Reivindiquem-nos: feminisme per a sobreviure

per Maria Viu

Tribuna

Reivindiquem-nos: feminisme per a sobreviure
Reivindiquem-nos: feminisme per a sobreviure

En els últims temps, algunes ens entestem a repetir, a qualsevol que ens vulga escoltar, que les dones som el subjecte polític del feminisme. De fet, i de manera sorprenent, ens trobem en la tessitura d’haver d’enunciar, com he llegit fa poc en xarxes, que «el feminisme és per a les dones, i el seu objectiu és alliberar les dones del patriarcat». Sembla una obvietat, una notícia que sobra a aquestes alçades, en ple segle XXI, quan se suposa que les dones –almenys, les dels països desenvolupats– hem assolit altes quotes de llibertat i –segons qui i com– fins i tot d’igualtat.

No és estrany que ens topem amb retrets del tipus «El feminisme tenia sentit fa 50 anys, ara ja protesteu per inèrcia». «Mai esteu satisfetes». «No sou feministes, sou feminazis». O, l’última, la que està de moda: «Calla, TERF!» Tot plegat, ara com fa segles, cada volta que maldem per ocupar el nostre espai ressonen veus que se senten incòmodes o directament atacades. La defensa dels nostres drets torna a mostrar-se com la invasió d’espais als quals no tenim accés legítim, com si en compte de drets estiguérem demanant assolir uns privilegis que no ens pertoquen. És aquesta una situació que no pot ser aliena a cap valencianista: l’esgotadora sensació d’haver d’estar sempre justificant el que a altres se’ls dona «d’ofici».

Actualment, vivim un moment d’eclosió de llibertats en el qual seria lògic pensar que la guerra més llarga ‒és a dir, l’opressió que patim les dones pel fet de viure en una societat patriarcal‒ s’hauria d’acabar, però no. El feminisme, al llarg dels seus més de tres segles d’història, s’ha caracteritzat per acollir al seu si altres lluites, i malauradament, per ajornar ad infinitum la reivindicació dels propis drets. En una mena de postergació eterna, l’esclavitud, el moviment obrer, o d’altres demandes ‒justes, no cal dir-ho‒, han sigut abraçades per les dones, i ens han acabat passant per damunt, ens han fagocitat. L’últim exemple és la lluita pels drets de les persones LGTBI, que ha avançat de la mà del feminisme, però que ja ha assolit una «majoria d’edat» que li permet caminar de manera independent, perquè en la conjuntura actual, fins i tot amaga la lluita feminista i en difumina les urgències. I no ens ho podem permetre. La societat no s’ho pot permetre. És el moment de defensar els nostres drets i els nostres espais.

Per això, és rellevant recordar que el feminisme, com a lluita política i alliberadora, pretén acabar amb els estereotips de gènere, amb eixos rols que se’ns adjudiquen en nàixer a partir del sexe biològic ‒que és una realitat científica‒, i que perpetuen les desigualtats que encara hui fan que hi haja una escletxa salarial d’un 21.4% entre homes i dones, i una diferència d’un 35% en les pensions, que a penes el 17% de les grans empreses estan dirigides per dones, o que les dones acumulem la major part de les jornades reduïdes, les que assumeixen les cures de majors, infants i persones dependents, habitualment sense remuneració. Estereotips que es basen en idees tan cridaneres com que ser dona –o home– depén dels sentiments, o en la confusió de marcat biaix neoliberal que identifica els desitjos amb els drets.

Per tot això, és urgent que els partits polítics ‒sobretot aquells amb responsabilitats de govern‒, fem del feminisme una de les bases dels nostres projectes per a millorar la societat. La política ha de contribuir a restablir les relacions entre les persones, corregint i equilibrant els biaixos patriarcals que ens neguen a les dones la possibilitat d’ocupar el nostre lloc en el món com a persones de ple dret, però també la capacitat de contribuir a fer una societat millor i més justa. Les dones no som un moviment, un corrent, un grup o un partit: som la meitat de la població, les estructures dels partits han de ser també nostres, i les polítiques han d’incorporar la nostra mirada, perquè altrament s’estarà deixant fora la meitat de la gent.

El Bloc, com a pota més vigorosa de Compromís, ha de ser exemple de capil·laritat en polítiques feministes i fetes per dones. Feminisme i valencianisme han d’anar de la mà, perquè comparteixen la mateixa situació en la lluita, en la reivindicació i en la conquesta de drets que històricament se’ns han negat, i que s’han volgut fer passar per demandes exòtiques i fora de lloc, que no toquen, que són secundàries, que no són importants. El valencianisme i el feminisme s’han de defensar sense complexos i amb coratge, des dels col·lectius, des de la militància de base, des dels pobles. Hem de poder dir sense por que som feministes i que som valencianistes, que lluitem perquè la idea que les dones som persones és tan revolucionària com sentir que el poble valencià té dret a viure amb els seus recursos, en la seua llengua, amb les seues tradicions. Ara és el moment: ja tenim edat per a emancipar-nos, i coratge per a fer-ho.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací