En què consisteix per a vosté ser patriota?

per Salvador Vendrell

Columnistes

En què consisteix per a vosté ser patriota?
En què consisteix per a vosté ser patriota?

Quan em contaren com era una de de les dues opcions de les proves de castellà —el text i les preguntes— de la selectivitat al nostre país, estàvem bevent-nos un whisky de malta de dotze anys i no m’ho vaig poder creure. Vaig pensar que l’amic que ho contava estava influenciat pel líquid escocés. En arribar a casa, vaig escriure en el grup de WhatsApp de la família que està ple de professors: «Algú em pot passar una còpia de l’examen de castellà? Em vindria molt bé per fer una columna.» 

No havia passat ni un minut i, a través del mateix mitjà, podia llegir l’examen. Efectivament, era un text publicat en el diari La Razón de Vicente Vallés que portava de títol «La estirpe de los equidistantes». El vaig llegir i, immediatament, em vingueren al cap moltes coses. La primera cosa que vaig pensar va ser que els qui havien fet la prova li feien un lleig a la premsa valenciana escrita en castellà, que, si no m’equivoque, és gairebé tota. I encara sort del gairebé! Un lleig a la premsa i als columnistes valencians que escriuen en castellà. De totes maneres estaríem parlant d’un detall menor per a una llengua que volen universal. Cap problema en elegir un diari de Madrid com La Razón, que té una línia editorial molt clara. No sé si de postures «equidistants» com les que diu que defensa l’autor del text en qüestió. Finalment, vaig voler pensar que l’important era que el contingut del text fora bo perquè els alumnes l’analitzaren i el comentaren. Intentava llevar ferro a l’assumpte amb una certa condescendència. Però el que sí que em tocà el tendre va ser quan, en l’apartat de producció escrita, em vaig trobar amb la pregunta. Era veritat el que m’havia dit el meu amic. No, no era efecte del whisky de malta: «En que consiste para Vd. ser patriota?»

Em vaig quedar de pasta de moniato. No podia ser... Era una pregunta trampa: què és ser patriota? Que fort! Una pregunta feta al País Valencià pels professors de castellà en un context polític insofrible en què la dreta vol imposar la seua concepció de la pàtria. No arriben a entendre que a nosaltres ens imposaren «radicalment» —sense cap tipus d’equidistància— el castellà en l’escola, una llengua que no era la nostra. Després, ho rematà també amb tota la «radicalitat» del món la Constitució, que, amb «equidistància», ens donà permís perquè poguérem fer un poquet d’ús oficial de la nostra.  I no entenia com podien preguntar des d’aquesta assignatura «que és per a vosté ser patriota». Vaig pensar en  el que segur es preguntarien els alumnes valencians: «Qui la corregirà la meua prova?» «Quina ideologia deu tenir el meu corrector?» «Què pose?» Després, vaig poder comprovar que els alumnes sí que es plantejaren aquestes preguntes. Els alumnes i els pares i les mares. Ho vaig constatar en la filla d’una amiga meua. «Què has posat», li preguntà la mare? «M’ho vaig plantejar, però vaig decidir escriure el que pense, mare, la veritat». «Has contestat el que veritablement penses?», li preguntà, preocupada, la mare. «Sí, mare, sí. Haurien de corregir com raones, no el que penses....». «No sigues ingènua, filla meua».

I vaig recordar un examen tipus test del meu primer curs de carrera. Era un examen d’Història antiga en què em preguntaren si els corsos tenien dret a la independència. Només podia contestar «sí» o «no». Com que el catedràtic que ens impartia la matèria tenia fama de fatxa i de blaver, evidentment, vaig  contestar que no, malgrat que jo militava en un partit independentista. Era una actitud pròpia dels jornalers derrotats, que s’hagueren d’instal·lar en el pragmatisme per sobreviure. I aquella era la resposta que segur que el professor valoraria com a correcta. Això era tan evident com la consigna que portàvem de casa quan vam fer la mili: «Si et fan un examen psicològic, et preguntaran ¿què és més important la pàtria o la mare? Has de contestar que la mare, que els militars no són faves». Era pur materialisme dialèctic: a cada lloc concret, la mentida o la veritat  que toca. 

El que estic tractant de dir és que, per aquest tipus de preguntes, els xicons i les xicones que es presentaren a la selectivitat haurien d’haver tingut un catàleg que explicara de quin peu coixeja el seu corrector. Si jo fora un estudiant de selectivitat i sabera que el meu corrector milita en Vox, contestaria que ser «patriota» és aplaudir Plácido Domingo, com feren la setmana passada a l’Auditori Nacional. Una ovació que va durar gairebé tres minuts acompanyats de crits de «mestre!», «ets el més gran!». Un paio que ha estat acusat d’assetjament sexual i que la premsa espanyola, per «patriotisme», ha tractat de manera benèvola. Avui mateix, mentre escric aquestes paraules sent un tertulià d’una ràdio que va de progre que, per justificar els aplaudiments, diu que cal diferenciar el cantant de la persona, com si foren dues persones diferents. Com si l’aplaudiment no haguera sigut per solidaritat amb un acusat de coses que no es poden fer. Em sobta més encara quan es tracta d’un senyor que va admetre els fets. El comunicat que va fer —com que parlem de selectivitat—va ser de nota: «Les normes i els estàndards que avui ens regeixen són molt diferents de com eren en el passat». Que jo, en el seu temps, vaig interpretar com: «Sí, ho vaig fer en un temps en què aquestes coses es podien fer sense cap problema, perquè les dones no s’atrevien a denunciar-ho».

No vull ni pensar com s’haurien posat tots els altaveus espanyols, els de la caverna i els de la no tan caverna, si la prova aquesta de selectivitat l’hagueren feta els nostres germanets del nord en un examen de català i referint-se a la pàtria prohibida... O si l’hagueren fet en la prova de valencià referint-se a un projecte de país, o de països, que no els fa cap gràcia als patriotes espanyols. 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací