Què vol dir ser alacantí? (una vegada més)

per Marc Salomón Uroz

Veus

Què vol dir ser alacantí? (una vegada més)
Què vol dir ser alacantí? (una vegada més)

L’any 1853 començava el primer servei de viatgers regular entre les ciutats d’Alcoi i d’Alacant. Aleshores, el trajecte es feia en carruatge i el temps de viatge era de nou hores. Per a fer-vos una idea, amb un automòbil convencional, és el temps necessari per a anar de València a Marsella o d’Alacant al Ferrol, per autovies ben planeres. Una connexió amb el sud que per als habitants de la Marina no arribaria fins a l’any 1885, amb la construcció dels ponts del Mascarat.

Aquesta gran empresa de reforma en les infraestructures cap al sud gens desdenyable va ser empesa per un motiu nuclear: la reforma provincial de Javier de Burgos de 1833, que havia situat Alacant, aleshores una ciutat amb poc pes poblacional i centrada sobretot en el comerç del port i l’agricultura del raïm, com a nova capital administrativa. Les tensions polítiques al si de Madrid obligaven a la creació de difícils contrapesos territorials dels quals nasqueren les actuals províncies, que s’han fixat només gràcies al silenci i la dominació política centralista.

L’anterior president de la Diputació, el popular i exalcalde de Calp César Sánchez, insistia molt en la dada que les províncies (ergo, la Diputació d’Alacant) tenien 200 anys, mentre que l’autonomia valenciana només 40; dada amb la qual justificava una major preponderància de la Diputació en el moment de la presa de decisions. Deixant d’un costat la fal·làcia històrica, César Sánchez liderava un dels majors projectes identitaris que ha emprés mai la dreta al País Valencià: la construcció d’una identitat alacantina.

I aquest projecte, en realitat, no és ni molt menys una novetat. Ja en el segle XIX, amb la nova conformació territorial espanyola sorgida de l’estat liberal, les elits de la burgesia alacantina ben prompte es posicionaren contra els interessos d’una València que es perfilava com a competidora en qüestions agràries, comercials i d’infraestructura. A tot açò, és avinent dir que va ser principalment empès per la burgesia de la ciutat alacantina, ajudats de la veïna Oriola, mentre que la burgesia alcoiana prenia una situació ambivalent entre Alacant i València.

Tot això ho podeu llegir als llibres d’història. Allò que ens interessa, és la situació actual: com s’encaixa la identitat alacantina dins del País Valencià i quines conseqüències té això? Oblidem-nos, de moment, de les qüestions lingüístiques. Primer, què vol dir això de ser alacantí? I, segon, com ho hem d’entendre això des d’un punt de vista de la vertebració territorial?

Que «Alacant és important», com deia aquell lema, sembla que és una idea que tothom té clara; però l’única certesa és que la frase no va passar de ser això, una frase, una idea. Per desídia, desconeixement o política maldestra, la vertebració del territori, especialment aquella que pertoca a les terres del sud, continua sent una assignatura pendent, quasi un segle després del valencianisme pioner de la Segona República espanyola. I el principal escull que trobem no és, com alguns diuen, la llengua o la falta d’una identitat valenciana, sinó al meu parer, la forma en què s’ha construït la identitat alacantina.

Els valencians sabem moltíssim d’identitats creades des de fora. Ni 40 anys d’autonomia en un estat —pretesament— modern i democràtic han estat suficients per a construir un discurs de valencianitat que siga incloent, integrador i divers; un discurs nacional que siga necessari per a crear majories i, eventualment, reclamar l’autogovern ple dels valencians —diguem-li estat federal, diguem-li independència—. Encara hui els debats sobre el què som els valencians, potser una pregunta elemental per a actuar políticament, es troben de plena vigència.

L’espanyolisme va aconseguir articular bé una identitat basada en la província de València. El terreny ho permet: una zona ampla i extremadament plana, amb una economia més o menys homogènia i una ciutat que, als auspicis de la burgesia agrària, va saber entendre la ciutat com a un nucli capaç de generar riquesa sense donar esquenes als seus voltants: encara hui la ciutat cristal·litza en un espai reduït els tres grans sectors econòmics: l’agricultura amb l’Horta i l’Albufera, el sector industrial amb Silla i l’àrea metropolitana de la ciutat, i el sector terciari de serveis i turisme. De fet, si existeix un conflicte amb les zones castellanoparlants per les qüestions de llengua, es desactiva molt fàcilment a través del sentiment de germanor que crea la cooperació del sector agrari amb el comerç urbà.

Aquest experiment, confirmat a través del regionalisme durant el franquisme, no ha quallat en els dos-cents anys d’història de la província d’Alacant. Som els alacantins els irreductibles gals que ens resistim a ser definits, fins i tot a través d’una estructura creada per l’espanyolisme? Jo crec que l’explicació a aquest fenomen és preclara, però el discurs oficial que s’ha donat d’aquest procés d’aculturació ha estat, per uns i altres, insatisfactòria, resumida en un repartiment de culpes innecessari i poc rigorós.

La primera causa de la falta d’èxit d’una identitat alacantina està en les plaques tectòniques. Sense que necessàriament existisca cap elevació espectacular, la província d’Alacant és la 4a o 3a (segons diferents rànquings) més muntanyosa de tot l’estat espanyol. Accepte que aquesta és una categorització completament arbitrària; però les comarques del sud i part de les comarques centrals competim en orografia amb les Castelles o les illes Canàries.

El meu paràgraf inicial apuntava en aquesta direcció. El sistema administratiu espanyol obliga a fer que una ciutat establisca en la seua capital (en aquest cas, la ciutat d’Alacant) el seu «centre d’operacions», la seu de la regió, on es concentren tots els recursos i, a més a més, l’encarregada de repartir-los: què és la Diputació originalment sinó la seu del Govern Espanyol a la corresponent província, abans de l’estat del 78? I si des de Famorca fins a Rojales passant per Villena i Santa Pola han d'arribar a la capital alacantina per a reclamar recursos (no només econòmics; també les seus administratives, centres comercials, serveis públics...), amb unes comunicacions encara deficients en el segle XXI, difícilment serà possible vertebrar una província en què la diversitat siga alguna cosa més que un reclam turístic més.

Però és que a banda de les qüestions orogràfiques i d’infraestructura, hi ha una qüestió ideològica al darrere. Quin ha sigut el principal difusor i ideòleg del provincialisme a València? No ha estat la Diputació, com sí que ho ha estat a Alacant, sinó la dreta política de caire espanyolista, concretada en el moviment del blaverisme. I això no vol dir ni molt menys que no existiren tensions abans del franquisme i el blaverisme, però sí que és important conscienciar-nos que l’estratègia blavera ha estat marcadament contrària a una vertebració real del País Valencià. Només cal veure el nul interés i implantació del blaverisme (des del més moderat d’Unió Valenciana fins als discursos més radicals) travessant la frontera provincial, fins i tot en territoris amb massa conservadora i valencians de soca-rel com Alcoi. Afirmar el País Valencià com a territori ha de passar, irremeiablement, per negar l’administració que en fa Espanya.

En altres paraules, els moviments provincialistes han estat des del principi vertebrats des de (i, sobretot, per a) l’espanyolisme. I així s’ha configurat l'ínfima, microscòpica identitat alacantina que existeix: una identitat que naix sobretot des de la ciutat d’Alacant, que és marcadament espanyolista i antivalenciana (des de la indiferència fins a la valencianofòbia passant pel negacionisme i el localisme administratiu), però que sobretot no vertebra res, perquè per definició la identitat espanyolista té com a seu aquella Espanyacultural-nacional imaginària amb seus a Madrid i l’antiga Castella; no té res a fer a Alacant.

Perquè aquí trobem el quid de la qüestió: la identitat alacantina, com la suposada «identitat valenciana» del blaverisme, no és realment alacantina, sinó que és realment espanyolista. Res té d’alacantí el profund desconeixement sobre la història i la cultura de la ciutat i els municipis que l’envolten ni el fet que la segona i la tercera ciutats del País es donen l’esquena, negant-se a formar una àrea metropolitana; ni tampoc té res d’alacantí negar a la Marina una connexió ferroviària digna i una gestió conjunta dels recursos amb la Safor ni alimentar el discurs del conflicte lingüístic al Baix Segura en comptes de treballar per la integració.

Tots aquests elements sobre els quals es basteix la política de la Dipu de los Pueblos, junt amb una eterna guerra política amb la Generalitat, fins i tot durant els governs del Partit Popular, no només tenen un efecte identitari, del qual segur que nosaltres els lectors d’aquest diari estem preocupats. Tenen un efecte real a l’hora de distanciar als habitants del seu territori, de promoure models de gestió completament ineficients (a nivell polític, econòmic i ecològic) fets per a pensar els nostres voltants, de forma forçada, des de les províncies.

I com ha volgut donar el valencianisme històricament solució a aquest problema? Convertint-nos en un territori d’època daurada. Ja ho sabeu, tot això de Ramon Muntaner i lo plus bell cathalanesch del món, de l’Oriola dels temps forals en què es parlava valencià, l’Alacant del Tio Cuc i les Fogueres... Nyas, coca! Posats a triar un passat daurat, molta gent es quedarà amb la seua infantesa —com és lògic— i acabarà per lloar el franquisme; altra gent que ve de fora, aquest passat daurat no només els queda lluny en temps sinó també en espai. I què volem ser els valencians?, el poble que fórem o el poble que podem ser?

De fet, qui potser viu més còmodament en la identitat alacantina —o, millor dit, en la no-existència d’una identitat alacantina— són els habitants de Saix i de Villena. Per a ells, la província i l’autonomia no són més que uns accidents administratius, i ells estan orgullosos de la seua identitat sajeña i villenera. I sense cap motiu, i adduint al discurs historicista que ha predominat en el valencianisme de les darreres dècades, els hem volgut fer fora del nostre projecte de País Valencià, només perquè històricament no han pertangut al Regne de València ni han parlat valencià! Precisament ens volíem carregar un exemple de com una identitat local forta pot servir de suport i pont entre dos identitats diferents, sense necessàriament negar la història de cadascun dels dos pobles.

Per contra, la falta d’una identitat alacantina alimenta el fet que un dels millors èxits de comarcalització valenciana s’apropie d’aquesta falta amb un discurs completament anti. el Baix Segura —la Vega Baja– és un cas més que paradigmàtic del que ha suposat el discurs trampós i espanyolista del provincialisme alacantí: la identitat vegabajera i la Diputació es retroalimenten en el conflicte lingüístic com a eix vertebrador d’un discurs explícitament antivalencià i espanyolista, però que té la terrible conseqüència de situar Oriola com una ciutat aïllada dels seus voltants: per als habitants del Baix Segura els és tan incòmode relacionar-se amb Alacant (i la seua província) com amb Múrcia, amb qui tot i la immigració reconeixen que no tenen ni lligams identitaris ni històrics.

El tuit de Carolina Ferre (que diu: «Jo soc alacantina i parle valencià») que ha motivat l’escriptura d’aquest article contraposa la identitat alacantina amb parlar valencià; inconscientment, fins i tot des de dalt de la frontera imaginària de la línia Biar-Busot, des de Cocentaina, s’entén que aquesta identitat alacantina es contraposa a la valenciana més enllà del debat bizantí de la qüestió onomàstica. Un tuit incòmode tant per a l’espanyolisme com per al valencianisme, i que posa de relleu la profunda contradicció i dicotomia sobre la qual es construeix la identitat alacantina.

Per començar a solucionar aquest problema, el més important primer és negar que el paper d’Alacant siga únicament el de ser una capital administrativa, un espai urbà al voltant del qual s’articula la «província». Alacant s’ha de situar com a espai amb una lògica i història pròpies. Una història que va més enllà (però de la qual també en forma una part fonamental) de la de l’època foral, que faça èmfasi en la gran importància econòmica, cultural i política que va ocupar durant els segles XIX i principis del XX, que explique als habitants de la ciutat que allà on viuen és més que el lloc on dormen; als turistes, que això és més que una platja; i a la resta de valencians, que Alacant és molt més que la segona ciutat del País Valencià i un lloc castellanitzat.

Només així, i amb l’aplicació de la comarcalització i una xarxa de ciutats regionals que supere el plantejament administratiu espanyol de la provincialització, serà possible vertebrar el territori; mentrestant, el discurs espanyolista comandat per la dreta i la Diputació d’Alacant continuarà sent el predominant en les comarques del sud, i arrossegarà el vessant sud de les comarques centrals amb elles.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací