Indult i odi

per Salvador Vendrell

Columnistes

Indult i odi
Indult i odi

Després de tenir-nos entretinguts i preocupats pels fets de Ceuta, els mitjans de comunicació han volgut que ens ocupem també dels indults als presos polítics catalans. L’indult és una mesura de gràcia, de caràcter excepcional, que ve regulada per una llei del 18 de juny de 1870. Si no recorde malament, es tracta d’una regulació dels liberals i els progressistes, després de la Revolució de 1868, perquè el cap de l’Estat, el regent o el rei, no donara l’indult a qui li vinguera de gust. Amb la llei, el cap d’estat la seguia atorgant, però a proposta del Ministeri de Justícia i prèvia deliberació del Consell de Ministres. Es tractava, sobretot, que els sentiments no sobrepassaren la raó. A partir d’aquell moment, es volia que els indults no es donaren pels capritxos del monarca o, simplement, per raons d’afinitat ideològica. Avui, una vegada vistes les reaccions del Tribunal Suprem i dels partits polítics, podem comprovar que això d’evitar que els sentiments no guanyen terreny a la raó és impossible, perquè cadascú veu les coses des de la part de la barrera en què s’ha situat. 

Les úniques mirades de fora de l’Estat—probablement més objectives— respecte als exiliats polítics catalans són les resolucions de la justícia belga, alemanya, suïssa o escocesa. No han volgut posar en mans de la justícia espanyola els exiliats catalans. L’estratègia de l’exili ha comptat les batalles per victòries. De moment, els polítics independentistes catalans exiliats i reclamats per la justícia espanyola, no han passat per la presó —si no comptem que Carles Puigdemont va estar uns dies a Alemanya esperant una resolució judicial que contradiguera les tesis de la justícia espanyola.

Ací, però, els sentiments i la ideologia s’imposen. Els presos polítics fan bé de demanar l’amnistia, perquè suposa el perdó del delicte, mentre que l’indult significa que continuen sent culpables encara que els perdonen la penitència. El govern no s’atreveix, diu que no pot, a anar tan lluny i proposa l’indult amb el suport de tots els seus socis d’esquerres i nacionalistes. També, però, troba oposició en alguna mòmia del seu partit o en els dirigents més carpetovetònics que són també espanyols de bandereta, però que sempre agranen cap a casa, cap a la seua autonomia, perquè la seua pàtria és la butxaca. És la història de sempre: arreplegar algun vot del graner de l’anticatalanisme. Un graner que ells mateixos han omplit a caramull. Es tracta d’un personal que no va tindre cap inconvenient a impulsar i aplaudir els indults als acusats de participar en l’intent colpista del 23 F o als que van ser condemnats pel cas GAL. Fets, delictes d’una gravetat inqüestionable. No es pot comparar ser acusat de terrorisme i de colp d’estat a ser acusat d’organitzar un referèndum. A més dels sentiments, hi ha les posicions polítiques, els interessos electorals dels partits, i les ideologies de dreta —a Espanya sempre extremes— o d’esquerra —sempre massa moderades, perquè l’esquerra té bon «saque» i s’ho traga tot. O per què us penseu que els més reaccionaris prefereixen una Espanya abans «roja que rota»?

A banda de tot això, hi ha també l’odi que es veu en determinades cares. No puc entendre que un polític desitge i faça possible que un altre polític, que hi pense diferent, estiga en la presó —si no és que siga en un moment de dictadura. Quan sent parlar alguns polítics dels independentistes catalans, veig un odi que, per més que ho intente, no puc pair. I encara ho entenc menys, si és veritat que no volen que aconseguisquen la independència del seu país. Són com els maltractadors masclistes que casquen la parella, però que no volen que es divorcie, que faça la seua vida. La volen a casa, però submisa. Sentint-los, em fa ganes de pegar a fugir. Parle de sentiments, de percepcions, que són subjectives, però per a mi molt evidents: trobe molt d’odi en les seues paraules. Un odi que reconec de seguida. És, com ara, el mateix odi que se li veu a Toni Cantó contra la nostra llengua. Algú hauria d’analitzar amb profunditat aquest odi. Com que no soc un especialista en la matèria, em limitaré a dir el que pense. Que els nacionalistes espanyols tenen un profund complex d’inferioritat i bufen en caldo gelat, com els personatges d’Arroz i tartana de Blasco Ibáñez, una novel·la sobre determinat personal de la ciutat de València. Una actitud que contrasta amb el gest espontani de Jordi Cuixart que es va abraçar amb Iceta en la presa de possessió de Pere Aragonès. Un gest que l’humanitza i que recorda al dirigent socialista la importància del retrobament. Que cal tornar a la política.

Amb aquest odi, la raó mai no s’imposarà als sentiments, que és el que pretenia la llei d’indults dels lliberals i progressistes. Ni als sentiments ni als interessos conjunturals de cada partit. No els interessa ni la pàtria ni les raons d’estat. No hi ha res a fer amb aquesta gent. Acabe sense reprimir-me de citar el mestre: «La dreta fa el seu fet: és una opció de classe, de religió i de flatulències regionalistes. L’"esquerra" no està a l’altura de les circumstàncies. És trist arribar a vora els seixanta, i sent d’esquerra, descobrir que la "meua" esquerra és una merda»

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací

.