Els que no voten

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

Els que no voten
Els que no voten

Són milions i ja no compten, i ho saben. Es reconeixen com absolutament prescindibles i probablement ho són, deambulant per les fronteres d'un sistema que els ha anats excloent, especialment als més pobres. Són els que no voten. Les dificultats per a ells no han cessat de créixer, hi ha països en què als potencials votants han d'inscriure's després de penosos tràmits i hi ha altres on als emigrants se'ls posen tota mena de traves per a votar, però en general assistim a tot un procés de despossessió democràtica que va deixant en la cuneta a una gran part de ciutadans, quasi oblidats, o decebuts per la política convencional, relegats per una democràcia progressivament degradada.

A Occident la mitjana de l'abstenció ronda el 30%, un terç de la ciutadania que sembla que ha tirat la tovallola, com potser eixe 66 % de ciutadans francesos que no anaren a votar en les darreres eleccions regionals. Gent que se sent desenganyada, desesperançada, escèptica amb el fet que votant es puguen canviar les coses. Una situació que a la dreta i les forces del neoliberalisme els ve de meravella, perquè els seus excessos depenen en gran manera del fet que condisca el desencantament i eixa idea tan thatcheriana que afirma que no hi ha alternativa. Però, com els aturats de llarga duració que ja han renunciat a veure la llum al final del túnel, als no votants, molts d’ells exvotants, ja tot els acaba sent igual i només veuen teatre i pèrdua de temps on uns altres encara intuïxen una finestra d'oportunitat.

La desmobilització democràtica rosega sense pietat la medul·la del poc estat del benestar que puga quedar, afona en el fals apoliticisme als que res no esperen de la política excepte pitjors mals, com l'irrefrenable ascens de la nova extrema dreta, alhora que s’afeblix la resistència exercida des de les urnes i s’allunya als més joves d'un compromís que es veu d’entrada condemnat al fracàs. Tal vegada en alguna zona en penombra estan germinant les llavors d'una democràcia directa des de baix que sap que haurà de sobreviure pel seu compte, aliena als vaivens de l'oposició Estat-Mercat, ja que en realitat tal oposició no és tal sinó una obscena fusió corporativa d'interessos particulars. Tal vegada és així, però no se sap amb certesa quants dels que no voten estan movent-se per estos incipients territoris i quants simplement es mantenen com a exiliats interiors. Potser són encara molt pocs els mobilitzats per una democràcia integral i molts els que es queden a casa, impregnats per un fatalisme que els ancora a la impotència i a la marginació.

No hem d'enganyar-nos, a la immensa majoria dels polítics professionals i grups de pressió els que no voten els tenen igual, fins i tot els interessa que siguen cada vegada més perquè així els votants que els emprenyen amb demandes de transparència, control i participació són cada vegada menys, i tot va quedant en una sort de gran simulacre de la festa de la democràcia. I mentrestant, els que romanen en silenci, en la foscor estadística de les enquestes, els sondejos i les anàlisis electorals, es van pansint una mica més en la soledat del ciutadà sense horitzó, del captaire de les urnes, del desnonat constitucional. És molt dur, però cal admetre que ningú es recorda ja d'ells quan els altres han votat. Fins que, potser un dia que no puguen més, es cansen de no comptar i decidisquen fer-se visibles.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací