El turisme és la gallina dels ous d’or?

per Gràcia Jiménez

Columnistes

El turisme és la gallina dels ous d’or?
El turisme és la gallina dels ous d’or?

Ja ha arribat l’estiu! Abans de ser tan turístics, per als valencians l’estiu era temps de descans i de festa, i també de collites. La Nit de Sant Joan marcava, amb fogueres i sopars de germanor, el començament del nou cicle. Una imatge idíl·lica en temps d’un règim autoritari i repressor, dirigit per classes centralistes i aprofitades, on vivíem de la terra, del comerç i d’una indústria d’arrels tradicionals. Però a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta una Europa benestant, al nord, es permet o es veu abocada a un pacte social «patró/operaris» donant a milions de treballadors salaris i vacances pagades inèdites, el que propiciaria una nova activitat d’enormes repercussions socials, culturals i econòmiques: el turisme.

L’Espanya franquista, necessitada d’obrir-se als nous temps, es va convertir en un destí ideal, per moltes raons: centenars i centenars de quilòmetres de línia de costa gairebé verge, bonics pobles amb platges espectaculars i sol segur, un cert exotisme o tipisme d’anar per casa, uns preus molt assequibles, i una aparent pau social molt tranquil·litzadora per als visitants estrangers. A més a més, hi havia mà d’obra abundantíssima i barata. Mà d’obra que, si en faltava a la costa mediterrània, podia acudir des d’altres zones més deprimides per a treballar en la construcció o als serveis que generava el turisme. L’equació perfecta.

Amb el pas dels anys, el turisme s’ha convertit en una activitat econòmica de primer ordre, que genera a Espanya el 12,4 del PIB, i que al País Valencià suposa el 15,5 del nostre PIB (dades de 2019). Una activitat que, dissortadament, ha caigut en més d’un 19% per l’impacte de la pandèmia, cosa que ha evidenciat la forta dependència que la societat valenciana, i en particular les comarques meridionals, tenim de l’activitat turística.

El model, però, sembla que al segle XXI va quedant obsolet. El nostre turisme va nàixer quasi des de la precarietat, amb escassíssim capital, limitat a una oferta de sol i platja, basada en recursos naturals -gratuïts- que, amb la complicitat de molts ajuntaments, ha permès la urbanització de la línia de costa -el 74,3%, entre Dénia i Pilar de la Foradada-, atapeïda d’hotels, de xalets, adossats i blocs d’apartaments. I el mateix desenvolupament econòmic espanyol va aportar més turistes des de les grans urbs com València o Madrid, turistes interessats en una segona residència, que no en estades hoteleres, amb la qual cosa se cimentaven els més bells paratges naturals, des de fa dècades, com a Torrevella, Gandia, Cullera...

L’ocupació del territori no ha resultat gratuïta, però. La construcció ha generat immensos guanys —requalificació de terrenys— que no sempre repercuteixen en la riquesa valenciana, o no tots. Cert que es genera treball subsidiari, sí, però sempre depenent de les variables conjuntures econòmiques, que sotmeten cíclicament a molts petits empresaris a crisis esgotadores. Especuladors i grans empreses constructores foranes se’n van amb els seus diners. Però els ajuntaments turístics, enlluernats pels beneficis de les llicències d’obra i de les posteriors contribucions, no han estat sempre conscients de la pèrdua del seu patrimoni natural ni de l’enorme quantitat de recursos i serveis que estacionalment han de disposar, com tampoc de la despesa fixa generada pel cost de les infraestructures per al manteniment dels barris turístics. L’esclat de l’enorme bambolla immobiliària del 2007/08 va evidenciar l’esquifidesa d’un model poc planificat a llarg termini. S’hauria de pensar molt bé on i com donar noves llicències de construcció i, fins i tot, establir projectes de futur sostenible urbanísticament, cívica i mediambiental...

Per una altra banda, des del mateix sector turístic, José Maria Caballé, fundador i president de la cadena Hotels Servigroup, amb seu a Benidorm, clama des de fa anys per un model de qualitat, no basat en la quantitat (ens sobren vint milions de visites turístiques, diu), model atent a la conservació del territori valencià, on també poder trobar al·licients culturals, esportius o gastronòmics, diversificant propostes —turisme sanitari, esportiu...—. I això també depén dels gestors polítics -protecció de recursos i oferta cultural d’excel·lència, o infraestructures específiques- que fidelitze i atraga grups de major capacitat econòmica..., per poder anar molt més enllà de la sorra i el sol, de l’alcohol de garrafó, de la massificació lowcost. Turisme lowcost que, per cert, ofereixen altres destinacions competidores arreu del Mediterrani.

Al remat, estem davant d’un gran repte, millorar i transformar el model turístic. I la pregunta és: l'enorme despesa de territori, d’infraestructures i serveis, l’hem de pagar els habitants dels llocs i pobles receptors de turisme?... O també ha de ser costejada pels visitants consumidors d’eixe territori i eixes infraestructures?... La lògica diu que qui fa ús d’una cosa, també ha de ser corresponsable en el seu tractament i finançament (encara que siga simbòlicament). Estem parlant de la “taxa turística”, destinada a foment del turisme, infraestructures, i als ajuntaments i mancomunitats de tota mena.

En definitiva, ens cal superar la dependència extrema d’operadors multinacionals i defugir la feblesa econòmica -empobriment de la naturalesa, un actiu econòmic encara ignorat, l’estacionalitat, els ingressos pírrics, la manca de professionals ben formats, o la manca de reinversions-. I és que la fórmula és senzilla: serà la satisfacció i fidelització del client, cada dia més exigent, el que ens permetrà sostindre una de les nostres maneres de viure, l’activitat turística.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací