Ni friki, ni jeta, la dona dins la política

per Maria Pérez Company

Tribuna

Ni friki, ni jeta, la dona dins la política
Ni friki, ni jeta, la dona dins la política

Diuen que per a entrar en política has de ser friki o jeta. Potser no és la millor manera de començar un article, però aquesta, desgraciadament, és una opinió generalitzada en la nostra societat i -sobretot i desgraciadament- entre la gent més jove.

A força de repetir-ho, la dreta i l’extrema dreta, tan posades a la màxima goebbelsiana de repetir una mentida fins que semble veritat, han aconseguit que el «tots són iguals» s’estenga com una veritat incontestable fins al punt que massa gent dona per bo que aquells que entrem en el món de la política és perquè som uns il·lusos o perquè volem «viure del cuento».

Bé, doncs avui vos parle de la necessitat d’entrar en política, i més en concret, que les dones entrem en política i de com és d’important no caure en el parany de creure que des de fora de les estructures de partit farem millor paper.

Fa uns dies Anna Oliver em deia en una tertúlia que si se’n parla tant arreu del món de la menstruació és perquè la dona ja forma part dels òrgans de poder dels governs, perquè ja no és una anècdota la presència de les dones en els governs. Aquesta afirmació em va fer pensar com és d’important que les dones prenem seient (i no sofà) allà on es decideixen les polítiques econòmiques, culturals, ambientals, agràries, esportives o científiques.

La presència de la dona -més lenta del que seria desitjable- en la política parlamentària i, per tant, en els partits ha fet que siga objecte polític la desigualtat de gènere en aspectes tan diversos com l’escletxa salarial, l’agudització de la pobresa en les dones, o les dificultats que troben les dones en la carrera científica.

Aquesta presència, però, ens arriba després d’un llarg i difícil camí per a aquelles que ens precediren, com és el cas de la republicana Guillermina Medrano, la primera dona regidora de l’ajuntament de València que va haver de patir l’exili. Millor ho va tindre Carme Alborch, una altra pionera en la política, tot i que va haver de trencar amb molts dels estereotips que encara en els anys 90 hi havia sobre allò que devia fer i ser una dona en política.

Com va dir Alborch «el feminisme ha millorat el món» i, si mirem cap al món, trobem  referents d’ara mateix com Ana Pontón, militant des dels 16 anys en Galiza Nova i el BNG; Maddalen Iriarte, que va encapçalar la llista a les eleccions basques per EH Bildu; o Marta Rovira, secretària general d’Esquerra Republicana, parlant de dones pròximes a nosaltres. Si mirem més lluny cal parar atenció a Jacinda Ardern, presidenta de Nova Zelanda des de 2017 pel partit laborista, i que obtenia el 49% dels vots en les eleccions de 2020.

I si vos parle d’aquestes dones és perquè han arribat a la política, no per imitar la manera de fer política dels homes sinó per deixar la seua empremta, la seua manera de gestionar des de l’eficàcia en les polítiques de redistribució de la riquesa i mirant pel bé comú dels pobles que governen o aspiren a governar. I això no ho podrien fer sense la seua militància.

Des de sempre, el patriarcat ens ha volgut dir on hem d’estar i com ens hem de comportar, també en política. Darrerament se’ns vol fer creure que és des de fora de les estructures de partit, des de l’associacionisme, des d’on realment podem canviar el món. Creieu-me, no és així, i no podem empassar-nos aquesta milonga. És fonamental que les dones formem part de la política en tots els àmbits, per descomptat, des dels moviments ciutadans, però també des de la militància. Només així la nostra presència s’estendrà a tots els àmbits, inclòs el legislatiu que és el que marca els canvis en la societat.

El preu a pagar pot semblar elevat, però també ho són els beneficis, si entenem la política com el camí per millorar la vida d’aquelles persones del teu entorn (i d'això les dones en sabem molt). Les dones del País Valencià hem d’agafar el testimoni de les que ens precediren i de les companyes que arreu del món treballen per fer política per a les persones i no per als interessos de quatre. Vos convide a militar en el partit que millor represente el vostre espai polític, perquè al final aquelles dones que representem l’antifeixisme, que som republicanes, que representem l’ecologisme i també el feminisme, aquelles que som sobiranistes, massa vegades hem estat més pendents de barallar-nos entre nosaltres que de veure que ací enfront, tenim l’extrema dreta i ens juguem, no només l’existència com a país, sinó també l’existència com a ciutadanes i com a homes i dones lliures amb tots els drets.

No ens oblidem que vivim en un sistema que ens oprimeix i que no ens deixa respirar. Davant d’aquesta conjuntura, cal fer un front de dones que trenquen des de la política i no únicament des de l’activisme. Perquè la política continua sent l’activisme que fa anys que reivindiques des de la teua associació, però la política et permet transformar la societat des de les cambres legislatives. Cal fer un front de ruptura amb moltes dones que canvien el concepte de «viure del cuento» pel concepte de «viure per xafar i transformar el nostre país de punta a punta».

I què voleu que vos diga?, personalment, si sou republicanes, si enteneu que no hi ha política que no haja de ser ambiental, si vos plantegeu el bé comú per damunt del bé individual, si la igualtat és la vostra bandera, si esteu fartes que el «pare estat» vos diga què heu de fer i com des d’un despatx a Madrid, vos diré aquella frase del Sisa que diu «casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú».

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací