País de paraules. Hui: «poc..., molt? No?»

per Eduard Ferrando

Llengua

País de paraules. Hui: «poc..., molt? No?»
País de paraules. Hui: «poc..., molt? No?»

Que la llengua la fa qui la parla ja s'ha dit a tot arreu i no seré jo qui ho invente això. Que evoluciona junt amb la comunitat lingüística que la fa servir també s'ha dit; i que canvia d'acord a la realitat social, econòmica, etc., per descomptat també. Per tant, no espereu descobrir res de nou ací, només constatar un fet: la versatilitat lingüística. Alerta, no gose jo encunyar un nou concepte ni res paregut, no tinc molta traça jo per a estes coses. La idea de l'article és només mostrar dita versatilitat i també la variabilitat d'un mot molt freqüent en la nostra llengua. Versatilitat i variabilitat perquè morfològicament el mot mostra diferents categories i pot ser variable o no depenent d'estes, però a més, perquè d'acord amb la forma en què s'expressa pot ser fidel a la seua semàntica o expressar un sentit totalment oposat. El mot de què parle és poc, anem anant.

Al Diccionari Normatiu Valencià ve recollit, tal com ja avançàvem, en tres categories gramaticals diferents, adjectiu, adverbi o pronom, però sempre amb una semàntica similar: «Una quantitat reduïda (de)...». La variabilitat, òbviament, serà d'acord a la categoria que s'hi representa, així quan és adverbi serà invariable i quan siga adjectiu o pronom, no ho serà. Fins ací res de nou, simplement constatar la magnífica versatilitat que ofereix la llengua al parlant, que només ha de triar en quin context usar-la. Òbviament, qui la parla n'és el protagonista i causant d'esta qualitat.

Centrem-nos. El fet és que a bona part del País Valencià (puc constatar-ho a la zona de la Ribera d'on soc nat, criat i exiliat), el poc s'utilitza sovint en el sentit del seu antònim, és a dir, com a molt. Normalment en contextos col·loquials i, com no podia ser d'una altra manera en una terra on de cinc paraules que diguem dos són per a insultar (amb respecte i amor, evidentment), per a deixar clar a algú que tot i la delicadesa de dir-li que és poc, realment ho és molt. Així, si per aquelles contrades et diuen: «Eres poc burro; poc idiota o poc imbècil», no vos ho preneu malament, però alerta que vos han deixat clar que ho sou, i molt.

Una més que m'he trobat. A la zona de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, el Ripollès o l'Alt Empordà fan servir poc en una estructura molt tancada i semànticament negativa. Ho prova el fet que sempre porta el reforç de la negació pas, molt usat en el català septentrional de transició. Bé, l'expressió de què parle podria ser per exemple: «Poc que en comprarem pas», i el que realment estan dient és que no en compraran, senzillament m'encanta.

Per cert, sobre este fenomen parla en un magnífic treball anomenat La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica cap, la lingüista i experta en sintaxi Ares Llop. L'anomena de «polaritat emfàtica negativa», i cita Batllori i Hernanz que al 2013 apuntaven que «es pot representar a través d'un conjunt de mots que adquireixen aquest valor després d'un procés de gramaticalització pel qual un adverbi modal, temporal o quantitatiu pot esdevenir un terme de polaritat amb un significat diferent del que tenia inicialment». Al remat, una magnífica mostra d'aquesta versatilitat i la profunditat que té la llengua si podem escoltar-la i, per descomptat, continuar parlant-la.

Res més, sobretot parleu com vos done la santa gana, que ningú vos diga que la parleu malament ni cediu quan vos demanen que no la parleu, a quin sant? Feu el favor i parleu-la bona cosa, perquè si no ho feu amics i amigues, ja no la parlarem més...

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací