El virus del neoliberalisme i les falles

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

El virus del neoliberalisme i les falles
El virus del neoliberalisme i les falles

1.- El virus del neoliberalisme

A causa dels efectes de la pandèmia del covid-19, que va fer que en 2020 se suspengueren les Falles per primera vegada des de la Guerra Civil, la incertesa, la inseguretat i el desconcert s’estengueren pel món faller. Després que en març de 2021 tampoc es pogueren plantar falles, finalment s’ha plantejat la seua celebració per a setembre d’enguany, encara que no de manera unànime entre tota la comunitat fallera valenciana. En qualsevol cas, i més enllà de la problemàtica immediata, en este article la idea és llançar una mirada en profunditat sobre una festa, la de les Falles, que com altres grans festes urbanes contemporànies, ha rebut d’una manera continuada en el temps, aproximadament des dels anys 90 del passat segle, l’impacte d’una altra pandèmia, en este cas ideològica, política, econòmica i cultural, transmesa pel virus global del neoliberalisme.

El neoliberalisme és un corrent de pensament econòmic i polític, traduït en una sèrie de valors socials i culturals, que s’inicia en el món en els anys 70 del passat segle, es consolida en els anys 80 i 90, i és plenament vigent i hegemònic hui en dia, determinant les formes, preferències i trajectòries del capitalisme global, i influint en tots els àmbits de la vida. El neoliberalisme és una ideologia brutal i depredadora, d’extensió viral fins pràcticament el darrer racó del món, i encarnada en major o menor mesura en la majoria de governs actuals, siguen més de dreta o més d’esquerra. Un virus que pot operar en dictadura o en democràcia, tant li fa, amb tal d’aconseguir els seus objectius de colonitzar la societat on arrela i sotmetre-la als imperatius del benefici capitalista a tota costa. De fet, l’actual pandèmia de covid-19 és sols un efecte col·lateral de la degradació mediambiental propiciada per la gestió capitalista neoliberal de les agroindústries, l’explotació despietada dels recursos naturals i l’activitat global de les grans cadenes de producció, transport i abastiment.

El neoliberalisme ho deixa tot en mans del lliure mercat sense restriccions, i rebutja explícitament qualsevol protecció social garantida per l’estat del benestar, que considera superat i prescindible. Segons el dogma neoliberal, sols la mà invisible del mercat sense intervencions públiques crea riquesa, pregonant-se una mena de pervers darwinisme social, on sols triomfen els més competitius i implacables. De tal manera que la pobresa es considera una prova de fracàs personal i la realització sols pot arribar per la via de la competició, el consumisme, l’individualisme, l’egoisme i la despossessió dels més febles. A més a més, el neoliberalisme menysprea i justifica l’explotació i degradació del medi ambient, en subordinar este a l’obtenció prioritària de beneficis econòmics, alhora que destruïx ecosistemes i comunitats humanes en nom del negoci. En conseqüència, aquells moviments i persones que defensen els valors de la solidaritat, la cooperació, l’altruisme, el sector públic o l’equitativa redistribució de la riquesa resulten ridiculitzats i estigmatitzats, bé pels mitjans de comunicació neoliberals, bé per les universitats i institucions científiques plegades a la doctrina neoliberal, quan no són directament desactivats pels aparells repressius dels estats, dominats pels poders fàctics del neoliberalisme (grans capitals nacionals i globals) o les seues extensions polítiques transnacionals, com la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional o la Organització Mundial del Comerç. Al remat, els únics beneficiats de l’expansió imparable del virus neoliberal són les oligarquies globals que l’impulsen (grans corporacions transnacionals i capital financer) i les oligarquies locals que se li subordinen, el que determina una insofrible concentració de la riquesa mundial en molt poques mans i l’extensió planetària de la desigualtat, la precarietat, la misèria i els conflictes socials.

 

2.- El contagi neoliberal de les Falles

La imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural centrat en l’imperi del benefici capitalista, la dèria pel guany i la mercantilització integral de la societat són la raó de ser del neoliberalisme. Així, en un context de globalització dirigida pels poderosos, totes les esferes de la vida resulten afectades, en realitat infectades, pel virus neoliberal, i això també ocorre en el món de la cultura, la cultura popular i la cultura festiva, com es pot comprovar clarament en el món de les grans festes urbanes occidentals i en el cas de les Falles. Cal aclarir que el neoliberalisme es difon per tot el teixit social, adaptant-se perfectament a les seues peculiaritats, raó per la qual no opera amb igual cruesa en el món productiu que en els camps de l’oci o la festa, tot i que al remat els colonitza, potser de forma més subtil i difícil de detectar. Tant és així, que el neoliberalisme funciona políticament afectant tant al cos (biopolítica) com a la psique (psicopolítica), el que es plasma en la seua interiorització inconscient pels individus, assegurant així la fortalesa i reproducció del virus neoliberal.

Així, la vella cultura popular de les Falles ha sigut progressivament substituïda per la concepció neoliberal de la festa, que convertix esta en una mercaderia més, on primen els interessos purament econòmics, el culte als “winners”, la irrupció de la festa “marca” i l’exhibicionisme social entre els subjectes festius. Fins al punt que encara que el procés de remodelació neoliberal de les Falles ja venia gestant-se en els anys 80 i 90, ens els anys anteriors a la crisi de 2008 la imatge de la festa es va reformular a través del filtre que desplegaren diversos poders econòmics i empresarials, nou-rics apareguts a l’empar de la bombolla immobiliària, complementats per estratègies expansives de la indústria de l’oci festiu i pel mateix èxit popular de la festa, cada vegada més insostenible, capaç de generar més riscos en seguretat, conservació mediambiental i convivència social. Evidentment, tot això amb la complaença i complicitat dels governs conservadors de torn a València. Cal ressaltar l’èmfasi que a partir d’estos anys es va posar en els valors de mercat, en detriment dels aspectes socials, humans i tradicionals característics de la festa fallera. Així, en el llenguatge faller anaren fent-se familiars les al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, les referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per fer falles més voluminoses, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors” i tindre més “visibilitat”; per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionaren “amb òptima eficàcia” comissions o federacions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”. Una interiorització biopolítica i psicopolítica en tota regla.

I és que les Falles no són alienes al que passa en la societat, de manera que en les darreres dos dècades, que és just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal, les Falles també l’han experimentada. En un món on tots lluiten cada volta més per tot allò que signifiquen els diners i els recursos escassos, es va imposant la importància de la imatge i la imatgeria, convertides en béns immaterials consumibles, en detriment de la imaginació i la creativitat. Així, en el món faller, i en funció de la contaminació que imposa el neoliberalisme també a les expressions culturals, s’ha acabat per conrear allò que és políticament i artísticament “correcte”, a fi d’incentivar i estimular els endogàmics jurats del concurs de falles a atorgar una quantitat creixent de premis que, alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària aparentment meritocràtica de la competència, fomenten l’aparença espectacular de la forma i entronitzen l’infantilisme “cuqui” en els cadafals.

Esta espectacularització neoliberal de les falles (especialment de les grans falles), on l’apoteosi bigarrada i atemporal de la confecció de la falla passa per damunt de la sàtira, l’originalitat o el contingut compromés amb la realitat, és l’equivalent al triomf del cine neoliberal, on els efectes especials són els autèntics protagonistes, per damunt del guió, les interpretacions actorals o el treball de direcció. Estes circumstàncies assoliren quotes enormes uns anys abans de la crisi de 2008 i fins a 2014, rebentant el sector de la confecció de falles, fent-lo més precari i subordinant-lo a les exigències i deliris de no pocs dirigents fallers. Fou ben significatiu, al respecte, el desenvolupament d’un autèntic culte a l’empresari “mecenes” que tenia a bé invertir en falles per promocionar els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent passar a ulls de fallers i fallers les seues aspiracions empresarials, o la dels seus col·laboradors “comissionistes”, com una desinteressada “emprenedoria” per la festa.

L’eclosió de la crisi econòmica del 2008 no feu més que posar en evidència el procés referit i mostrar-ne les més fosques misèries, tot i que els efectes d’aquella no refrenaren la intensitat del contagi neoliberal, més aïna al contrari. Així, les Falles han anat acomodant-se, encara més en la darrera dècada, als motles més conformistes del nostre temps, transformant-se també elles mateixes en una mercaderia de consum ràpid, en un objecte de tall preciosista i imatge de marca, un recurs explotable que ha cotitzat a l’alça en les borses benestants d’una societat de l’espectacle voluntàriament aliena als riscos provocats pel règim neoliberal. Sols així s’explica que el millor de la cultura tradicional fallera, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític social, haja estat desintegrat per eixe contagi neoliberal que afecta la totalitat de la cultura i també la cultura festiva. I és d’esta forma que en contemplar les falles en eixe espai públic cada vegada més privatitzat (cultura dels envelats) es puga dir, com va escriure Antonio Ariño ja fa uns anys: “Es predominante hoy un estilo ampuloso y grandilocuente, basado en el perfeccionismo formalista, en la inocuidad de los mensajes y en el papanatismo de quienes se quedan encandilados por las simulaciones de porcelanas ornamentales y reproducciones hercúleas de referentes artísticos anodinos. Mensajes tullidos e impotentes que se regodean y disuelven en el placentero lecho de la admiración. No hay dedos que hurguen en las heridas, sino cataplasmas.” No existix ja quasi, afegiríem nosaltres, una cultura fallera de la transgressió i la provocació, sinó una pràctica fallera on predomina l’assimilació creixent dels valors neoliberals camuflats sota els inofensius oripells de l’orgull identitari. I per si fora poc, dins les comissions, que són la base fecunda de la festa, ha acabat per consolidar-se un model de fallers o falleres clients, que exigeixen a canvi d’unes qüotes unes prestacions de servicis d’oci i reconeixement social per part de la comissió proveïdora, deixant en un segon pla aquell antic model de fallers o falleres involucrats d’una manera més desinteressada i no comercial en la festa. En 2016 arribà la declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, però ho feia ja sobre una festa tan alterada pel virus neoliberal que, ben significativament, una bona part del món faller es va preguntar quin valor econòmic i “de mercat” li aportaria eixa declaració.

La invasió neoliberal de les Falles, que semblen estar amb el sistema immunològic quasi desactivat, com la major part de la societat, ha fet que la cultura festiva fallera s’haja transformat en una mena de monocultura festiva en tant que model hegemònic de denominar i valorar la realitat de la festa fallera, basada en criteris arbitraris que es convertixen en “sentit comú”, definint i sacralitzant les úniques Falles possibles. Així, qualsevol realitat festiva que no encaixe en este sentit comú neoliberal, encara que emane de la tradició comunitària de les comissions falleres, tendix a ser declarada obsoleta, irrellevant, disfuncional, “utòpica” o, en última instància, perillosa. La monocultura del neoliberalisme faller opera a través de la separació, l'exclusió, la intolerància o la indiferència cap al diferent o al resistent. És, en última instància, una forma de producció d'absència i de no-existència del dissident. Encara més, en les Falles s’ha acabat reproduint un dels trets més singulars del neoliberalisme, com és la secessió de les elits (els rics van a la seua i es desentenen totalment de la resta), que funciona en tots els nivells, i que genera dos velocitats en la festa fallera: la de les comissions de secció Especial i Primera A, amb un model de gestió basat en els ingressos atípics, patrocinadors, línies de finançament i crèdits en els bancs, amb major dependència i inestabilitat, enfront de les comissions de barri, amb uns pressupostos ajustats, basats en les quotes dels seus esforçats components i amb una gestió més real i sostenible.

Per això caldria aprofitar la crisi del covid-19 com una oportunitat única per aprendre i reconfigurar una festa que ja abans de la pandèmia arrossegava problemes per resoldre, reptes i preguntes incòmodes per a encarar, per culpa de la colonització neoliberal. Per exemple, perquè cada vegada hi ha més separació entre fallers i veïns, a causa de la privatització de la festa al carrer, o perquè aspectes teòricament perifèrics de la festa han anat desplaçant a la falla com a eix central, en la mesura que eixos aspectes secundaris ara són més rellevants gràcies a la mercantilització que promouen i a un model de festa consumible d'un sol ús. Per no parlar del perquè de la precarització i degradació de l’ofici de l’artista faller o de la mateixa Ciutat de l’Artista Faller, o les raons per les quals s’ha consolidat un sistema endogàmic de premis, que posa per damunt de l’art i el treball dels artistes fallers l’intercanvi de favors per tal de promocionar determinades elits i poders fàctics de la festa en una dinàmica de competència a ultrança.

En línies generals els mitjans de comunicació que parlen de Falles reproduïxen els clixés i llocs comuns de la visió neoliberal de la festa, fent que s’accepte, especialment entre el col·lectiu faller, com l’única viable. Com a exemple de referència, es pot esmentar la mutació que s’ha operat en el relat amb què es justifica la preeminència ritual de la figura de la fallera major de València. Així, si a partir dels anys 70 es va posar l’accent en la seua tria democràtica, després que durant el franquisme no ho fora, i en la mesura que el component patriarcal d’eixa figura s’ha anat fent més visible i més qüestionat, en la darrera dècada s’ha impulsat el relat feminista neoliberal d’una fallera major que ja no és una “dona-florero”, sinó una professional de les relacions públiques que arriba al càrrec pels seus mèrits i competències, no per quotes, en un sistema de selecció espectacularitzat que cada vegada recorda més a programes televisius en clau neoliberal i falsament meritocràtics com a Operación Triunfo o Màster Chef. De fet, les candidates apareixen ja com a marques personals en promoció a través de xarxes socials i mitjans de comunicació fallers (molts de les quals viuen essencialment de tot este sistema), que han d’intentar cotitzar en el mercat de les preseleccions per tal d’arribar a tindre possibilitats d’entrar en l'elit de les celebrities falleres.

 

3.- No hi ha vacuna per al virus del neoliberalisme

Dissortadament, i a diferència de virus com el covid-19, no hi ha vacuna per al virus neoliberal, ni en les Falles, ni en la cultura, ni en el conjunt de la societat. Més bé s’està demostrant, com ho prova l’impacte de la recent pandèmia, que l’única manera de replantejar-se tot en profunditat és a través del trauma, en la mesura que el seu impacte col·lectiu i personal ens descol·loca i ens obliga a revisar prioritats. Estem, a més, en una cruïlla històrica en la qual, pels efectes destructius del model capitalista i del neoliberalisme sobre el planeta, la biodiversitat i les persones, és més que probable l’ingrés en una societat inestable, caòtica, insegura i molt conflictiva, caracteritzada per traumes d’abast mundial com el canvi climàtic, les pandèmies, les crisis econòmiques, els desbordaments migratoris, l’escassesa energètica o les revoltes populars. D’esta manera, aquelles grans estructures socials, econòmiques i culturals que creiem sòlides i immutables s’estan enfonsant per moments. I les festes tal com les coneixem tampoc van a ser una excepció, perquè se sustenten sobre eixes estructures en descomposició. 

Per tot això, i tornant a les Falles, serà molt prioritari saber quin tipus de festa volem, a quins elements estem disposats a renunciar (decreixement festiu), o com podem dignificar més encara la seua vessant patrimonial. En conseqüència, serà molt necessari identificar amb valentia quins aspectes de la festa són centrals i essencials i quins perifèrics i prescindibles. En este sentit, no serà tan important si cal o no un nou Congrés Faller, sinó si s’aborden noves modalitats de concepció i gestió de la festa, amb formes encara més democràtiques de funcionar i afavorint la participació directa i la inclusió de la ciutadania en la presa de decisions sobre una celebració inserida en un horitzó d’inestabilitat ecosocial. A més a més, seria molt urgent redimensionar l'ofici d'artista faller, protegir les artesanies lligades a la festa, apostar decididament per la igualtat de gènere i potenciar la sensibilitat mediambiental, promovent de pas iniciatives sostenibles i imaginant nous festejos, o reformant altres.

Estos i molts temes caldrà repensar-los amb temps i ganes. De manera positiva, constructiva i propositiva. Perquè les Falles han de ser sentides i percebudes realment com un patrimoni valuós de tots i totes, que està viu i sempre en transformació, i que ara necessita d’especial protecció en estar sumida la nostra societat en una crisi multidimensional. Encara som a temps de repensar reflexivament la festa, d'expandir la capacitat per a integrar les diferències i les dissidències, de fer-la, en suma, més resilient davant uns temps que s‘albiren complicats. Front als perjudicis que ha causat i continua causant el virus del neoliberalisme, sols resta canviar radicalment de rumb en el conjunt de la societat i en les Falles, treballant per un model de festa alternatiu que aprofite el que ja té de positiu l’existent pel que fa als valors i pràctiques de col·laboració, cooperació, horitzontalitat, afectes, germanor i ajuda mútua. Sols així, amb esforç i paciència, es podrà debilitar i desactivar el virus neoliberal. Amb el desig de que el foc del canvi només siga un espill, i done pas a una festa millor.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací