La ciència radial o per què Madrid té l’Institut Oceanogràfic

per Kristin Suleng

Columnistes

La ciència radial o per què Madrid té l’Institut Oceanogràfic
La ciència radial o per què Madrid té l’Institut Oceanogràfic

Més d’una vegada coneguts i amics investigadors que es plantegen picar sola amb la mirada cap al nord, a Escandinàvia, em pregunten llocs on poder fer recerca a Noruega. Sempre tenen al cap dos noms, Oslo i Bergen, la primera i segona capital del regne noruec, raó per la qual els agafa de sorpresa que els responga Trondheim, que conforma el tercer angle del triangle daurat d’aquest estat unitari, menys conegut entre els seguidors septentrionals del nordic noir.

A les latituds nòrdiques tenen clar que ciència i cultura no poden circular per carrils contraris ni poden aglutinar-se només en un parell de capitals. Per això no pot estranyar que la tercera ciutat noruega més poblada es reconega al mateix temps com a centre cultural i com el node científic més important del país escandinau, l’ecosistema d’investigació i innovació del qual respira al voltant de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, coneguda pel seu acrònim noruec NTNU. El seu pes tampoc fa ombra al paper en recerca d’altres ciutats, com ara la capital del petroli reconvertida a les noves energies, Stavanger, i el seu Institut Internacional de Recerca (IRIS), un focus remarcable també per als estudis del medi marí, la biotecnologia, les ciències socials i el desenvolupament empresarial.

Cada territori, però, ha de trampejar els seus propis malsons. Els habitants de les ciutats noruegues més poblades que escapen a la bipolaritat Oslo-Bergen no necessiten un representant com Ximo Puig que demane la «descentralització real de les institucions», com va reclamar la setmana passada a Barcelona en la XXXVI Reunió del Cercle d'Economia, perquè el problema és un d’altre ordre: el sobrepès meridional en desigualtat palesa amb el nord despoblat, l’escenari gèlid dels samis, els kvens, la tundra i dels rens oblidat de la llista de les prioritats públiques de la Gran Assemblea del Storting. No és cera tot el que crema a Escandinàvia, avís gentil als amants d’Ingmar Bergman, les cabanyes i l’unitarisme benpensant.

«Si està a Madrid fins a l'Institut Oceanogràfic! Totes les institucions de l'Estat han d'estar a Madrid? No hi ha cap raonament que sostinga aquesta qüestió». La sentència del molt honorable sobre la distribució institucional davant dels seus homòlegs balear, gallec i andalús li confereix una altra empenta a la desigualtat autonòmica, més enllà d’Hisenda i el Corredor Mediterrani, aprofitant l'arribada dels fons europeus per a la recuperació. El missatge de Puig em va recordar un tuit el 8 de juny de l’historiador Marc Ferri, que es feia ressò d’un altre de Guerra en la Universidad sobre la visita i la seua consegüent crítica a l’anacronisme permanent del Museu Naval de Madrid, que estrena rentat de cara. «La meua explicació preferida del centralisme de l'Estat és aquesta: en un país envoltat de costes el museu naval es troba a 300 kilòmetres de qualsevol port», escrivia encertadament Ferri, especialista en el paper dels enginyers tant en l’organització dels regadius com en la instauració de l’estat liberal a Espanya.

Siguen museus o institucions, les dos referències desenterren el debat sobre el mapa espanyol del coneixement, és a dir, la ciència i la tecnologia radials. Tot i que en el paper la seua distribució respon a un criteri poc habitual en el sistema de repartiment competencial establert en la Constitució Espanyola, on l'Estat i les autonomies disposen de funcions legislatives i executives plenes en fomentar la recerca científica baix la coordinació general estatal, una gran part de la xarxa pública de centres d’investigació es reparteixen entre Madrid... i també Barcelona.

El cercle que dibuixen la inèrcia econòmica i la pressió investigadora confirmen que diners (per a ciència) fan més diners, i que la tendència centralitzadora remunte sense molta massa crítica ni tan sols entre els mateixos investigadors. El distintiu d’excel·lència Severo Ochoa i María de Maetzu —52 milions d’euros en total— per finançar i acreditar centres i unitats d’investigació que demostren impacte i lideratge científic a escala internacional i que col·laboren activament amb el seu entorn social i empresarial, atorgat per l’Agència Estatal d’Investigació (AEI), n’és una mostra. Del vora mig centenar de centres que l’han obtingut, més de la meitat del pastís recau en totes dos capitals, els dos nodes que materialitzen la radialitat del sistema científic espanyol.

La prova la tenim en la darrera convocatòria del programa el 2020: dels setze centres i unitats que aconseguiren els segells d'excel·lència estatals, només tres entitats no pertanyen a Madrid o Barcelona, entre ells l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) de la Universitat de València, regat amb 500.000 euros anuals durant quatre anys com a Unitat María de Maetzu. El mateix esquema traça la distribució dels fons europeus per a Recerca i Desenvolupament Horitzó 2020, del qual Madrid i Barcelona acaparen el 57% dels 4.951 milions del programa marc que es van destinar a Espanya entre 2014 i juny de 2020, segons el Centre per al Desenvolupament Tecnològic Industrial (Cdti) i la recopilació en l’Anàlisi de l'Economia Valenciana i el Sistema Valencià d'innovació a càrrec de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie).

En termes d’innovació, l’esquema radial de la investigació és una mica diferent quan parlem dels parcs científics, les instal·lacions perifèriques alçades en nom de la transferència públicoprivada i nascudes com a ponts entre les universitats i el teixit productiu. Si donem una ullada al percentatge que representa l'ocupació als parcs per autonomies, les dades del 2019 de l’APTE, associació que reuneix els parcs científics a escala estatal, assenyalen que País Basc (2%), Catalunya (1,8%), Andalusia (1,7)%, Astúries (1,6%) i Cantàbria (1,6%) són les comunitats en les quals els parcs científics i tecnològics estan contribuint en major mesura a la creació d'ocupació. El País Valencià, que en el millor dels casos sol figurar en el cinquè lloc en desenvolupament i producció científica, tampoc hi figura entre els focus principals.

No hi cap motiu raonable per a continuar amb la radialitat científica ni institucional. La ciència valenciana compta amb personal preparat per a assumir un pes major en crear un veritable pol innovador amb la nostra millor recerca i empresa, amb l’oportunitat i la capacitat de diversificar les activitats entre les tres províncies, que trenque la invisibilitat en el sistema estatal d’investigació. Només cal, això sí, el més important, recursos i infraestructures. Désolée, topem de nou amb els cacaus i els trens. Si els estats unitaris poden, nosaltres no hauríem d’estar a la cua.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací