Tal dia com hui del 2008 va morir Gonzalo Anaya, pedagog i catedràtic de filosofia

per NLV

Efemèrides

Gonzalo Anaya | Universitat de València
Gonzalo Anaya | Universitat de València

L'11 de juny del 2008 va morir a València el mestre, pedagog i catedràtic de filosofia Gonzalo Anaya als 94 anys.

Va nàixer a la plaza Mayor de Burgos en una família de classe mitjana. Va estudiar als Maristes de la ciutat i posteriorment es va titular com a mestre de primera ensenyança a l'Escola Normal el 1932. Un any després va fer els cursos organitzats pel govern republicà que el van habilitar com a «mestre nacional».

Durant aquests primers anys com a mestre es va afiliar a la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE), vinculada a la UGT. Una militància sindical que li va comportar la depuració una vegada acabada la guerra. Va ser confinat a Cañizar de Amaya, on va prendre la decisió de canviar el seu, fins a eixe moment, habitual barret, per una boina, que ja no abandonaria mai més. Segons ell mateix va explicar, veure la imatge dels refugiats republicans fugir cap a França, el va fer adoptar la boina com a símbol de solidaritat amb ells i de proximitat amb el poble.

El 1948 es va traslladar per primera vegada a València, on va romande durant dos anys  impartint classe de grec a l'Institut Lluís Vives. Arran d’aquest primer contacte, a la dècada del 1970 va establir la seua residència definitiva al Cap i casal.

El 1953 va obtindre la llicenciatura en Filosofia i Lletres (especialitzant-se en Filosofia) per la Universitat de Madrid i, el mateix any, va guanyar la càtedra de Filosofia a l'Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la. Un any més tard, va ser nomenat catedràtic de Filosofia a l'Institut Femení Rosalia de Castro de la mateixa ciutat. Durant tota aquesta estada a Galícia va entrar en contacte amb l'esquerra galleguista i amb el PCE, partit amb el qual arribà a col·laborar en alguna ocasió, tot i que no va militar-hi mai.

El 1961 es va diplomar en Psicologia i Psicotècnia per la Universitat de Madrid, i sis anys després, el 1967, es va doctorar en Filosofia per la mateixa universitat amb una tesi sobre el cinema, la seua gran passió junt amb l'ensenyança: La esencia del cine: teoria de las estructuras.

El 1973 va tornar a València i s’hi va s’instal·lar de manera definitiva en obtindre la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de la Universitat de València. Tan bon punt va arribar a la ciutat, es va posar en contacte amb els mestres vinculats a l’antifranquisme i va començar la seua relació amb l'esquerra valenciana i el valencianisme.

Més tard, arran de la Llei de Reforma Universitària, es va adscriure al Departament de Sociologia, on va romandre fins al final de la seua activitat docent.

El 1977 va participar en la primera Escola d'Estiu del País Valencià (organitzada pels mestres de les comarques centrals valencianes) i ja no deixaria de fer-ho, ja fora com a participant, impartint cursos i conferències o fent la clausura. De fet, l’Escola d'Estiu va adoptar el nom del mestre republicà com a reconeixement i homenatge a la seua llarga trajectòria dedicada a la docència i a la renovació pedagògica. 

Anaya també va fer alguna incursió en el món del cinema. Destaca el seu migmetratge documental ¿Levante feliz? País perplex!, en què es pregunta què és aquest país, qui som i què volem ser. Segons les seues paraules, és un homenatge al País Valencià i a la gent que lluita perquè continue sent-ho.

El 1985 va ser nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València, una institució que més endavant li va atorgar la Medalla d'Or. També va rebre la Medalla de Plata al Mèrit en el Treball del Ministeri de Treball i va ser membre, des del primer moment, del Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat de València. Va donar nom a la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià i a la Confederació d'AMPAs del País Valencià.

El 2003 es va afiliar per primera vegada a un partit polític: Esquerra Republicana del País Valencià, i va ser el candidat independentista a les eleccions espanyoles al Senat en dues ocasions, el 2004 i el 2008. Dues campanyes en què va participar activament. Hui dia dona nom a la Sectorial d'Ensenyament d'ERPV.

Quan va morir, personalitats de tots els àmbits, com ara el rector de la universitat o representants d'Escola Valenciana, sindicats i partits polítics, van fer públiques les seues condolences. Pocs mesos després li va arribar el darrer reconeixement, quan va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat per l'Ajuntament de València. 

 

Fonts: Raül Castanyer, «Gonzalo Anaya Santos», Memòria Esquerra, 2012  /  Viquipèdia

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací