Si el terrorisme feixista no existeix, no cal combatre’l

per Joan Canela

Columnistes

Si el terrorisme feixista no existeix, no cal combatre’l
Si el terrorisme feixista no existeix, no cal combatre’l

Una calorosa matinada d’agost, ara farà tres anys, Abdelouahab Taib entrava en una comissaria dels Mossos d’Esquadra amb un ganivet i cridava «Déu és gran», just abans de ser disparat mortalment per una agent que va al·legar que va «patir per la seua vida».

Immediatament, tots els programes matinals de televisió i ràdio van enviar els seus reporters a fer directes des de davant de la comissaria i l’endemà l’incident dominava totes les portades en paper. Malgrat les poques dades i la confusió, el veredicte va ser clar i immediat. Es tractava d’un «atemptat gihadista» perpetrat per un «llop solitari». La paraula «terrorisme», òbviament, va ser present a totes les informacions.

Fins ací res a objectar. Resulta inapel·lable que un incident així, amb un mort, és notícia. I més en un país que només un any abans havia patit els greus atemptats de Barcelona i Cambrils. Els dubtes sobre la voluntat «terrorista» del mort eren més que raonables, malgrat que hi havia tantes coses estranyes que fins i tot els Mossos van deixar-ho només com a possibilitat.

Ara, però, posem-ho en context amb una altra situació. Perquè sense context costa molt fer-se a la idea del que s’està fent bé o malament.

El diumenge 13 de juny del 2021 –fa una setmana, vaja- un home armat entrava en un bar a Mazarrón (Múrcia) i disparava tres trets al pit d’un client al crit de «No vull moros al local». La víctima moria pocs minuts després mentre l’assassí intentava fugir per la platja fins que va ser detingut –sense haver-lo de disparar- per la policia local.

Ací no hi va haver especials televisius ni el tema va obrir cap tertúlia. L’única menció en una portada arribaria dimarts, molt breu i sols al diari local de Múrcia. Només les protestes dels amics i familiars de la víctima van obligar a ampliar una mica més la cobertura, però en cap cas res és comparable.

No només quantitativament, sinó també qualitativa. Malgrat el crit inequívoc del presumpte assassí, els mitjans només «sospiten» que «podria ser» un crim racista, encara que en cap moment es menciona la paraula «terrorista», ni «llop solitari», ni «radicalitzat» ni cap altre dels elements que van aparéixer en la notícia de Cornellà. Per no mencionar, en molts casos ni tan sols se l’anomena «assassí». De fet, el que es destaca no és la ideologia de l’agressor, sinó els seus «problemes mentals». El seu llarg historial d’actes racistes es passa per alt ni tampoc s’informa de possibles connexions polítiques. Cap context (amb les excepcions habituals) sobre la situació en un poble on Vox és la primera força.

I el pitjor és que no es tracta d’un cas aïllat. Només quatre dies després, una dona n’apunyala una altra en una «cua de la fam», per aconseguir menjar a Cartagena, a pocs quilòmetres de Mazarrón. I la cobertura, malgrat la proximitat temporal i geogràfica amb l’altre crim, es manté molt similar: «succés aïllat», despolitització i «problemes mentals» de la presumpta agressora. De nou, pràcticament cap menció al context sociopolític ni als discursos d’odi difosos per Vox, actualment al govern autonòmic murcià. Vox, per cert, va condemnar el crim de Mazarrón de forma genèrica —«la violència vinga d’on vinga»—, una fórmula similar a la que utilitzava Herri Batasuna davant dels atemptats d’ETA i que no va impedir-ne la il·legalització.

La diferència en el tractament és evident i això té una gran importància en la percepció que la ciutadania té sobre la violència i el perill de l’extrema dreta. Òbviament, allò que no existeix no pot fer-nos mal ni tampoc cal fer res per a eradicar-ho. Així, si el terrorisme feixista no existeix —malgrat que les dades diguen el contrari i que el tema siga ja d’especial preocupació a Europa—, tampoc els partits que generen l’estat d’opinió necessari perquè aquestes coses passen no tenen un cost ni polític, ni electoral, ni encara menys penal. Uns efectes, per cert, que els valencians coneixem bé, ja que dècades d’atemptats ultres van quedar impunes, no sols judicialment, sinó també políticament i mediàtica.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací