Eixint del no-res, hem arribat a les més altes cotes de misèria

per Josep Barberà

Tribuna

Eixint del no-res, hem arribat a les més altes cotes de misèria
Eixint del no-res, hem arribat a les més altes cotes de misèria

Fa uns anys, van atracar un xicot amb qui jo compartia pis a Barcelona a la boca de metro de plaça Catalunya. Tot bé, una navalla amenaçant que no va anar a més i un pobre xicot a qui la cerca de la felicitat havia dut a provar de trobar-la dins d’una xeringa. El fet destacable de tot açò és que el meu company, amb uns nervis templats dels quals dubto que jo mateix n’haguera pogut fer gala, va entaular una negociació amb el lladre a qui va convéncer que, si bé podia endur-se allò que volgués, no necessitava les targetes bancàries -«tal com te’n vages les cancel·laré»-, la documentació -«no et farà paper i per a mi és una putada haver de tornar a fer els tràmits»- ni la targeta SIM del mòbil -«no tens el pin i jo perdré tots els meus contactes». L’argumentació, contra tot pronòstic, va ser acceptada per l’antagonista i -ànima caritativa!- «només» es va endur els diners en metàl·lic i un mòbil dels que encara no feien fotos ni tenien internet. Algú pensarà que el meu amic va rebre, en aquell moment, un «tracte just» per part de l’agressor, ja que, per al que haguera pogut ser, va ser ben poc.

El tracte just el dispensa, per definició, algú que té poder sobre altri. Potser la situació històrica que millor el defineix siga quan la Monarquia Hispànica va debatre durant anys i anys, quin era el «tracte just» que havia de dispensar als indígenes americans perquè, a diferència dels negres, tenien ànima i, per tant, potser això de l’esclavatge de facto al que eren sotmesos no quedava molt bé als ulls de Déu. Van acabar sent molt menys que els blancs però, almenys, un poc més que els negres i, això, algú pot pensar que va ser un «tracte just».

Com hem vist, i açò només són un parell d’exemples, allò que per a qui ostenta el poder és una concessió graciosa, per al súbdit -per a qui mira la navalla des del cantó que punxa- la «justícia» d’aquests «tractes» es limita a no perdre-ho tot. La «justícia», per als indígenes, haguera estat ser lliures i, per al meu amic, seguir amb la seua vida amb les mateixes pertinences que duia en eixir de casa.

L’estupidesa de demanar un «tracte just», doncs, fa que ja d’entrada reconeguem la nostra submissió enfront de qui ostenta el poder de veritat i qui pot «concedir-nos graciosament» el privilegi de tindre prou finançament per a pagar les quatre competències transferides que tenim. Els partits parlamentaris han decidit que eixe siga el marc de reivindicació; no una hisenda pròpia per al País Valencià; no gestionar els nostres recursos; senzillament, que no se’ns enduguen la targeta SIM o el DNI espanyol -sobretot!-.

I un cop ja hi arriben a la Villa y Corte venint humiliats i capcots de casa, el ministeri diu que no, que ni això, que ja en parlarem i que no maregen gaire, que seguisquen ofrenant -no fan gaire més, la veritat- i que ja vindran temps millors per a la reforma del sistema de finançament -o no.

Mentrestant, i per si la tragicomèdia no havia arribat encara a esperpent, el president Ximo Puig diu que si Catalunya negocia un concert econòmic potser l’hauríem de tindre tots -quan ell diu «tots» suposo que es refereix a «tots els espanyols»-, en un homenatge a la Clàusula Camps que tan bones estones ens va donar.

Se’ls ha acabat el crèdit -econòmic, sí, però polític també-, i veure el PSOE i Unides Podem pidolant davant d’un ministeri del govern del qual formen part, faria riure si no fora pel patetisme de la situació -i més quan cap dels dos va votar a favor de la nostra proposta de transferir vint mil milions d’euros de l’Estat a la Generalitat per pal·liar la situació.

No entraré ara a explicar que som la comunitat autònoma pitjor finançada de l’Estat, ja ens ho sabem, però som, sense dubte, la més humiliada. De forma constant i repetida. No sé si Espanya ens roba, però el que fa l’Estat al País Valencià se li pareix molt.

La foto d’ahir davant del Congreso dels diputats va ser l’enèsima baixada de cap -i pantalons- davant l’amo. Poques instantànies resumeixen tan clarament la constant humiliació que rebem els valencians per part d’Espanya i l’acceptació -amb un punt bondage- dels partits polítics parlamentaris.

Fins quan?

PS: Mentrestant, el passat 10 juny, la Crida pel Finançament érem presents davant les Corts Valencianes, seu -aquesta sí- de la sobirania del País Valencià, per a demanar que la reivindicació vaja més enllà, parle d’acabar amb l’espoli fiscal al qual ens sotmet Madrid i exigisca les claus d’una caixa que ens obrin i ens tanquen des de la Villa y Corte quan els ve bé. L’estratègia de negociació -per dir-li d’alguna manera- de botànics i populars s’ha demostrat inútil si no contraproduent. Cal mobilitzar la societat i que entenguen que «espoli fiscal» són menys escoles, hospitals, ajudes a la classe treballadora i que «tracte just» és que, com que segons la Doctrina els valencians tenim ànima, no ens haurien d’esclavitzar -tant-.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací