El preu de l’aigua (la guerra de l’aigua al sud)

per Gràcia Jiménez

Tribuna

El preu de l’aigua (la guerra de l’aigua al sud)
El preu de l’aigua (la guerra de l’aigua al sud)

L'economia parla de béns lliures quan, sent naturals i absolutament imprescindibles per a la vida, com la llum solar, l'aire, o l'aigua, no entren dins del joc de les transaccions, per ser abundants, no tindre propietaris ni estar subjectes a un procés d'apropiació o transformació. Per tant, no tenen preu. Això diuen els manuals. La realitat és ben diferent, si més no, a casa nostra.

Els valencians ocupem una terra, especialment els meridionals, on els rius són barrancs i alguns carrers són rambles. Els noms que hem heretat de generació en generació així ho testimonien, quan urbanitzem els amples i vells camins de les «baixadetes», quan anomenem Rambla a les principals avingudes a Alacant, o a Mutxamel, o a Sant Joan. Només la ciutat d'Alacant es veu creuada per nombrosos barrancs que baixen cap a la mar com els d'Orgegia i Joncaret, de les Ovelles, Aigua Amarga, Baver, Sant Blai, Bonhivern, Canícia, Maldo..., que, contrariats pel ciment, baixen furiosos en època de pluges torrencials, i han hagut de ser canalitzats a través d'obres faraòniques després d'haver-se cobrat, dissortadament, alguna vida.

I és que a la franja costanera meridional del País Valencià no plou com toca, o com ens agradaria. Assuts, boqueres, embassaments —el pantà de Tibi, que al segle XVI era el primer i més important d'Europa— van ser la solució casolana que els antics llauradors trobaren per aprofitar l'aigua, millorar el secà, guardant la pluja i repartint-la com millor podien amb un sistema cooperatiu. Un sistema que tix les terres meridionals de séquies i canals, actualment no sempre visibles ni en bon estat.

El «problema de l'aigua» és, com veieu, secular. I no, l'aigua no és un bé lliure, té un preu i molt alt. No parle només del preu dels Hm³, que també. El cost social que l'escassetat i les males decisions comporten és elevadíssim. L'accés social a l'aigua, tant l'anomenada «de boca» per al consum familiar, com la utilitzada per regar els camps o per a la indústria o altres activitats econòmiques com el turisme, com que és costosa, s'ha de basar necessàriament en una actitud i esforç comú, en un acord social. Vet ací el problema. Problema que es fa més gros sota l'amenaça o, millor dit, sobre la constància d'un canvi climàtic que endurirà més la situació hídrica.

Els governs franquistes optaren pels transvasaments. Eren uns altres temps. De fet, el del Tajo va ser una de les seues últimes obres. Al País Valencià hem conegut petites estires-i-arronsa o grans guerres de l'aigua, com les lliurades fa anys entre Pego, Oliva i Dénia durant els anys 80, o a Benidorm a finals dels anys 70, o el conflicte Xúquer-Vinalopó (transvasament errat, fet en democràcia perquè pagava la UE)..., i també hem vist les grans manifestacions sota la consigna de «Agua para todos», que, durant 2008 i 2009, propiciaven les forces conservadores, contràries als canvis d'estratègia dins del Pla Hidrològic Nacional, que desbarataven un transvasament de l'Ebre cap al sud, propulsat per ells en detriment dels criteris mediambientals i de racionalització en l'ús de l'aigua i la millora de les conduccions plenes d’oneroses fuites, així com la reutilització i reciclatge d'aigües, i l'augment de plantes depuradores, potabilitzadores i dessalinitzadores.

L'aigua, motiu de disputa constant, ha estat utilitzada com a argument polític en moltes, massa, conteses. Encara no hem entés que l'aigua no és un tema de disputa, ans al contrari, és un tema de consens. D'urgent consens. Tots els espanyols tenim dret a l'aigua, clar, però tenint en consideració que a major consum ha d'haver-hi major producció o conservació (ja sabeu: racionalització, reutilització, potabilització, dessalació). I hem de deixar que els cursos fluvials completen els seus cicles, no cal transportar l'aigua en llargues canonades centenars de kilòmetres. Les directives europees consideren el transvasament antieconòmic, antiecològic i antisocial (llevar l'aigua d'un lloc per a donar-la a un altre lloc). Els interessos de les diferents autonomies xoquen. L'extensió dels regadius s'haurà de controlar. Així, enmig de les disputes entre comunitats, el Consell Nacional de l'Aigua, on estan tots els representants de l'aigua de tots els territoris, aprovava la reducció d'aportació de cabal del Tajo al Segura, des de 38 a 27 Hm³ mensuals, amb una majoria ampla: 43 vots a favor, 19 en contra i 18 en blanc: la idea era atacar l'estat d'emergència (escàs cabal d'aigua en els embassaments de la capçalera del Tajo) per evitar suprimir la cessió en els mesos més àrids, tal com ocorre en l'actualitat.

I arran d'este recent intent de remodelació del transvasament Tajo-Segura, s'ha mogut de nou la dita guerra de l'aigua per part d'alguns sectors, sense haver-hi aportat tota la informació, sense enfrontar les exigències del canvi climàtic, i sense buscar l'acord social i democràtic de tots. Esta vegada, l'esquerra, en el poder a València, en contra dels seus propis principis, no s'ha oposat, i ha secundat així les peticions i manifestacions a favor d’una aigua transvasada que tots, tots!, al remat, estem subvencionant a un alt preu (l'Estat no aplica al preu de l'aigua del Tajo-Segura tots els costos d'infraestructura, energètics, i ambientals), i, ineludiblement, s'haurà de resoldre tot al final mitjançant decisions salomòniques o judicials. Com sempre, la falta de pedagogia social treballa en contra del sentit comú i, clar és!, de la mateixa naturalesa que és al cap i a la fi la nostra font de vida. L'aigua, sí, té un preu, un preu molt elevat, per damunt dels simples diners.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací