàcida quotidianitat, per miserable que s'haja tornat, davant la incertesa d'un canvi profund? I és que, si no ens atrevim a contestar estes incòmodes preguntes quan afecten la nostra íntima vida personal, com ho faríem quan es tracta de la social? El desig de comoditat ens lliga al confortable saló, a l'ordinador o al mòbil com un jou. Estem, en el fons, encara que no ho semble en la forma, desmobilitzats. I el colp de la pandèmia de 2020 no sembla que vaja a millorar les coses, ben bé al contrari. Una bona part de nosaltres, mai la majoria, enviem missatges, ens indignem, eixim al carrer –encara que cada vegada menys– i argumentem que les forces del sistema són tan totpoderoses que és quasi impossible desafiar-les. D'acord, però existix una força major, molt més difícil de vèncer: la nostra resignació, cosina germana de la peresa i la conformitat. Una força que ens afeblix com a subjectes polítics i que en última instància resulta inseparable de la nostra por a canviar de veritat.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací