Trolls de proximitat

per Jesús Peris

Columnistes

Trolls de proximitat
Trolls de proximitat

Recorde que fa ja uns quants anys em va demanar amistat a Facebook un company de classe del BUP al col·legi La Salle de Paterna, un xicot de família bé amb cognoms compostos. Un dia parlaré de la imatge que tinc hui de la composició social d’aquell col·legi, La Salle de baix, en aquells temps que encara no estava concertat. Tinc la sensació que una part era una mena de segona fila de l’elit de València ciutat, elit aspiracional, dels qui no els donava per anar als col·legis fins del cap i casal: Maristes, el Pilar, Escolapis i això. Aquesta colla, però, pel fet de ser de la capital, exercien molt d’elit col·legi endins. I si damunt tenien cognoms compostos ja ni vos conte. Per descomptat, eren els preferits dels professors —i germans de La Salle— franquistes.

Bé, el cas és que el dia aquell, perquè em va agafar fluix o perquè encara pesava de manera inconscient en mi la lluentor dels «guais» de secundària, li vaig acceptar l’amistat. Errada total. A penes una hora més tard em vaig adonar que havia omplit les meues fotos de comentaris denigrants presumptament graciosos. En recorde particularment un. En una foto apareixia jo amb dues estudiants de la Universitat de Virgínia en un sopar d’Acció de Gràcies, una xicona llatina i l’altra afroamericana, i el gracioset havia escrit a sota «el harén de Peris». Era impressionant. El fet d’haver retrobat el contacte amb mi es veu que li havia fet sentir de tornada als feliços anys de l’adolescència i havia començat a exercir les seues habilitats de bully, sense importar fer-ho en fotos que pertanyien al meu context professional adult i que molt possiblement -tan cosmopolita ell- sabera que una universitat dels Estats Units no apreciaria el seu fi humor espanyol.

Immediatament el vaig blocar, i fins i tot vaig denunciar aquell comentari en concret per assetjament, per masclisme i per racisme. Abans, però, li vaig dir quatre coses en un missatge privat. I ahí la sensació de tornar a l’adolescència va ser total. «Pero te has enfadado? Era una broma». I encara va afegir que ell em respectava molt en el col·legi, no com altres. Un assetjament de llibre: insults, menysteniment, posada en ridícul en un espai públic i després l’intent de culpabilització per no saber apreciar el sentit de l’humor d’una persona que, a més, en realitat ens estima molt. Afortunadament, ja havia aprés que els qui tenen la llengua tan llarga tenen la corda molt curta, perquè d’una manera més o menys fosca saben que la seua llengua esmolada és un instrument de poder, o si més no, per sentir-se poderosos a costa d’humiliar els altres.

L’altre dia vaig patir un episodi similar a Twitter d’un gracioset d’una altra generació. No parle sols dels trolls camuflats amb noms ficticis i discursos clonats. A eixos els bloque de manera automàtica i van a engreixar la meua col·lecció de blavers, feixistes i -en menor mesura- hipsters antifallers, que també n'hi ha. En molts dels blocats dels diferents grups, els qui m’insultaren de manera personalitzada, es troba de manera recurrent, en llegir que soc professor, que pobres dels meus estudiants adoctrinats i coses així. Però eixos, encara que en algun moment arribaren a pertorbar-me prou i feren que m’allunyara de Twitter durant una llarga temporada, després d’un procés d’enduriment, em tenen prou igual. Parle de persones conegudes, que saps qui són i que de sobte comencen a exercir aquests barroers exercicis d’empoderament narcissista sobre les teues espatlles amb arguments semblants que, per exemple, posen en dubte la teua competència professional de manera absolutament arbitrària, amb una gracieta d’abusador adolescent. Reconec que quan eixes coses passen em sent per un moment de retorn a aquell col·legi inhòspit de fa tants anys, a la seua llei del més fort, al seu mercat financer de prestigi personal basat en l’agudesa per a l’insult, en la perfecció del posat superb amb el qual s’exerceix el menysteniment dels altres.

Malauradament, aquesta és també la lògica de les xarxes socials i dels zasques eixos que en diuen ara, la mateixa del pati del col·legi dels vuitanta. Els abusadors són els amos. És sobretot -com no podia ser d’una altra manera- la retòrica habitual dels perfils d’ultradreta i dels seus bots, però no només. El meu trolejador de l’altre dia no ho era, sense anar més lluny, però se’m venen una sèrie d’altres exemples molt més greus immediatament al cap, com per exemple els estranys companys i les estranyes companyes d’assetjament que ha fet la transfòbia.

No seré jo qui li tire la culpa de tot a les xarxes socials. Aquestes dinàmiques no són en absolut noves. Però la virtualització de l’espai públic ha fet que siguen més visibles i encara més impunes. Convivim entre insults i gracietes tot el temps. Aprenem a no donar-los importància però ens sentim culpables quan aconsegueixen ofendre’ns, afectar-nos i fer-nos mal. El passat no és millor, és clar, i cal ser crític amb les idealitzacions indiscriminades. Però moltes vegades, tampoc pitjor. Només han canviat formes i canals. Les xarxes socials -i no només- són hui com un enorme pati de col·legi pijo dels anys vuitanta: una despietada economia de la humiliació.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací