La dona del balcó

per Anna Moner

Columnistes

La dona del balcó
La dona del balcó

Camina amb passos ràpids i ferms pels corredors del Palau de la Indústria en direcció a la sala on s'exhibeix una de les últimes obres del seu mestre i amic Édouard Manet. Ha quedat amb ell a primera hora de la vesprada per tal d'evitar la gentada que sol acudir-hi els diumenges. Fa uns dies, el pintor li va comentar que havia decidit enviar El balcó al Salon de París amb la intenció de conquerir un reconeixement que se li havia negat massa vegades. 

Quan arriba a l’entrada, Berthe Morisot s’hi atura uns segons. La llum, clara i diàfana de maig entra per les lluernes i cau sobre Manet, que roman absort davant del quadre amb el barret a les mans. Aleshores recorda el dia que li va preguntar si volia posar per a ell. «Impossible negar-me! Sempre m'ha agradat contemplar el món des del balcó!», pensa divertida mentre s'hi acosta amb sigil, tot i que el fru-fru de les llargues faldes de seda trenca el silenci que regna a l'estança i trau de l'estat de concentració el pintor, que la saluda amb complicitat i la convida a contemplar el resultat al seu costat.  

Édouard Manet, «El balcó», 1863 .Oli sobre llenç. Museu D'Orsay, París

Li agrada el que veu al llenç. Allí està, amb la inconfusible cabellera negra i arrissada, asseguda en un tamboret, darrere de la barana, al costat de Fanny Claus, la violinista, que hi apareix dreta amb un elegant para-sol maragda. Darrere d'elles, Antoine Guillemet fuma amb displicència una cigarreta i, emboscat en la foscor del menjador, s'intueix Léon, el fillastre de Manet, carregat amb la safata del menjar. No la va enganyar Édouard quan li va dir que la composició de l'obra estava inspirada en Las Majas en el balcón, de Francisco de Goya. No li estranya gens, però. Parla contínuament del viatge que va fer anys enrere a Madrid amb l'únic objectiu de contemplar els tresors del Prado. Ella també té debilitat pels museus. De fet, es van conèixer al Louvre on va sovint amb la seua germana Edma a copiar els clàssics amb l'objectiu d'exercitar les mans i agafar seguretat.  

«Està nerviós!», intueix Berthe i deixa de banda les cabòries museístiques. Ara la seua vista dansa de la pintura a Manet. «No he vist mai un rostre tan expressiu com el seu! Tan prompte somriu com es lamenta. Tan prompte manifesta dubtes sobre la qualitat de l'obra com transpira satisfacció. La veritat és que les seues obres tenen la frescor i l'aroma de les fruites silvestres». 

Édouard Manet

 Morisot es fixa en el tractament del test de porcellana, en el del pelatge del gos faldiller i en el de les transparències dels teixits de gasa. També l'atrauen els tocs violeta dels pètals de les hortènsies. Para atenció als detalls pictòrics i als comentaris de l'autor, que s'esforça per mostrar-se proper i distès. «Pobre Manet! En el fons, està trist! Les seues exposicions no són del gust del públic i això el tortura! No ho entén!... Jo tampoc!», cavil·la molesta i prem amb malícia el mànec de l'ombrel·la blanca que protegeix el seu rostre del sol sense apartar la mirada del quadre. 

Coneix l'opinió general del públic que visita el Saló perquè abans d'eixir de casa, durant el dinar, ha llegit la premsa. Tampoc comparteix l'opinió dels crítics, que no li donen treva i continuen amb els atacs ferotges. Admet que no resulten tan devastadors i abusius com els que li van dedicar fa cinc anys arran de l'exposició pública d'Olympia; tanmateix, insisteixen a tractar-lo amb menyspreu i severitat. No toleren que ignore les convencions. Consideren que es pren massa llibertats. 

Li ve al cap una de les frases que ha llegit al periòdic: «Criatures amb aire d'avorriment, que pareixen atrapades al balcó». «Sí! Això han escrit! Quina ximpleria! El que ocorre és que se senten perduts, no saben com interpretar la peça perquè no conta una història, ni tan sols fa referència a una anècdota! A més, els incomoda la meua actitud. Diuen que semble distant, remota, perillosament silenciosa... La indolència de Fanny i Guillemet també els irrita profundament!», reflexiona. Berthe mira de reüll Édouard i percep tensió a la musculatura facial. Una tensió que contrasta amb la tristesa que intueix al fons de les pupil·les clares.  

Berthe Morisot

«Qualifiquen de  violent i poc estètic el contrast entre els nostres vestits blancs i la foscor que brolla de l'interior de la cambra. Troben insultant que les hortènsies, unes simples flors, hagen rebut més atenció per part de l'artista que els nostres rostres... És normal que estiga preocupat! Té por que els membres del jurat es mostren influenciats per aquest reguitzell de comentaries insidiosos», cavil·la dolguda. Procura foragitar de la ment els pensaments negatius i gaudir de l'obra, però li resulta impossible. És conscient de la pressió que poden exercir els crítics de llengua esmolada i cervell limitat. Està acostumada a suportar-los amb resignació. De fet, no sap què és pitjor: haver de conviure amb les escomeses furibundes i cruels, com fa el mestre, o haver d'aguantar que t'ignoren i et tracten amb condescendència. «No pinta malament per a ser dona!», afirmen. «Què en sabran aquests beneits?», es pregunta Berthe Morisot indignada.

—Doncs jo trobe aquesta pintura interessant, inusual, innovadora, diferent...! —li xiuxiueja al seu amic,  que li agraeix la confidència amb un lleu somriure.

     

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací