De què va el Congrés del BLOC?

per Maria Josep Amigó

Tribuna

De què va el Congrés del BLOC?
De què va el Congrés del BLOC?

Per fi, després d’un any de demora per la pandèmia i d’una prèvia llarga i intensa, este cap de setmana se celebra a Fira València el VIII Congrés Nacional del BLOC. Culmina així un procés de reflexió i debat que ha durat vora mig any, que es va encetar amb un procés de participació per a escollir quin nom per al partit es proposaria a les ponències i que acabarà diumenge de vesprada amb la proclamació dels resultats de les votacions dels càrrecs que s’hi escullen.

M’agradaria escriure i compartir unes reflexions com a persona que ha estat molt implicada en tot el procés congressual; de fet, des de fa més d’any i mig, quan vaig ser escollida coordinadora de la ponència d’estatuts que es debatrà i votarà, juntament amb la política, durant el Congrés. També, evidentment, com a membre de la candidatura Força, poble, futur encapçalada per la meua companya i estimada Àgueda Micó.

La ponència d’estatuts, al cap i a la fi, no és més que la plasmació per escrit del model de partit que volem tindre per a encarar els reptes que ens venen. Ni més ni menys que això. És cosa de la ponència política parlar dels continguts i estratègies per a aconseguir-ho. Per tant, són textos que han d’estar connectats. Així, des del primer moment, les persones que formem part de les dues ponències ens plantejàrem quin seria el to, la profunditat i sobretot la direcció de les propostes. I coincidírem en plantejar una refundació del BLOC, una renovació profunda que passa, en primer lloc, per una actualització ideològica en direcció a la sobirania que signifique un pas més en el creixement de la llavor valencianista sembrada en el segle XX; i per altra un enfortiment orgànic que ens dote d’una ferramenta més potent per a aplicar millor l’estratègia política.

La decisió, de fet, podria haver sigut una altra: un parell de textos de ponències «de xapa i pintura», tocant ben poques coses. Anar fent, anar passant. Quatre anys més amb la corbella poc esmolada i el discurs coix. Repetir esquemes, repetir estructures. Però la veritat és que l’opció de passar de puntetes pel moment actual de la política valenciana i els problemes als quals ens enfrontem dia a dia com a persones d’una nació sense estat, amb greus problemes socials i rodejats d’emergències que necessiten respostes polítiques, ni ens va passar pel cap.

Perquè al final, allò que és important del Congrés del BLOC no és què volem que passe durant el cap de setmana, sinó els quatre anys que venen després. I els equips de les ponències enteníem —entenem!— que la construcció del País Valencià no necessita corbelles romes i que Compromís com a plataforma d’acció política necessita organitzacions vigoroses que l’empenten en el dia a dia. Que un BLOC anquilosat és el pitjor punt de partida per a enfortir Compromís i les nostres aspiracions de governar el País Valencià i els pobles i ciutats que el conformen des d’una base electoral majoritària. Un BLOC més fort és un Compromís més fort, de la mateixa manera que una Iniciativa més forta o uns Verds-Equo més forts també vol dir un Compromís més potent.

La reflexió és fàcil: el valencianisme ha d’aspirar a competir per a guanyar eleccions i governar el País Valencià, o és suficient amb ser una força menor per a apuntalar governs del PSOE? És esta la pregunta que ens hem de fer abans del Congrés. Si la resposta escollida és l’ambició, és evident que cal repensar-nos estratègicament i orgànica per a aconseguir-ho, raonar com fer un millor partit per a tindre un millor Compromís. Quines són les experiències que funcionen i quines no. Com entenem la complexitat del nostre país i com ens adrecem a ell perquè ens entenga i ens done suport. Com ens seguim obrint a la societat valenciana, amb valentia i sense por. Com podem seduir un poble valencià que ara mateix prefereix altres opcions i altres obediències.

Si la resposta és la comoditat de la subsidiarietat al PSOE, el camí és molt més fàcil: discursos de purisme d’aparador per a acabar, amb sort, agafant alguna delegació menor en el nostre ajuntament mentre l’alcalde socialista de torn ens marca el camí.

És evident que escollir ambició no serà un camí fàcil. L’estructura electoral i identitària del País Valencià no és ara mateix la que voldríem els i les nacionalistes valencians. Per això mateix hem d’entendre la realitat i dotar-nos de ferramentes per a transformar-la. Senzillament, és això. Donar-nos la raó en una taula on som tots amics no ens porta a cap incidència social. No podem renunciar a transformar el nostre país per a quedar-nos en la comoditat d’unes suposades essències que deuen estar prou fartes de ser manifassejades, a conveniència, segons l’interés de la declaració de torn.

El País Valencià necessita una opció electoral valencianista que puga competir amb els partits espanyols de tu a tu en el conjunt del país i en cadascun dels nostres pobles i ciutats. No condemnem als nostres regidors i regidores a tindre un partit que no els oferisca la possibilitat de lluitar per les alcaldies. Generem un discurs d’il·lusió i donem-los ferramentes orgàniques i polítiques lluny de discursos encesos que només apel·len a una xicoteta part dels seus veïns. La clau està ací: parlem-li a la gent, no ens parlem a nosaltres mateixos. No cometem el mateix error que altres partits han comés abans que nosaltres com a preludi a la seua irrellevància. No és el moment de replegar-nos en el nostre melic, és el moment d’oferir la nostra millor cara a la societat valenciana.

Alguna gent ha volgut convertir este Congrés en una competició entre nosaltres a vore qui es pega més colps al pit i diu més voltes que és pur com la patena. No se m’acut millor forma de regalar-li als nostres rivals tot el carril per a guanyar-nos amb cada dia més diferència de vots. Una altra gent ens esforcem i ens esforçarem per tindre un partit més viu que mai, amb més discurs sobiranista que mai, amb més capacitat d’incidència que mai, que permeta seguir fent un Compromís cada dia més fort.

És d’això del que crec que va este Congrés: obrir-nos o replegar-nos. Competir electoralment o acceptar una posició subsidiària. Intentar convéncer la societat valenciana o donar-nos la raó a nosaltres mateixos. Jo, personalment, ho tinc molt clar. Les valencianistes no hem vingut a este món a mirar com altres guanyen i governen: hem vingut a per totes!

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací