La insuportable invisibilitat dels valencians

per Enric Bataller

Tribuna

La insuportable invisibilitat dels valencians
La insuportable invisibilitat dels valencians

La primera cosa que vaig comprovar durant la meua estada al Congrés dels Diputats va ser la inexistència dels valencians a Madrid. No parle de «persones valencianes» individualment considerades, que hi ha moltes i notòries, sinó del col·lectiu humà que s'estén entre la Sénia i el Pilar de la Foradada. Recorde les meues sessions a la Comissió d'Agricultura, on havia d'explicar a cada portaveu, un a un, per què els cítrics són tan importants per a nosaltres, o per què exigim que s'apliquen controls fitosanitaris rigorosos a tercers països, o per què l'arròs ha de ser protegit de la competència deslleial del sud-est asiàtic. Temes essencials per al meu entorn i amb els quals he conviscut des de la infància, es transformaven, a les orelles dels meus companys parlamentaris, en anècdotes simpàtiques d'imprecisa ubicació. Res a veure amb la seriositat amb què es tractaven la pesca i la ramaderia atlàntiques, on dècades de treball constant i rigorós de gallecs, bascos i asturians havien elevat tals qüestions a la franja de veritables temes d'Estat.

La meua sensació d'irrellevància com a valencià, que es repetia en totes i cadascuna de les comissions en què participava (fora Justícia, Transició Ecològica o Interior) havia de tenir alguna justificació objectiva, i a la seua recerca em vaig aplicar, començant pel més obvi: l'olor de les cendres de Xàtiva havia aconseguit traspassar els segles i arribar fins a aquell moment de l'època contemporània en què l'Estat no va tenir més remei que obrir-se al reconeixement oficial del fet pluriterritorial com a pilar bàsic d'una convivència pacífica després de quaranta anys de dictadura. Allà hi va haver un punt clau l'1 de desembre de 1976, quan la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va quedar exclosa de la comissió estatal que negociava la reforma, per raons que els historiadors ens aclariran, però que van tenir com a efecte la baixada del País Valencià del podi de territoris que després serien tractats pròpiament com a nacionalitats en l'imminent procés democràtic que s'acostava. És cert, el carrer valencià bramava, i per això la conseqüència de la immensa manifestació del 9 d'octubre de 1977 va ser el Reial decret de 17 de març de 1978 pel qual arrencàvem a l'Estat, atenció!, abans de la promulgació de la Constitució, la creació del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià. Però el final trampós del procés ja el coneixem, amb un Estatut aprovat in extremis i un fort desencant social, més gran com més gran havia estat el nivell d'adhesió a una idea de País que havia de representar modernitat, progrés, lleialtat i autoresponsabilitat. La fragilitat d’allò obtingut salta a la vista, des del patètic culebró que ens està obligant a protagonitzar el Tribunal Constitucional per formalitzar un dret civil propi, fins al sonor cop de porta del Govern d’Espanya a la nostra pretensió d'obtenir un marc de finançament d'acord amb el volum competencial assumit com a prestadors principals de l'Estat de Benestar a les gents que habiten el nostre espai.

Un bon amic d'Alacant, empresari sempre esforçat, em va voler ajudar en la meua indagació de l'origen de la nostra irrellevància dient-me que mai havíem tingut polítics d'altura que arribessen a Madrid amb voluntat de fer un treball col·lectiu que perdurés. Em vaig indignar davant aquest suggeriment perquè, a part d'algun cas aïllat, puc donar fe del caràcter treballador i preocupat de les Senyories de tot signe amb qui he tingut ocasió de compartir el meu temps de representant públic per una circumscripció valenciana. No obstant això, sí que és cert que la feina que allà es realitza cau generalment en sac foradat, i no dona llavor duradora, davant la inexistència d'unes estructures partidistes que, des del País Valencià, tinguen una visió precisa de la complexitat de l'Estat i sàpiguen polsar les tecles adients per obtenir allò que fa falta. Per dir-ho resumit, els que hem arribat fins ara a Madrid ho hem fet com a músics sense partitura, tocant d'oïda per dissimular que les nostres formacions de referència ens manen sense instruccions precises per arribar al cor de l'Estat en benefici dels interessos valencians, bé perquè es tracta de simples delegacions perifèriques mancades d'autonomia real, o perquè es tracta d'improvisats exèrcits de Pancho Villa que esgoten en la gestualitat tota la seua força reivindicativa.

Molt es valora el paper jugat per formacions com el PNB a l'hora d'obtenir rèdits per a Euskadi. Però abans d'admirar els seus envejables resultats cal reparar en l'ingent volum de treball sistemàtic que implica. Per dir-ho directament, el PNB sempre s'asseu ja menjat a la taula dels pressupostos generals de l'Estat, de manera que les partides de despeses que obté són sovint simple complement d’altres mossos més sucosos que s'aconsegueixen amb el text articulat de la Llei de Pressupostos i la seua Llei d’Acompanyament, i amb la reforma paral·lela de totes aquelles normes que reverteixen en beneficis per al seu teixit productiu, adornat amb tota classe d'exempcions, moratòries, rebaixes de tarifes, subvencions... Els vots del PNB són generalment necessaris per arrodonir majories a Madrid, cert, però per aconseguir alguna cosa cal saber què es vol i com cal demanar-ho. Recorden el pam de nas amb què es va quedar el nostre sector tèxtil quan els vots favorables del PNB al primer estat d'alarma de Pedro Sánchez van tenir com a preu la importació de maquinària a Mondragón perquè la seua indústria assumís la fabricació de màscares que se'ls havia atorgat? Qui va defensar llavors les nostres empreses i cooperatives, molt més experimentades?

Els convide a visitar l'Institut Basc d'Administracions Públiques, situat a l'impressionant edifici renaixentista de l'antiga Universitat d'Oñate, on experts de tot el món debaten contínuament amb els especialistes locals per millorar els marcs de governança des del coneixement exhaustiu del sector públic. Allà, amb els budells de l'Administració al descobert, els qui governen Euskadi adquireixen coneixement i eines amb què dirigir el vaixell de l'Estat en el seu benefici. Fan bé, però que molt bé! El problema és per què no entenem això des de la nostra latitud mediterrània. Només podrem col·locar el País Valencià en el lloc d'avantguarda que li correspon si assumim els dèficits en coneixement i objectius de la nostra política present, i si ens esforcem per treballar intensament per entendre els secrets de la realitat i aprendre a canviar-la. De simple banda d'aficionats, hem de passar a ser orquestra preparada i ben dirigida. L'stablishment polític valencià ha d'abandonar també el tacticisme d'aquesta "intel·ligència política" que es proclama sempre “a toro pasado”, com si un posat discret i sabut pogués camuflar la manca d'estratègies reals de fons.

I, per descomptat, per a comboiets, fotos amb pancarta i altres pèrdues de temps miserables, no ens busquen. Ja hem madurat prou com per a no aguantar més teatre.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací