Sobre llengua i societat en «L’Alqueria Blanca»

per Manel Carceller

Tribuna

Sobre llengua i societat en «L’Alqueria Blanca»
Sobre llengua i societat en «L’Alqueria Blanca»

Al novembre del 2013, a la fi de la seua trajectòria, Canal Nou va aconseguir ser líder d'audiència amb l'emissió de la sèrie L'Alqueria Blanca. Sens dubte el gran melodrama de L’Alqueria Blanca representa un autèntic fenomen del sector audiovisual valencià. Producció pròpia, amb una història escrita per Martí Roman i un equip de guionistes ara coordinats per Paco López Diago, va ser la telenovel·la millor realitzada de la Radiotelevisió Valenciana, i continua sent ara, en la produïda per À Punt TV, un èxit artístic i d'audiència, amb un 12,5% de quota de pantalla. 

Aquest retrat de la societat valenciana de mitjan dels anys seixanta, ambientat a la comarca de l’Alcoià, representa, sense proposar-s’ho, una rèplica a l'observació d’un article de Joan Fuster escrit a l’estiu del 1970: «No som televisius. Però, per a omplir el buit autòcton, cal importar serials. Televisivament, aquesta és una àrea sense conflictes. I sense conflictes no hi ha tebeos» («Coses de la cultura audiovisual», publicat al diari La Vanguardia). Algunes de les raons que els valencians semblàrem un poble sense històries, com també apunta el gran escriptor de Sueca, eren «vetos, recels, hostilitats declarades...», és a dir la impossibilitat de mostrar una imatge completa de la societat sota la implacable censura franquista.

De ben segur, l’afirmació fusteriana que al País Valencià dels seixanta i setanta no hi havia conflictes dignes d’esdevenir ficció per a la petita pantalla era també una crítica a la impossibilitat de fer televisió en valencià en aquella època. Dècades després, i amb competència professional, tot l’equip artístic de L’Alqueria Blanca ens retorna en la ficció a aquella dècada crucial i ens planteja unes trames, amb un rerefons que vol ser realista. 

En les trames d'aquell simbòlic poble de l’Alcoià totes les misèries del temps del tardofranquisme estan presents. Ens referim al caciquisme i als abusos dels poderosos, a la corrupció de l’administració franquista, als intents de suborn per a aconseguir contractes públics, a la prohibició del divorci i a la manca de drets de la dona per a dur una vida com a ciutadana; a la persecució dels militants del PCE, a la clandestinitat dels sindicats de classe, i a una certa protecció de la dissidència per part d’alguns capellans catòlics. Totes les mancances de drets socials i polítics durant la dictadura són narrades a la sèrie amb el recurs del melodrama, com a grans injustícies. 

Per la nostra part, discrepem de l'opinió del professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, autor d’un estudi titulat «La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca» (Arxius de Ciències Socials, 32, 2015). El professor Peris considera que «la sèrie reflecteix bé com el valencià ocupa en l’imaginari col·lectiu una posició subalterna, apta per a l’exabrupte o l’humor gros i, en general, per a la comèdia». L’Alqueria Blanca no és una trama de sainet de riure fàcil, malentesos, jocs de paraules i llenguatge castellanitzat. Tal com diu el mateix autor, compleix una funció pedagògica inqüestionable pel que fa al lèxic, la conjugació verbal i la recuperació i normalització de paraules i frases. No ens trobem davant una sèrie sobre la vida del camp, sinó en una ficció ambientada en un escenari rural, que és una cosa ben diferent. 

El registre col·loquial s’expressa en els diàlegs del serial valencià amb un més que notable sentit normatiu. Per exemple, l’ús genuí dels pronoms febles en i també hi és generalitzat. Crec que l’ús pronominal és una identitat important de la nostra llengua. Les frases fetes genuïnes, que sentim en moments de comèdia, no són en boca només dels personatges més venerables, com l'anterior alcalde Miquel Falcó (Joan Molina) o l’avi Pep (Bernat Llobell), sinó també en la següent generació de Dora (Lola Moltó),  Tonet (Ferran Gadea) o Narcís Boira (Jaime Linares).

La presència dels personatges castellanoparlants ha anat desapareixent amb l'excepció de Teresa, la dona de Joaquim Falcó (Raquel Escribano), nascuda a la localitat manxega de Fuentealbilla. Teresa introdueix el canvi lingüístic al castellà en els diàlegs íntims amb ella, excepte en el cas del tio Pep. Però en la temporada 12, ara emesa per À Punt, els personatges dialoguen amb normalitat en valencià en les converses col·lectives, encara que estiga present donya Teresa, a diferència del que passava amb L'Alqueria Blanca de Canal 9. A més, aquesta ha manifestat que entén perfectament el valencià i, per primera vegada en la sèrie, ha fet comentaris positius sobre la llengua.

Un altre cas del que en diríem una evolució lingüística positiva és la figura de Pelayo, el secretari del governador d'Alacant (representat per Sergio Caballero). Abans, quan mantenia reunions amb gent rellevant del poble, com ara l'anterior alcalde o don Joaquim, es passava al castellà, mentre que mantenia el valencià en converses privades, per exemple amb Narcís Boira. Eixe paper d'una llengua diferent per a cada funció, en situació de desigualtat, és el que es coneix com a diglòssia. Doncs ara Pelayo s'expressa sempre en valencià. Els personatges també es comuniquen en valencià, amb total normalitat, amb funcionaris de l'estat, com és el cas dels guàrdies civils de Valderreu (en persona i per telèfon), un carceller i un jutge. Fins i tot Fabià (José Sospedra), l'agent de policia secreta, parla sempre valencià.

Per tot això, totes les veus de L'Alqueria Blanca formen com una comunitat lingüística que actua com un espill d'un País Valencià de fa quaranta anys, i també de la normalitat lingüística que volem per a la societat valenciana del segle XXI.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací