Fa temps que, a causa de la necessitat i la por, se’ns ha gravat en algun plec profund del cervell que, quan hem de buscar un lloc de treball, millor no demanar delicadeses ni qualitat, que no és època d’exigències, sinó d’acceptar el que ens oferisquen. I no cal que ens ho recorde cap dirigent de la patronal, molt avesats a alliçonar com si foren els únics que s’esforcen, els únics que mereixen una vida, una feina i una retribució dignes. Ja sabem que ostenten la posició dominant i, just per aquest motiu, poden permetre’s el gust de rebaixar les expectatives de futur –a ras de terra, ara mateix- més encara, fins a soterrar-les. Una manera gens subtil de considerar-nos acabats. 

Per a les organitzacions empresarials, el moment adequat per apujar el salari mínim no arriba mai, hi haja crisi o no, ja que sempre «impacta negativament» en la creació d’ocupació. Les declaracions que solen fer els directius d’aquestes entitats palesen quins són els corrents subterranis predominants del seu pensament, encara que ho intenten dissimular darrere de circumloquis i, com no, de la sempre present «manca de competitivitat» de l’estat espanyol. Perquè aquesta situació endèmica segurament no té res a veure amb ells, només amb els treballadors, que exigeixen -quin pecat!- unes condicions i un sou decents. Tanmateix, sembla que siga preferible ofegar-los una mica més. Deixar que respiren només el suficient perquè no esdevinguen cadàvers.

I no cadàvers exquisits precisament, que ni en la mort els correspondria res relacionat amb aquest adjectiu si no han participat de casualitat en el joc surrealista que rep aquest nom. Una pràctica de creació col·lectiva que, segons el Dictionnaire abrégé du surrealisme, consisteix a compondre una frase o un dibuix per diverses persones sense que cap tinga en compte la col·laboració de les anteriors. L'exemple clàssic, i del qual prové la denominació, és una de les primeres frases obtingudes amb la tècnica: «Le cadavre exquis boira le vin nouveau» («El cadàver exquisit beurà el vi nou»). 

Una pràctica pròpia de l’esperit alliberador dels iniciadors d’aquella avantguarda el Primer Manifest de la qual, publicat per André Breton el 1924, proclama tan bon punt comença: «L’home, somiador sense remei, en sentir-se de dia en dia més descontent del seu destí, examina amb dolor els estris que li han ensenyat a utilitzar, i que ha obtingut a través de la seua indiferència o del seu interès, quasi sempre a través del seu interès, ja que ha consentit sotmetre’s al treball, o almenys no s’ha negat a aprofitar les oportunitats... ¡El que ell anomena oportunitats!» 

Perquè, certament, ara com llavors, qualificar d’oportunitats la majoria d’ofertes laborals que ixen evidencia el grau de degradació del sistema i la falta d’escrúpols dels qui les proposen. Segur que no desitgen aquest futur per als seus fills, amb independència de la capacitat i el nivell de preparació que hagen assolit. Així, no resulta estrany que, en general, la sensació d’insatisfacció continue i la desafecció envers els mecanismes de participació ciutadana augmente.

Com assenyalava el Nobel d’Economia Paul Krugman fa uns anys, «els privilegis heretats estan desplaçant la igualtat d’oportunitats, i el poder dels diners està ocupant el lloc de la veritable democràcia». És clar, doncs, que, deixant de banda els conceptes surrealistes, aquesta casta de dirigents empresarials pensa que només ells i els seus arribaran al final dels seus dies, després d’haver gaudit dels privilegis que pensen que els corresponen per dret propi, amb la pompa que requereix –en aquest cas, de veritat- un cadàver exquisit. 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací