Reten homenatge a Lucía Sánchez Saornil, cofundadora de Mujeres Libres

Amb motiu de l'aniversari de la seua mort aquest dimecres, 2 de juny, s'han convocat diversos actes al Cementeri General de València

per NLV

Societat

Homenatge de la CGT a Lucía Sánchez Saorni aquest dimecres al Cementeri General de València | CGT
Homenatge de la CGT a Lucía Sánchez Saorni aquest dimecres al Cementeri General de València | CGT

Aquest dimecres 2 de juny,  al Cementeri General de València, la Secretaria de la dona de la Federació Local de CGT a València ha homenatjat Lucía Sánchez Saornil, cofundadora de l’organització llibertària feminista Mujeres Libres, amb motiu de l'aniversari de la seua mort. 

El sindicat anarcosindicalista, que ja fa uns anys que treballa en la recuperació de la memòria de la figura Sánchez Saornil, ha rehabilitat la sepultura en la qual es troben les seues restes i ha dut a terme un acte que ha consistit, segons explica Petra Rabadán, secretària de la dona de la Federació local de València de CGT, en «dipositar un ram de flors i la lectura de poemes de la mateixa Lucía».

Per la seua banda, aquest dijous, a les 12 hores, la CNT i la Plataforma per la Memòria del País Valencià, amb el suport de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, han convocat un altre acte d’homenatge.

Poeta, militant anarquista i feminista

La cofundadora de Mujeres Libres, nascuda a Madrid el 1895, va ser un referent del moviment literari ultraista, l’única avantguarda genuïna de la Península Ibèrica, i va publicar els seus poemes en revistes com ara Tableros, Plural, Manantial i La Gaceta Literaria amb el pseudònim Luciano de San-Saor.

Sánchez Saornil, membre d'una família humil, va compaginar els estudis de Belles Arts amb la feina i la vocació literària, desenvolupada de manera autodidacta. Va ser telefonista, poeta, militant anarquista i feminista.

Va entrar a treballar en la companyia Telefónica el 1916. Es va vincular als ambients anarquistes i va participar en la gran vaga de Telefónica, que la va represaliar durament i la va traslladar a València (1927-1931).

Quan va tornar a Madrid, es va incorporar a la redacció del diari CNT i a la Secretaria de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. Al mateix temps va començar a col·laborar amb Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad a Barcelona, i amb Umbral a València. En aquest període, va ser secretària del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i fundadora, junt amb la metgessa Amparo Poch i Gascón i l’advocada Mercedes Comaposada Guillén, de Mujeres Libres l’abril de 1936. Sánchez Saornil, a més d’escriure el seu himne, va posar en marxa la iniciativa de crear una revista homònima de l’organització.

Durant la Guerra Civil, la poeta va participar en l’assalt de la Caserna de la Montaña, a la capital espanyola, en l’organització i administració de les col·lectivitats agrícoles properes a Madrid, i en la distribució de propaganda al cadpdavant de la serra de Madrid; sense abandonar mai la seua activitat poètica, més implicada políticament que mai.

Al mateix temps, amb la SIA, viatjava a l’Estat francés per portar les mercaderies necessàries tant per a combatents del front com per a les xiquetes de les guarderies. El 1937 es traslladà a València –on va conéixer la que seria la seua parella fins a la mort, Amèrica Barroso– per  treballar com a cap de redacció a la revista Umbral, que al cap de poc es va traslladar definitivament a Barcelona. A la fi del conflicte bèl·lic, Sánchez Saornil, com tantes altres persones, va marxar a Perpinyà, i va acabar al camp de concentració d’Argelers de la Marenda.

L'exili i l'oblit

Després de viure uns anys a París, abans de l’entrada dels nazis, i a Montalban, va tornar, a la dècada dels quaranta –es desconeix la data exacta– a Madrid, travessant la frontera gràcies a Electra, la germana d’Amèrica Barroso, i a un militar de la Jonquera.

No se sap si va continuar la seua activitat política en la clandestinitat i, encara que va seguir escrivint poemes –dels quals només n’han sobreviscut 23 mecanografiats– mai es van arribar a publicar. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València, a conseqüència d’un càncer de pulmó.

Va ser soterrada al Cementeri General en una tomba on la seua companya Amèrica Barroso va fer inscriure el primer vers del primer dels poemes titulats Sonetos de la Desesperanza: «Però… És veritat que l’esperança ha mort? No, i Lucía, si la recordem, tampoc».

La seua condició d’anarcofeminista la va portar a denunciar les condicions que patien les dones, impel·lides a alliberar-se de la triple esclavitud: la ignorància, l'explotació laboral i la pròpia per ser dona.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací