Projecte de país, gestió municipal

per Maria Pérez Company

Tribuna

Projecte de país, gestió municipal
Projecte de país, gestió municipal

A l’esquerra valenciana ens agrada teoritzar sobre política, però portem pitjor fer política amb eixes teories. Ens acostumem a enraonar sobre la justícia, sobre la defensa dels drets de la majoria contra els privilegis d’uns quants; parlem de la lluita ecologista, de la defensa de les treballadores i de la millora laboral, del feminisme, de l’antifeixisme, de la repressió generada per les clavegueres de l’estat espanyol, fins i tot debatem de tant en tant sobre allò del dret a l’autodeterminació, però no podem deixar que únicament siguen paraules.

No podem parlar d’ecologisme i deixar que la defensa del paisatge caiga en mans d’aquells qui pernegen pels despatxos de la Puerta de Europa, vaja, les famoses Torres KIO de la Villa y Corte. Ni tampoc podem competir sobre «qui és més ecologista» mentre no fem polítiques pràctiques que acaben amb tots els moviments especulatius que ronden les comarques interiors del País Valencià sota el nom de les energies verdes. No hauríem de tindre por i menys, en teoria, governant qui governa. Tampoc no podem parlar de millorar els serveis públics, mentre la xarxa de sanitat ha necessitat una pandèmia per mostrar-nos les seues necessitats. El mateix ocorre amb la millora educativa, mentre no creguem de debò que baixar la ràtio a les aules no ha de dependre de com de fotuda ha sigut una afectació infecciosa, continuarem amb una qualitat educativa a mitges. Cal invertir en allò que és públic, i sí, cal fer-ho plantant cara a l’estat espanyol, eixe que al qual li paguem un 28% dels pressupostos de les valencianes només en eixugar-li deute, i exigir l’autogestió de la nostra caixa. Això, desgraciadament, no es fa escrivint articles en segons quins mitjans, ni tampoc pidolant un «finançament just», això es fa treballant des de les institucions valencianes i exigint un concert econòmic. L’esquerra valenciana tradicional, ara, té el pa sencer de la capacitat de maniobra política, és qui ha de prendre les regnes i no fer la política dels vots, perquè pot ser en uns anys tornem a alimentar-nos de les molles. I no vos espanteu, que açò no és de ser més o menys independentista, o més o menys progressista o més o menys liberal. Açò és transversal.

Però torne a allò que deia sobre teoritzar. Les sobiranistes valencianes tenim uns objectius, sí, però, existeix un projecte de país?, o realment el que existeix és un projecte de com ser l’últim esclavó de l’estat espanyol i conformar-se amb això? De poc, o res, n’hem parlat juntes les diferents forces. De poc ens val parlar de l’apoderament del poble valencià, si no som capaços de seure i debatre sobre en quin punt del camí hauríem de trobar-nos. Potser és que continuem amb la immersió autonomista que ens ofega dins dels provincialismes.

L’hora és greu si no trobem consens, si no trobem un espai en el qual treballar, per com es diu, arribar al màxim d’autogovern i de sobirania possible, si no engeguem un projecte en conjunt, divers, clar que sí, però amb una finalitat clara, mai no guanyarem. I dic açò, perquè si no ho fem totes juntes, mai no aconseguirem majories. Ara que el meu àmbit d’actuació ha passat a contemplar tot el País Valencià, veig com la informació costa d’arribar a la ciutadania. És difícil fer divulgació quan els mateixos mitjans de comunicació t’enfonsen baix la sorra, perquè els interessos econòmics van per sobre de la ciutadania i es queden en les elits. Potser per això la força sobiranista no és tan forta al País Valencià. Pot ser que siga també aquesta falta de definició de com volem arribar allà on volem anar.

El poble necessita autogestió i açò no s’ha de veure com un principi negatiu, sinó tot el contrari. O és que cadascú a sa casa permet que la nòmina li la gestione una persona externa a la família? Sé que ens trobem en una societat acomodada i individualista, però realment deixaries que el teu banc et diguera on i quina fruita has de comprar cada setmana? Doncs estem parlant del mateix però en altres àmbits i no menys importants. El que més s’aproxima a les necessitats de cada ciutadana és el municipalisme. I el municipalisme ha d’anar precedit d’un projecte de país que no depenga d’altres.

La política que s’ha de fer al País Valencià, en definitiva, no pot estar encotillada pel marc autonòmic -centralitzat i provincial- pensat -i d’aquella manera!- fa quaranta anys. L’horitzó de gestió i benestar ha d’incloure indefectiblement un marc de país descentralitzat on el projecte de País Valencià verd, pròsper i «nòrdic» baixe fins a la realitat palpable de cada municipi de la manera més eficient possible i on la «sobirania municipal» -ara que està de moda afegir-li adjectius a la sobirania- trobe un encaix via comarcalitzacions, mancomunitats, governacions, etc., i surta d’unes províncies que s’han mostrat ineficaces i ineficients.

La sostenibilitat del País Valencià -del seu model productiu, del seu Estat del Benestar, etc…- passa per la sobirania energètica i la producció pròpia, no per macroprojectes de neoliberalisme verd que -com a dèspotes il·lustrats- ens expliquen que hem de destruir el paisatge de Xelva o dels Ports per als beneficis de les seues multinacionals i on els ens locals tenen ben poc -res!- a dir. Passa per la sobirania alimentària, on un projecte de país ha de definir les nostres polítiques i estratègies de producció, distribució i consum dels aliments, però també la nostra manera de tractar als productors, que es veuen atrapats en una espiral neoliberal on són l'esclavó més dèbil. Mentre la consellera del ram hi fa ben poca cosa i on no contem, ni tan sols amb un segell valencià de qualitat on es regulen i premien les característiques d’eixe producte de proximitat que volem i necessitem. Però sostenibilitat és també reindustrialització, eixir del turisme de sol i platja que -amb pandèmia o sense- ens condemna a la pobresa més profunda i a la precarització del nostre mercat laboral i tornar a apostar, per exemple, pel país del moble que era el nord del país, o amb una xarxa industrial amb la brutal potencialitat  que tenen les comarques centrals i que sempre són el germà pobre de les inversions. Mentre els fons europeus passen de llarg d’aquests territoris i ens condemnen a trenta o quaranta anys més de pobresa, despoblament i de qui dia passa, any empeny.

Però totes aquestes iniciatives no poden ser -no han de ser- actuacions sense relació amb elles. Són totes conseqüència d’un model de país que, un cop interioritzat, ha de delegar en les administracions més properes als ciutadans i, per tant, més eficients. Aquelles que coneixen de primera mà les necessitats de la ciutadania. Parlar de país sostenible no és només parlar de canvi climàtic, és -també- tombar el model capitalista que oprimeix i ofega a la nostra classe treballadora.

El model ha de ser de proximitat, de quilòmetre zero. Projecte de país, gestió municipal.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací