Una multitud ompli els carrers i avança lentament, però amb convicció. Els crits, els càntics i els eslògans que sorgeixen de milers de goles s’escampen en onades i ressonen enmig dels edificis que constrenyen la riuada humana. Els participants no poden evitar que els envaïsca una energia poderosa i de vegades electritzant que els fa pensar que l’acció que estan duent a terme serà determinant. Els governants hauran d’efectuar el tomb exigit sense excuses, de seguida. 

Tanmateix, els dies posteriors, aquests rebutjaran les demandes –per molt justes que siguen- o provaran de justificar la passivitat per la impossibilitat de canviar res, atesa la conjuntura. Fins i tot, si cal, negaran l’èxit de la convocatòria, malgrat les evidències, i denunciaran el comportament general, basant-se en imatges i titulars dels grans mitjans que centren tota l’atenció en incidents aïllats.

Al capdavall, doncs, resulta difícil no pensar que les manifestacions i les concentracions de caràcter reivindicatiu s’han convertit en un ritual assumit per dirigents i ciutadans del qual no es pot esperar res més. Si fem un repàs a la ingent quantitat de protestes de tota mena que han tingut lloc al llarg dels últims anys, i valorem l’eficàcia que han tingut, segur que ens decebrem. Pot ser que siguen formes de pressió ancorades en el passat i, com a tals, no vàlides per als moments actuals.

Pot ser que, com assenyalava Moisés Naím en un article del 2014, les noves maneres de convocar-les siguen paradoxalment les culpables del poc efecte que tenen. Malgrat l’impacte mediàtic que algunes aconsegueixen, bé pel seu caràcter multitudinari bé pels esclats de violència, a penes hi ha casos arreu del món que hagen assolit els seus objectius. Segons Naím: «En totes, l’organització era increïblement semblant: els participants no pertanyien a cap grup formal, no tenien estructura jeràrquica, ni líders obvis. Les formes de protestar, finançar-se i actuar seguien un mateix patró que es propagava de manera viral per les xarxes socials».

A partir d’investigacions sobre aquest fenomen, l’analista polític apuntava que les convocatòries contra situacions injustes a través de les xarxes socials atrau ràpidament moltes persones, però que la manca d’una infraestructura sòlida que continue després amb el necessari treball polític provoca que aquesta vitalitat s’esvaïsca en poc de temps i que els governs no en facen cas o fins i tot les menyspreen. Ací rau una de les grans debilitats d’aquests moviments. Tot i això, també hem vist que el fet que es constituïsquen en força política i que arriben a prendre possessió d’una part del poder no garanteix que les reformes exigides abans es duguen a terme.

Ja el 1978, el sociòleg Léo Scheer alertava de la implantació del dispositiu de neutralització de les reivindicacions mitjançant el consum, però també el llenguatge, la producció i qualsevol forma de relació social. A La sociedad sin amo. Ensayo sobre la sociedad de masas, deia: «Aquesta societat morta es defineix per l’abandó de tot el que s’ha anomenat civilització. L’única activitat motriu és la materialització de les xarxes fantasmagòriques». Encara érem lluny de l’era digital, però ja s’estaven consolidant propostes atractives a fi que poguérem connectar-nos sense dificultat. 

I advertia: «Entre el tecnòcrata i l’agent de publicitat només hi ha un pas, la independència davant d’allò que és polític. Però el pas ja està fet en aquesta activitat privilegiada del tecnòcrata que és la planificació. Els grans moments en què cristal·litza i es reforça el fenomen tecnocràtic són les guerres o les crisis agudes». 

Els manifestants, indignats, porten pancartes i coregen lemes, i, satisfets per la demostració de força, comparteixen fotos i impressions, que es difonen de manera vertiginosa per tot arreu. No obstant això, els qui tenen el veritable poder de canviar les coses i haurien de respondre no formen part de la mateixa xarxa. Com indicava Naím en aquell article, encara que ens semble inacceptable, són l’elit. Una elit que concentra l’1 per cent de la riquesa mentre que el 99 per cent restant sobreviu amb penes i treballs.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací