Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)

per Jesús Peris

Columnistes

Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)
Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)

Qualsevol persona que conega una mica la història europea dels anys 30 sap que els feixismes tractaren de disputar llenguatge i simbologia a l’esquerra. Era evident que els primers partits polítics de masses havien sigut d’esquerres, havien tractat de desbordar el sistema i les seues desigualtats des de l’esquerra: primer el radicalisme i el republicanisme burgés i després els moviments obrers.

Com bastir un moviment de masses que defensara els privilegis, la desigualtat social, que blindara les jerarquies socials? Com articular moviments reaccionaris que pogueren seduir una part de les classes populars i detingueren la possibilitat d’una revolució social? A l’estat espanyol el primer intent exitós va ser el clericalisme, i el País Valencià no hi va ser una excepció. Ramir Reig ho va contar en el seu imprescindible Blasquistes i clericals.

Però calia alguna cosa més: calien moviments seductors i que participaren estèticament de la mateixa modernitat que els seus rivals. Eixa és una manera d’explicar l’emergència dels feixismes: ultranacionalistes estatals sublimen la jerarquització social en l’enyorança d’una edat d’or que pot tornar amb tots els oripells de l’industrialisme i la modernitat, i ho fan perfeccionant les eines de la propaganda i fent-les funcionar a tota màquina utilitzant les noves possibilitats que hi donaven els mitjans de comunicació de masses. Usurpen i buiden colors, banderes i paraules: «camarada» i «revolució», per exemple. Inclús «socialisme», buidat i rigorosament invertit en eixe nacionalsocialisme que es presentava com a socialisme per a una sola nació, però que, a més d’incorporar com a trets definitoris el supremacisme i el racisme, a més de construir un enemic interior i exterior que suposadament entrabancava l’hegemonia del poble superior, llevava al concepte qualsevol objectiu de justícia social fins i tot dins de la raça escollida. L’ideal nacionalsocialista era profundament jeràrquic i implicava una militarització de la societat completa. El nacional-sindicalisme de Ramiro Ledesma, clar, era tres quarts del mateix.

Evidentment les elits tenien clar quin era l’objectiu de la jugada, sabien qui eren els seus. I els feixistes italians, els SA alemanys o els falangistes espanyols -i també les JONS- tenien ben clar a qui apallissaven, a qui assassinaven, de part de qui estaven en les vagues. Els feixistes per tot arreu d’Europa eren una força de xoc contra el moviment obrer i fins i tot contra l’esquerra burgesa. No és estrany que a l’estat espanyol es trobara amb el vell tradicionalisme ultramontà, catòlic i absolutista.

Però al nivell de les bases, especialment en l’inici dels moviments, les coses no estaven tan clares. O es pretenien fer deliberadament boiroses. Així s’expliquen els canvis de bàndol en alguns casos, o les discusions bizantines de café que per exemple reprodueix Max Aub en Campo cerrado. El feixisme buscava eixamplar la base entre els obrers, i la retòrica revolucionària i obrerista, amanida amb nacionalisme, antipolítica, retòrica imperial i supremacisme ètnic, tenia sobretot eixe objectiu. Els feixismes pretenien ser moviments de masses disciplinadors que incloïen la promesa d’il·lusoris futurs gloriosos en els quals cadascú, en el seu lloc de l’escala social, gaudirien de l’hegemonia imperial de la seua nació escollida.

Últimament assistisc amb estupor a l’emergència a Espanya, particularment a Madrid i rodalies, d’una suposada esquerra que critica l’esquerra bàsicament per mantindre idees d’esquerra. Les seues crítiques sempre van en el mateix sentit: buidar de valors d’esquerres les posicions d’esquerres. Per descomtat, un dels temes centrals és la lluita contra el dret a l’autodeterminació i fins i tot els drets lingüistics bàsics dels parlants d’altres llengues que no siguen el castellà en nom d’una idea homogènia i monolítica d’Espanya que no es diferencia res del nacionalisme espanyol franquista (un tal Sergio del Molino és el nou baluard de l’Espanya eterna i monolingüe).

Però ja no és només això: la immigració i la situació a les fronteres que s’acosta a la xenofòbia, el retorn a un fisiologisme essencialista d’una part del feminisme que en alguns casos s’uneix obertament a una reivindicació idealitzadora dels rols de gènere heteropatriarcals, la transfòbia que frega directament amb l’homofòbia... Inclús, en algun cas, com la famosa i promocionada des de Madrid Ana Iris Simón, sembla que comparteix amb Santiago Abascal el seu fervor per Ramiro Ledesma Ramos, el fundador de les JONS. És a dir, hi ha una esquerra, des del Frente Obrero a Víctor Lenore, a Juan Soto Ivars, a Lídia Falcón o a l’esmentada Ana Iris Simón que l’únic que té d’esquerres és que diu que és d’esquerres.

Eixa cerimònia de la confusió que busca buidar de significat les paraules, atraure incauts o incautes, no és per tant nova. És un altre dels signes que ens recorden l’ascens original dels feixismes als anys 30 del segle XX. La història es repeteix com a farsa, però cal estar atents i atentes i no subestimar el problema. VOX fa massa pudor a senyoret, sagristia, copa i puro... És, de manera molt clara, una escissió del PP desacomplexadament franquista. No seria estrany el sorgiment complementari d’un feixisme amb un aire més modern, que embolique la troca, que tracte d’invertir les paraules i presentar-se paradoxalment com a més vertaderament d’esquerres i obrer que l’esquerra per al final donar un revestiment èpic i cool a la vella llei del més fort que és precisament l’únic que el feixisme vertaderament defensa.

La resposta de l’esquerra no pot ser més que defensar de manera clara i inequívoca els vells valors de l’esquerra, tots els colors del roig, que deia Josep Vicent Marqués: la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la sororitat, la justícia social, l’empoderament de la societat civil. I plantejar les transformacions socials que eixos valors impliquen ací i ara: el federalisme, per exemple, el dret a l’autodeterminació dels pobles, la república, la descentralització, el retall del poder omnímode de les elèctriques; per exemple, l’ensenyament públic, laic i de qualitat; per exemple, la sanitat universal, l’antirracisme, el feminisme, l’ecologisme, l’antifeixisme. Tot el que no siga això és caure en el parany discursiu i afegir boira a la boira. Si de sobte ens posem a buscar fragments aprofitables en els textos dels feixistes històrics, entrem en el marc discursiu de la ultradreta, guanyen ells, i guanyen a més d’una manera que semblava impensable no fa tant, fins i tot en el postdictatorial regne d’Espanya. A la merda Ramiro Ledesma Ramos, en bloc, per molt bé que llegira el Quijote. Sense fisures ni concessions. Perquè sabem qui va ser i on du la seua llengua de serp.

I encara una cosa més: tot el que siga estar en el govern i que no es note és regalar covardament la legitimitat discursiva. Perquè en efecte, si governen els nostres i la llum continua pujant de manera abusiva i l’emèrit continua gaudint de la seua impunitat, es transmet la sensació que tot té igual, que la política democràtica és una lluita pel poder de faccions de l’elit i que l’objectiu és el poder en ell mateix, encara que siga el poder de gestionar des de dalt una situació injusta immodificable. I això, el que fa, és retroalimentar els discursos antipolítics. I boira discursiva més antipolítica és un còctel perillós amb molt mal pronòstic.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací