Segons la definició del diccionari, rural és allò que té relació amb la vida que es fa al camp i amb les feines de l’agricultura i ramaderia. Un terme que automàticament associem a altres, com bucòlic o afable, i que a propòsit de la meua última experiència, sembla que alguns haurien d’analitzar en profunditat abans d’incloure els seus establiments hostalers sota l’epígraf de «rural». No dic jo que combinar tradició i mobles suecs, de no sempre fàcil muntatge, no siga possible, però requereix una sensibilitat que no està a l’abast de tots els públics. La carn a la brasa i el coulant de xocolate de primeres tampoc semblen compatibles, però segons com, podem trobar-li el seu punt. Jo reconec que soc capaç de fer-ho, però això també implica anys de perfeccionament i una passió infinita envers el xocolate.

Però si l’elecció de mobiliari ja era complicada d’assimilar, no diguem la decoració i més concretament la temàtica elegida, almenys al meu dormitori. No sé, potser penjant alguns quadres de flors seques de la paret l’ambient rural ja estaria present, no? Però tenir als peus del llit a Sant Josep i la vara, a Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni i la Mare de Déu dels Desemparats, s’allunya prou de ser una estada tranquil·litzadora. Impossible aconseguir agafar el son envoltada de sants. Tot sense oblidar com condiciona això a l’hora de fer les nits més animades sense que caiga damunt de tu un sentiment de culpa pesat a més no poder. Vaja, que sexe i santoral conjuguen malament. A mi m’imposa tanta gent d’espectadors i tots tan seriosos.

En realitat, sempre m’han angoixat les imatges de sants, no sé si tant per la càrrega de prohibicions que portaven afegida o si més bé tot això té a veure amb aquell trauma infantil provocat per l’excursió anual que m’obligaven a fer amb la família per a visitar la imatge d’un sant que et perseguia amb la mirada. D'acord que Marina d’Or no era ni un pensament en aquella època, però a mitjan camí de segur que hi havia altres opcions més atractives. Perquè diguen que la infantesa està carregada de records tendres! Des d’aleshores sempre he sigut incapaç d’entrar sola a una església.

Et col·locares on et col·locares, ahí estaven els ulls d’aquella imatge clavats en tu i impossibilitant que fugires per més que ho intentares. El frare que marcava la pluja a colp de caputxa i que encara penja de la paret de casa de ma mare, ja era una altra cosa. Potser la grandària sí que importa realment i les dimensions més reduïdes d’aquest homenet no aterraven tant.

Malgrat tot, i el meu insomni autoimposat per aquelles santes mirades, la visita també ha tingut la seua part dolça materialitzada en forma de melmelades casolanes de gustos diversos: nispro, figues, cireres… que en aquest cas sí que han aconseguit un ambient completament bucòlic, només interromput pel soroll aterridor d’un rellotge de paret que tal volta ja s’ha guanyat la jubilació.

Almenys en aquest cas s’han mantingut les rajoles originals de la casa que eren tota una delícia per a la vista —tot no estava perdut—, però en conec de casos on el mateix paper elegit per a dissimular defectes a les parets s’ha fet servir també per a entapissar cadires a joc. Tot molt combinat, però tan inquietant com eixes mirades intimidatòries que no han deixat de vigilar-me durant una estada on les nits han tingut ben poc d’afables.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací