Certesa, opinió i adoctrinament

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

Certesa, opinió i adoctrinament
Certesa, opinió i adoctrinament

opinió: f. Juí, dictamen o concepte que es formula sobre una cosa qüestionable. (DNV)

Al llarg de la meua ja dilatada carrera docent, he de reconéixer que sempre m’han importat molt poc les opinions polítiques, socials i religioses de l’alumnat (la veritat és que no m’han importat gens ni mica). Però, com que de ben jove ja vaig observar que, en qüestions polítiques, religioses i socials, el personal té una forta tendència a perdre la xaveta, sempre he insistit a separar, exquisidament, en les meues classes, allò que pot ser objecte d’autèntic coneixement d’allò que només pot ser l’objecte d’aquell coneixement eminentment vaporós, difús, provisional, contingent, relatiu i imprecís, que anomenem opinió. A fi d’aconseguir esta exquisida separació entre coneixement cert i opinió, només m’ha calgut formular als alumnes tres preguntes:

a) ¿El valor numèric de l’arrel quadrada de 2 és 1,4142...?

b) ¿El subjecte gramatical de l’oració Plató va escriure molts diàlegs filosòfics és el substantiu Plató?

c) ¿És convenient que l’Estat prohibisca el consum i la venda de begudes alcohòliques?

Els alumnes, fins al dia de hui, han captat la idea de seguida en adonar-se:

— que la resposta a la pregunta a) és sí i s’obté aplicant l’algoritme que van aprendre en la primària o, si no el recorden, prement simplement la corresponent tecla de la seua calculadora científica.

— que la resposta a la pregunta b) també és sí i que només el nom propi Plató pot ser el subjecte gramatical de la dita oració, ja que el verb va escriure hi concorda en persona i nombre i el dit substantiu és substituïble pel pronom nominatiu ell.

— que la resposta a la pregunta c) és més problemàtica i oberta. Els alumnes saben que hi ha països en els quals la venda i la ingesta de begudes espirituoses està totalment prohibida i pot ser objecte de sanció penal. Penseu en països de majoria islàmica com Afganistan, Aràbia Saudita, Bahrein, Bangladesh, Brunei, Emirats Àrabs Units, Iraq, Iran, Líbia... També alguns d’ells saben que, durant els anys vint del segle passat, va imperar als Estats Units la Llei Seca, aprovada amb la pressió política dels sectors més puritans de la societat americana d’aquell moment. També saben que eixa llei suposà un augment exponencial del crim organitzat i dels actes violents, una disminució important dels ingressos fiscals i no evità que la gent continuara consumint begudes alcohòliques i espirituoses de forma clandestina. Però els meus alumnes també són ben conscients que hi ha moltíssims països en què el comerç i la ingesta de begudes alcohòliques són absolutament legals i socialment tolerats. Per tant, perceben plenament que la dita pregunta c) planteja un assumpte relatiu, una assumpte d’opinió.

La major part de les qüestions que constituïxen l’entramat de la nostra vida quotidiana és, en gran part, objecte de gustos o opinions. Penseu en com heu moblat la vostra casa, el pentinat que porteu, la roba que lluïu, les idees polítiques que professeu, el club de futbol que seguiu, el Déu al qual reseu...

Com deia sir Isaac Newton, el coneixement humà és una ínfima gota d’aigua en un vast oceà perquè és molt poc allò que sabem amb certesa. Però, tot i això, eixa gota d’aigua s’eixampla sense parar i, al meu parer, constituïx el llegat més noble que la nostra espècie ha pogut oferir a l’univers que habitem.

A pesar de tot açò que acabe de dir, suposa una autèntica tragèdia que molts components d’allò que anomenem humanitat, any rere any, segle rere segle, siguen invariablement capaços de truncar la dignitat, el benestar, la hisenda i, en alguns casos molt extrems, la vida d’aquells que no compartixen la seua forma de pensar, o siga les seues opinions.

Com a bon escèptic que crec que soc, de vegades, no em prive del gust d’intentar reflexionar amb aquells col·legues docents meus que en el desenvolupament quotidià de la seua tasca educativa no han dubtat a convertir la seua venia docendi (la seua llicència per a ensenyar) en una espècie de púlpit escolar des del qual fan, sense embuts, propaganda de coses que no deixen de ser mers punts de vista molt parcials i pseudoconceptes polítics i sociològics molt qüestionables. Però, francament, crec que no he aconseguit la meua meta: per desgràcia, els éssers humans tenim una fe molt cega en les idees que professem i, al meu entendre, confiem molt en la nostra imaginació messiànica i molt poc en la nostra raó discursiva. Així les coses, crec que no exagere si afirme que, cada dia que passa, l’adoctrinament escolar, o siga la inculcació d’opinions als alumnes, es fa més patent en les aules (a la dreta, a l’esquerra, al centre i a la perifèria) i això no em pareix un bon símptoma per al país. Ja deien els clàssics:

De gustibus et coloribus non est disputandum.

(No s’ha de discutir sobre gustos i colors.)

Si som realment honestos, caldrà intentar separar amb la màxima cura possible allò que és gust o color d’allò que no ho és. Serà menester, com diu l’evangeli, destriar el jull del blat, ¿no? I, sobretot, caldrà no fer passar als alumnes, com a certeses, coses que no són més que meres opinions. Tinguem ben present, al capdavall, la idea que els feixistes i els fanàtics no sempre són els altres.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací