Com es diu «zuncho» en català?

per Joaquim Iborra

Tribuna

Com es diu «zuncho» en català?
Com es diu «zuncho» en català?

Els valencians sempre tenim a punt una bona raó per a passar-nos al castellà. En tenim un ampli repertori, adaptat a cada situació. Quan la trobem, respirem alleujats d'haver-nos llevat un pes del damunt. En l'activitat professional disposem d'una excusa suplementària: al·leguem el nostre desconeixement del vocabulari tècnic. Aquesta coartada, a diferència de les altres, té una justificació objectiva: en efecte, desconeixem el vocabulari tècnic de la nostra activitat. Així, per exemple, en el sector de l'arquitectura i la construcció, encara que tothom sap aproximadament què és un zuncho, pocs saben com es diu en català. Si no ho sabem i no volem passar-nos al castellà, només tenim una opció: consultar un diccionari. Això fa molta peresa a molts, o bé no sabem ni tan sols on buscar-ho.

La veritat és que, avui, els diccionaris són de tan fàcil accés que no tenim excusa. Tothom porta un mòbil en la butxaca. Els diccionaris online, com les enciclopèdies, han estat una de les novetats més poderoses de la revolució d’internet. Tenim a l’abast, en qualsevol lloc, no un diccionari sinó tots. En el cas que ens ocupa, hem de tirar mà, naturalment, d’un vocabulari terminològic específic. En català tenim el del Centre de Terminologia TERMCAT (termcat.cat). Busquem, doncs, com es diu zuncho:

Ja ho tenim: es diu «cèrcol». A més, el TERMCAT ens retorna, en cada àrea temàtica o en totes, les equivalències en quatre o cinc idiomes: català, castellà, francès, anglès i alemany (o d'altres, tot i que no sempre els mateixos, ignore per què). De fet, podem introduir còmodament el terme buscat en qualsevol d’aquests idiomes. També podem recórrer al Diccionari visual de la construcció de la Generalitat de Catalunya, igualment disponible en internet. És una mena de diccionari ideològic a partir d’imatges esquemàtiques de cada àmbit de la construcció. Té l’avantatge que podem consultar qualsevol terme català sense necessitat de conèixer el seu equivalent en altre idioma. Així, si volem saber com es diuen, en una teulada tradicional, les teules segons la seua col·locació o funció, les localitzarem visualment en la següent il·lustració:

El canal primordial de transmissió del vocabulari específic de la construcció ha estat, fins fa seixanta o cent anys, la pràctica dels oficis tradicionals. Mestres d’obra i obrers de vila el coneixien i el transferien oralment de generació en generació. A més, no era un lèxic estrany al del llenguatge corrent. Però els oficis van anar desapareixent. Han desaparegut, de fet. Avui, no en queden pràcticament. Els fills no han volgut aprendre dels pares un ofici que consideren dur, amb raó, i han estat substituïts per homes que l’han après sobre la marxa, primer procedents de la immigració espanyola, després de la romanesa, llatina o àrab. D'altra banda, la indústria ha irromput en l'obra amb materials i procediments més barats i ràpids, de manera que necessitem no tant oficis com operaris muntadors d'elements industrialitzats.

La desaparició progressiva dels oficis va anar acompanyada de la també progressiva desaparició del lèxic català de la construcció, en un context de profunda castellanització. Paral·lelament, les noves tècniques constructives (primer l'acer i el formigó armat i després moltes altres procedents de la indústria), anaren introduint un nou lèxic, ja íntegrament en castellà. Els transmissors d'aquest nou vocabulari van ser les promocions de professionals formats en les escoles politècniques, que a l'estat espanyol es van anar creant seguint el model dels països francòfons. Si els oficis encara parlaven català, els tècnics es formaven en castellà, amb bibliografia i normativa exclusivament en aquest idioma. És així com es van introduir termes com zuncho, absolutament desconeguts entre nosaltres. Els arquitectes i aparelladors van ser col·laboradors necessaris de la castellanització del lèxic, fins i tot quan la llengua habitual a l'obra era encara el català i ells mateixos la parlaven per relacionar-s'hi. Però s'hi imposà la figura d'un arquitecte distant, autoritari, allunyat del procés constructiu i que parlava castellà. Com a imatge d'aquest arquitecte em ve al cap don Vicente Pastor, catedràtic de construcció en l'Escola d'Arquitectura de València en la meua època d'estudiant, que parlava a classe d'«aleccionar a la peonada».

Quan Bonaventura Bassegoda i Musté va publicar l'any 1966 Equivalencias catalanas en el léxico de la construcción, editat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, la intenció no era preservar o promoure el lèxic català de la construcció sinó facilitar-ne la desaparició. En el pròleg, Bassegoda escriu que el seu vocabulari «contribuirá a evitar el empleo de una absurda algarabía en el lenguaje técnico cotidiano y en la redacción de los documentos integrantes de los proyectos de obras. Al echar una ojeada a un pliego de condiciones, advertí que un dintel se llamaba la linda de la ventana, cual tierna evocación de la bella moza que se asoma al vano para ver pasar el amor». Calia, d’una banda, que els tècnics fossen capaços de comunicar-se amb «los capataces, dignos artesanos encanecidos en el ejercicio del buen oficio, quienes se expresaban en nuestra lengua vernácula o en una erizada jerga, fruto de la brutal traducción literal al castellano de los vocablos del léxico tecnológico»; de l’altra, que els tècnics superarassen «tan lamentable deficiencia» en redactar els seus documents. ¿Era necessari que ell, fill de Bonaventura Bassegoda i Amigó i nét de mestres d’obra i paletes, escrigués això en 1966?

En la mateixa època, Francesc Almela i Vives va publicar una Aportación a un vocabulario valenciano en arquitectura, editat pel Col·legi d'Arquitectes de València el 1969. Va ser el seu últim treball, entregat tres mesos abans de morir. És un recull d’alguns termes, documentats per l’erudició d’Almela. En aquest cas, l’autor no té altra pretensió que deixar constància d’un «lenguaje vivo en la especialidad», en un moment en què «los propios trabajadores valencianos van dejando de emplear los vocablos técnicos tradicionales para entregarse a un uniformismo de léxico cuyas causas huelga indagar aquí».

Consulte habitualment els vocabularis de Bassegoda i Almela, a pesar dels seus depriments pròlegs. És molt més recomanable l’excel·lent Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció, de Miquel Fullana, publicat per l'editorial Moll per primera vegada l'any 1974. Hi havia treballat durant onze anys. Fullana era un dibuixant, pintor i gravador mallorquí. Col·laborador de l'arquitecte Guillem Forteza, tenia una àmplia experiència i formació en tècniques constructives. El llibre, amb il·lustracions molt clares de l'autor, serveix fins i tot com a un autèntic manual de la construcció. També conté un glossari ideològic i un altre castellà-català. Fou col·laborador del Diccionari Alcover-Moll, que és encara insubstituïble per a consultar termes que no apareixen en el TERMCAT.

Durant algunes dècades hi van conviure les últimes generacions dels oficis tradicionals amb els tècnics formats en les escoles. És el moment del modernisme i dels eclecticismes. Molts edificis modernistes no s'entendrien sense aquesta íntima col·laboració i complicitat entre uns i altres. També la qualitat de molta arquitectura racionalista de les primeres promocions d'arquitectes adherits al moviment modern s'explica en aquest context. Ben mirat, hi va haver una continuïtat d'ambició i propòsits entre el modernisme i el racionalisme arquitectònics, a pesar del contrast estilístic. No sols per aquest doble influx entre avantguardes artístiques i oficis, però gràcies a ell.

Sense la col·laboració dels oficis, els arquitectes van anar quedant desplaçats i descol·locats, cada vegada més relegats en les seues funcions de gestió i de responsabilitat civil. A partir d'aquest moment, és la indústria que porta el lideratge en una obra. En l’època dels oficis, es podia fer tot allò que no contradeia el que s’anomenava la bona pràctica de la construcció. «Això no és correcte», sentenciava el mestre d’obra o el fuster. I el client el creia. Avui, en l’època de les mil tecnologies, no es pot fer res. Millor: es pot fer tot, però es fa menys del que es feia quan no es podia fer res. Es fa només allò que la indústria proveeix en un moment i lloc determinats. El vocabulari acusa aquesta transformació. Molts dels termes d'ús comú en la construcció, i que el públic general també coneix, són marques comercials que prenen un sentit específic independent del seu origen, com ara pladur, climalit, arlita, etc. També sigles procedents de procediments industrials, com ara PVC o IPN. Avui, la qualitat de la construcció dels edificis està supeditada a la qualitat dels processos industrials i a la competència dels operaris muntadors en obra.

Encara hi ha, en l’actualitat, un factor de la més gran importància, en relació a la difusió del lèxic català de la construcció. Em referesc a les bases de preus. Tots els pressupostos i amidaments d'un projecte s'elaboren a partir d'aquestes bases, que inclouen una gran quantitat de partides d'obra, amb la seua descripció desglossada i detallada. A més de les bases que els industrials difonen en la documentació tècnica dels seus productes, determinades entitats o empreses mantenen bases amb milers de preus en tots els àmbits de la construcció. Al País Valencià, la base de referència és la de l'Institut Valencià de l'Edificació (IVE), també molt coneguda a fora. Cype, l’empresa d'Alacant dedicada al software per al càlcul d'estructures, també té la seua pròpia base, molt usada pels professionals. A Catalunya, l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya manté la base de preus BEDEC. Jo mateix treballe en una, PreuK, amb una ambició i premisses diferents. Totes aquestes bases es publiquen en català, a més d’altres llengües, excepte la de l’IVE. L'ús d'aquests recursos es troba tan estès que es pot dir que constitueixen, avui, el principal canal de distribució del lèxic de la construcció.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací