El negoci de l’alumne

per Kristin Suleng

Columnistes

El negoci de l’alumne
El negoci de l’alumne

La mercantilització dels títols acadèmics va guanyar fa temps la batalla. Poc va calar la crítica de la titolitis, la protesta contra la febre d'acumular paperassa com a solució per traure cap en la competència desbocada d'una demanda que no pot suportar l'oferta quasi inexistent. En part, eixa febre ha contribuït a manufacturar el mite de la «generació més preparada de la història», que confon coneixement, capacitat i destresa amb taxes i encunys. Però pagar per estudiar no suposa res de nou, tot el contrari. Allò veritablement revolucionari ha estat l'accès públic (no confondre amb gratuït) a les aules, la filosofia de fer més igualitària la convivència social o el pensament que comprèn la societat com a fruit de l'escola, una ecuació en la qual l'alteració de l'ordre dels productes sí que afecta, com demostra l'adaptació del sistema universitari al mercat laboral.

No pot sorprendre que, els estudiants, diana de totes les formes possibles de mercadeig acadèmic, les oficials i les clandestines —no oblidem la nova generació de «negres» que ara recicla el seu talent per escriure treballs de final de grau, ni les consegüents estafes—, també dissenyen fórmules per traure rendiments als colzes. D'això sempre han sabut els llicenciats d'Exactes, grans conreadors de les classes particulars per preparar els candidats públics d'enginyeria, química o biologia, fornades de joves que carbassejaven per culpa de les matemàtiques, víctimes d'una mesura camuflada per netejar la demanda en temps d'autarquia, quan encara Silicon Valley no existia.

En un sistema on la porta d'eixida és l'examen, motiu per si mateix que obri molts debats, inevitablement els apunts esdevenen el clauer per obrir el pany, i el producte que l'alumne espavilat pot capitalitzar. En el negoci de la distribució i comercialització dels apunts entre estudiants, l'èxit es mesura per visites i descàrregues, tan propi de la cultura digital. En això es basa la plataforma Wuolah, un portal molt popular (amb quatre milions de documents pujats i 500.000 usuaris) creat per quatre estudiants de Sevilla, aspirants precoços a emprenedors que monetitzen la moda de l'intercanvi digital d'altres webs com ara Patatabrava o el Rincón del Vago, que paga als usuaris pels materials de classe més descarregats. La perversió resultant no pot escapar a l'equivalència que equipara qualitat de contingut amb clics, que fa de l'assimilació del coneixement un manà pels peresosos.

El fet que els diners d'aquestes plataformes acaben en mans d'estudiants, que el negoci siguen els apunts i no l'alumnat, enfada uns quants professors, més preocupats per no traure profit (diners o reconeixement de la propietat intel·lectual) en eixa cadena productiva que pel sistema educatiu que ho afavoreix. Aquesta reacció, mobilitzada fins i tot per alguns degans de facultat, ni de lluny compartida per tot el col·lectiu, ruboritza quan la litúrgia de la classe magistral s'encapsula en un PowerPoint i la consulta a la biblioteca pren forma de Wikipedia, en tendència creixent prou abans que arribaren la pandèmia i la teleassistència a les aules. No ens enganyem, les presentacions de diapositives són molt més que mers recursos per salvar la lliçó en alguns casos, ja que legitimen el cercle viciós de les etapes formatives, que els docents critiquen sense cap exageració: l'alumnat ompli el cervell durant l'any per buidar-lo a l'estiu, en pla perellonà de l’Albufera.

Quan el coneixement es troba en plena psicoanàlisi, com gairebé sempre, en un debat intern entre el saber com a propietat (i les seues derivades, com la patent de la vacuna) i l'accés obert o lliure de PayPal, les propostes de delimitar l'autoria dels apunts, reclamant la quota pels professors, representen un despropòsit obsolet, un afany fora de temps, tot i que siga il·legítim que els estudiants pugen a canvi de diners materials en cru, és a dir, fets pels professors, una pràctica que les plataformes d'apunts diuen, de portes enfora, que no toleren. L'activitat d'agafar apunts al vol, de prendre nota d'allò que cada estudiant filtra com a rellevant del parlament del mestre, va caducar en el moment que nasqué l'aula virtual com a espai on els docents començaren a penjar els contigunts orientatius de qualitat diversa (presentacions i documents bibliogràfics) amb la finalitat que el client, l’alumne, aprove les assignatures.

La discussió només crema el combustible necessari per debats més urgents, per exemple, sobre com materialitzar la idea de fer dels estudiants el centre de l'ensenyament. La teoria educativa proposa des de fa dècades metodologies hui identificades com a innovadores, i que estan canalitzant-se en les anomenades «competències» que pretenen transformar els alumnes, agents passius de l'escola tradicional, en veritables subjectes actius capaços d’analitzar críticament i pensar algorítmicament, com exigeix la civilització de la tecnologia i la intel·ligència artificial. Algunes veus expertes diuen que el nostre sistema educatiu no arriba a temps. Si encara discutim pels apunts de classe, és clar!

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací