Fa quatre mesos, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) va ingressar en dipòsit l'obra Dona amb les seves parts (1968), de Roser Bru. La incorporació forma part del procés de treball que impulsa aquest centre per construir la col·lecció de postguerra. La peça se sumava a altres com ara Autorretrat embarassada, de Maria Chordà; Retrat d’Isabel Garriga (1958), de Maria Girona,  o  Cosmo (1973), de Sílvia Gubern. A més, el treball de Bru forma part de les col·leccions del Macba, el Museu d'Art Contemporani de Xile, el Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro, el MoMA de Nova York o el Museu de Brooklyn.

Dimecres passat, la Universitat Metropolitana de Ciències de l'Educació de Xile anunciava la mort de l’artista als 98 anys: «Amb profund pesar, acomiadem l'artista Roser Bru Llop, Premi Nacional d'Arts Plàstiques 2015 i figura medul·lar de la història de la plàstica xilena. La UMCE agraeix haver rebut part de la seua valuosa obra, a la nostra Galeria Nemesio Antúnez, el 2016». També havia rebut la Medalla de l’Orde del Mèrit Artístic i Cultural Pablo Neruda el 2004 i la Medalla d’Or en Belles Arts del govern espanyol el 2019.

Bru, nascuda a Barcelona el 15 de febrer del 1923, era filla de l'artista plàstica Josepa Llop i de Lluís Bru i Jardí, un dels fundadors, el 1918, de la Joventut Nacionalista La Falç, una entitat de la qual va ser el primer president. Pocs mesos després que ella vinguera al món, la família va haver d’exiliar-se a París per tal d’evitar l’empresonament del progenitor. A causa d’un article seu aparegut a Esquerra, la revista que publicava l’organització i en la qual hi col·laborava, l’havien processat i condemnat per un delicte de lesa patria. 

Van tornar a la capital catalana el 1929, quasi al final de la dictadura de Primo de Rivera. El 1931, Bru i Jardí va participar en la Conferència d’Esquerres Catalanes i va esdevindre un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya. Més endavant, va integrar el Comité Executiu i va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya. En aquell període, Roser va ingressar a l’escola Montessori i, el 1931, a l’Institut-Escola de la Generalitat, un centre innovador i laic, que admetia alumnes d’ambdós sexes i tenia el català com a llengua vehicular.

La família va arribar a Valparaiso el 1939 a bord del Winnipeg, el vaixell noliejat per Pablo Neruda en què van fugir més de 2.0000 republicans. A Santiago, va estudiar a l’Escola de Belles Arts i posteriorment va formar part del Grupo de Estudiantes Plásticos (GEP) i va dur a terme les primeres exposicions.

El 1958, Bru va poder viatjar a Barcelona i admirar l’obra d’Antoni Tàpies, un autor que va influir -a més del romànic, pel qual sentia passió- en la seua primera etapa (1960-1973).  Una etapa les obres de la qual s’enfonsen en la memòria i proven de traure a la llum la tragèdia. Perquè l'empremta de la Guerra Civil i de l'exili, juntament amb la catalanitat, ha estat fonamental en la vida i en la producció d’aquesta creadora i va començar a manifestar-se com a tema central a partir del 1973, quan el colp d'estat de Pinochet conflueix amb la dictadura espanyola. El dolor i la memòria es convertien en el motiu principal del seu treball. La repressió, la violència, l’exili, l’extermini i els desapareguts es feien ben presents en la seua pintura política.

L’investigador estatunidenc Villota Ruiz, curador de Palimpsestus: Image & Memory, una mostra  presentada al Museu d’Art de les Amèriques de Washington el 2018, assegura que Roser Bru va ser inclosa en aquest projecte de dimensions tan grans (120 artistes d’arreu del món i 280 peces) per la resiliència davant d’esdeveniments històricopolítics extrems al llarg de la seua trajectòria i per haver estat capaç de generar un camí precursor per a la dona artista a Xile, on no va renunciar mai a la reivindicació de la feminitat en les propostes visuals.

Amb 96 anys, Roser Bru encara va muntar Vínculos y complicidades al Centro Cultural el Tranque, a Lo Barnechea, a prop de Santiago, una exposició en la qual s’evidenciaven els tres eixos temàtics que havia desenvolupat. Un eix relacionat amb els processos històrics i les traïcions en què són ben palesos el compromís social i polític i l’interès pels drets humans; un altre en el qual aborda la rellevància de la figura de la dona, prenent com a referència, entre altres, les cariàtides gregues, la Dama d’Elx i Frida Kahlo, i, per últim, el que gira entorn de la fragilitat de la memòria i de la mort.

Un assumpte, el de la mort, que va abordar en una sèrie de llenços de finals del segle passat i principis de l’actual que, una vegada més, remeten a la història de l’art, la literatura i la filosofia. Uns llenços que partien del que ella anomenava l’etapa «premort».

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací