En els últims dies s'ha parlat, i molt, de l'encaix de la província d'Alacant a la Comunitat Valenciana. Hi encaixem? No hi encaixem? Per què sí? Per la cultura? Per la història? Per què no? Per la llengua? Per la política? Un debat que ha ocupat, i encara n'ocupa, hores i hores de ràdio i televisió, i que ha omplit milers de tuits i de pàgines d'opinió. És un debat constant, fins ara un poc soterrat, però que, ara per ara, ha tornat a la primera plana. I ja, només per això, és positiu. Ara bé, per a poder tindre un debat en condicions, primer s'ha de donar veu a totes les perspectives, perquè altra cosa no, però aquest tema té moltes arestes, molts matisos. No tot és blanc i negre, n'hi ha una ampla gamma de grisos pel mig que també tenen dret a ser escoltats. Hem d'evitar caure en el simplisme de dir coses com que els del sud som murcians, com he sentit més d'una vegada, cosa totalment falsa i errònia que només pot dir una persona que no coneix la idiosincràsia del sud valencià.

Per a poder debatre, abans que res, s'ha de posar en context el tema: la província d'Alacant. Sí, tots sabem com és i a on està, però hem de tindre en compte que les gents que hi vivim no som un conjunt homogeni. Al contrari, som persones molt diferents, massa, amb relacions socials, formes de viure i de desenvolupament econòmic molt diferents. 

Perquè una cosa són les persones que viuen a la Marina Alta i una altra les persones que vivim al Baix Segura. I ací ja tenim un punt d'inici: la diversitat social. Ací sempre s'ha comés l'error de dir que els que vivim al Baix Segura o els que vivim d'Alacant cap al sud som murcians perquè no parlem el valencià. Comentaris com aquest els podeu sentir dir a qualsevol universitari del Baix Segura. Els que estudien a la Universitat d'Alacant se solen trobar amb la pregunta: «¿no
sois murcianos?» I aquells que estudien a la Universitat de Múrcia escolten aquesta: «¿no sois valencianos?» Tot s'ha de dir: la llengua és una de les característiques més importants dels pobles i de les societats. Tot i això, no és una característica determinant ni definitòria per a discernir qui és d'un poble i qui no ho és. No s'és més valencià per parlar la llengua valenciana. Es pot ser valencià i sentir-se valencià sense parlar la llengua de forma habitual. I ho podeu comprovar en qualsevol moment que us passegeu per qualsevol carrer o poble del sud, ja no mirant els monuments ni escuts ni banderes ni coses per l'estil, sinó sentint, escoltant i mirant con viu la gent, com és la seua idiosincràsia, el seu dia a dia. L'estima a la terra, tot i no parlar valencià, existeix. Una estima que varia segons la persona, és cert, però que hi existeix, tot i alguns que fan tot el possible perquè no hi existisca o per a amagar-ho.

Una altra aresta del debat que cal tindre en compte, i possiblement la més delicada, és la política. Una de les excuses favorites d'aquells que ens volen fer menys valencians és a qui votem els que vivim al sud: «sempre voten a partits de dreta», «sempre voten a gent antivalenciana». És habitual sentir consignes com aquestes les nits electorals o en els dies posteriors a les eleccions, sobretot quan u mira el mapa i veu que, a les comarques del sud, guanya el PP i no Compromís, per exemple. Pot ser que no siga perquè la gent del sud siga de dretes, sinó tal volta perquè les estratègies que té Compromís no funcionen al sud. No es pot fer campanya a Oriola o a Elda amb les mateixes consignes que a Sueca o Alzira, més que res perquè les situacions de cada poble no són les mateixes, i els votants de cada lloc tenen prioritats diferents: el que és prioritari a Sueca no té per què ser-ho a Oriola, per exemple. Amb açò tindríem per a llarg. De fet, crec que seria millor analitzar-lo en un altre article. 

Tampoc podem oblidar-nos de la història, base de qualsevol poble o societat. En aquest aspecte no hi ha molta discussió i gairebé tothom està d'acord: el sud és valencià. De fet, aquesta aresta del debat és una de les favorites del valencianisme actual, on més còmode se sent, pel fet que recórrer al passat, a èpoques daurades i a segles pretèrits és més fàcil que enfrontar els problemes del present. També s'ha de dir que no només és cosa del valencianisme, sinó de
qualsevol corrent política. Ho podem vore cada dia en tots els partits polítics, en tots els països. Està de moda.

Per què aquest fenomen? Perquè, al cap i a la fi, funciona rememorar una època «daurada» en la qual es van viure unes situacions que, ara per ara, en molts casos, volen assolir: independència, autogovern, dret foral, furs, llengua... Precisament ací trobem un dels principals lligams del valencianisme per a defensar la postura que la província d'Alacant és valenciana: en segles passats la nostra llengua es parlava a llocs on ara no es parla, com ara el Baix Segura (Ramon Muntaner va dir que al sud es parlava «lo més pus bell catalanesch del món»), situació que es va mantindre fins al segle XVIII, quan va començar el procés de substitució lingüística al sud. Tot i això, però, encara podem trobar restes d'aquell valencià en la parla habitual del sud, com l'ús d'algunes paraules o expressions i el sesseig (tot i que hi ha associacions murcianistes que, en una mostra de la més absoluta ignorància, diuen que el sesseig del Baix Segura ve dels ibers, i no del valencià. Com podeu veure, al sud també tenim associacions contra el valencià. 

Allà teniu entitats secessionistes de la llengua i ací als murcianistes). Per descomptat, una altra mostra que la valencianitat històrica del sud la podem trobar en els nostres monuments. A gairebé tots podem trobar escuts quadribarrats, de totes les mides i totes les formes, tant a esglésies com a palaus, així com altres elements que servien per a mostrar la nostra valenciania i el nostre orgull de ser valencians.

Per últim, però no per això menys important, hem de destacar la cultura, altre dels aspectes definitoris d'un poble o societat. Arreu del territori valencià existeixen costums, festes, danses, formes de viure en general que en són comunes a tots, tot i que a cada lloc es fa a la seua manera. Per exemple, una tradició tan valenciana com és l'esmorzar, es fa de sud a nord, però a cada poble o zona eixe àpat té components distints. També les festes, com els moros i cristians, que se celebren a molts pobles de la nostra comunitat, i també l'ús que hi fem de la pólvora, de sud a nord, en totes les festes. El menjar també entraria en aquest aspecte. Si bé és cert que la paella valenciana és el plat més conegut, arreu del territori es fan altres versions de la paella, amb altres ingredients i diferents tipus d'arrossos, com l'arròs amb crosta, plat típic d'Oriola i després popularitzat a altres zones com ara Elx o Pego; així com el seu cosí del nord, l'arròs al forn. Tinc la idea que l'arròs al forn i l'arròs amb crosta han de tindre un origen semblant, però això també tocarà desenvolupar-lo en un article diferent.

Com es pot vore, tenim mil coses en comú i poques coses que ens diferencien. Però, per alguna raó, a alguns els convé més ressaltar les diferències que no les similituds, cosa que mai entendré perquè, des del meu punt de vista, només serveixen per a enfrontar-nos els uns als altres, crear conflictes o no n'hi ha i enverinar la convivència. Actituds com estes lluny de vertebrar la comunitat, la destrossen, i això té conseqüències. I una d'elles la podem trobar en els diferents sentiments comarcalistes que han sorgit en els últims anys. L'exemple paradigmàtic el trobem al Baix Segura, una comarca on part dels seus habitants, farts del menyspreu dels seus germans valencians del nord i ignorats pels polítics del Cap i casal, van desenvolupar un sentiment de comarca tan fort que arriba fins a l'actualitat. Crec que tot això pot ser pel fet que es trobaven en un lloc on no els volien ni els valencians ni els murcians, en una espècie d'en terra de ningú, i d'ací van traure forces per a dir: ni uns ni altres, nosaltres. Tot i això, però, el sentiment valencià segueix latent, bategant en els cors dels seus habitants, en forma de viure la seua valenciania, d'una forma pròpia, d'una forma nostra. Perquè tots som valencians, perquè tots volem ser valencians.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací