Un crit ofegat en el desert, un crit de llibertat

per Estefania Blanes

Tribuna

Un crit ofegat en el desert, un crit de llibertat
Un crit ofegat en el desert, un crit de llibertat

Des de fa setmanes, centenars de persones han marxat cap a Madrid amb un únic objectiu: donar visibilitat a un poble que fa 45 anys que crida per la seua llibertat, unes veus que són fetes callar pel desert. Han sigut milers de persones les que han volgut unir la seua veu per a demanar al Govern d'Espanya i a la resta d'Estats de la Unió Europea una solució a aquest conflicte que ja dura massa.

Una solució que sobre el paper s'antulla senzilla, complir les diferents resolucions de les Nacions Unides. Unes resolucions que atorga el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí mitjançant un referèndum. A aquest efecte el Consell de Seguretat de Nacions Unides renova anualment la MINURSO, que és la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental. Un referèndum que després de l'acord entre el Marroc i el Front Polisari en l'anomenat Pla d'Arranjament s'hauria d'haver celebrat en 1992.

Aquesta situació que recullen els papers dista molt de la realitat, perquè el Marroc ocupa gran part del territori del Sàhara Occidental, un territori del qual durant dècades espolia els seus recursos naturals perquè extrau de manera totalment il·legal minerals com el fosfat, tones d'arena o l'explotació dels seus caladors de pesca. Mentrestant Espanya i la resta d'Europa miren cap a un altre costat, o més greu encara, negocia acords de pesca amb una potència ocupant.

El poble sahrauí ha mostrat la seua voluntat de buscar una solució pacífica, complint amb el pla de pau de 1991 i esperant pacient el compliment dels compromisos adquirits. Una població partida en dos, entre la Hamada de Tinduf i els territoris ocupats. Si dura és la vida als camps de refugiats d’Algèria, més dur és suportar les contínues violacions de Drets Humans que es produeixen als territoris ocupats del Sàhara Occidental. Detencions il·legals, desaparicions forçoses, tortures, violacions i tot tipus d'atrocitats, sense cap mena de garantia jurídica i fora de la vista de la resta del món. Res se sap del que ocorre diàriament en la zona ocupada, ja que el Marroc impedeix l'accés a observadors internacionals, advocats, periodistes i qualsevol persona que pose en perill la seua impunitat.

Un silenci eixordador que ens fa còmplices, en l'era de les imatges i la immediatesa, que s'estiga lliurant una guerra fora del tir de càmera. Després de dècades d'incompliments i d'espoli, els sahrauís, a través d'una protesta pacífica a la bretxa de Guerguerat, denuncien el saqueig continu que estan patint. Segons els acords aconseguits no es podria comercialitzar ni travessar el mur de la vergonya, un mur de més de 2.700 km que divideix el Sàhara Occidental, a un costat l'ocupació marroquina, a l'altre els territoris alliberats pel Front Polisari. La resposta de l'exèrcit marroquí va ser la intervenció armada més enllà del mur, per a desallotjar la població civil que protagonitzava la protesta. Des de llavors es va considerar trencat l'alto el foc i es van veure obligats a tornar a les armes. Sembla que algú ha decidit que això no és notícia i poca o cap informació ens arriba.

Però en les últimes setmanes el Regne del Marroc ha donat una altra volta de rosca, sotmetent Espanya i la resta d'Europa al seu xantatge migratori. El rei Mohamed VI i el seu govern genocida, no han dubtat a utilitzar al seu propi poble com a ariets per a derrocar la frontera amb Europa. Això demostra que de res serveix el silenci i la passivitat amb l'excusa de mantindre les bones relacions amb el nostre país veí, és l'hora d'actuar i prendre decisions valentes. L'Estat espanyol ha d'encapçalar, com a potència administradora que és, les accions necessàries per a acabar amb el procés de descolonització del Sàhara Occidental.

No podem oblidar el nostre passat recent i les nostres relacions amb un poble germà, no fa massa se'ls considerava compatriotes. Una relació que perdura fins als nostres dies, quan cada any obrin una finestra i ens deixen entrar en les seues vides a través d'allò més preuat que tenen: els seus fills. Aquests xiquets que a través del programa de vacances en pau comparteixen l'estiu amb les nostres famílies, són els millors ambaixadors de la causa sahrauí.

El poble espanyol ha demostrat una vegada més el seu compromís i el seu suport a la causa sahrauí eixint al carrer.

Toca moure fitxa, és el moment de la política, li ho devem.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací