Rita Barberá alcaldessa honorària: un cas de poca vergonya

per Salvador Vendrell

Columnistes

Rita Barberá alcaldessa honorària: un cas de poca vergonya
Rita Barberá alcaldessa honorària: un cas de poca vergonya

Ja sé que per a ser polític és necessari no ser vergonyós. Caldria, però, obligar el personal que es dedica a la tan digna professió de la política a no arribar als extrems que arriben de «poca vergonya». Dic això per l’enfrontament de Maria José Català —no sé com es pot ser anticatalanista amb aquest cognom— amb Joan Ribó perquè no dona suport a la proposta de nomenament de Rita Barberà com alcaldessa honorària de València. I perquè no puc evitar preguntar-me com es pot fer una proposta com aquesta des del Partit Popular.  Els militants d’aquest partit de dreta extrema no s’haurien d’atrevir a pronunciar el nom de Rita Barberà sense que els veritables amics o familiars de l’exalcaldessa els digueren que tenen la cara folrada de baqueta. 

Rita Barberá va morir dues vegades. Primer la mataren políticament els del seu partit i, després, morí tristament sola en un hotel de Madrid. Dos dies abans, havia hagut de declarar com a imputada davant del Tribunal Suprem per un suposat cas de blanqueig de diners del PP valencià. Mira si estava tristament sola que va haver de declarar com a trànsfuga, ja que els seus «amics» i el seu partit de l’ànima, els qui ara demanen que l’anomenen alcaldessa honorària de València, li van exigir que abandonara l’escó i que se n’eixira per la porta de darrere, per la portella. Ella, però, no ho va voler fer i va declarar com a trànsfuga del PP i de les Corts Valencianes, ja que havia sigut elegida per representació territorial.

Rita Barberá va passar en un tres i no res del cel a l’infern. Fins feia ben poc havia sigut un dels principals referents del PP valencià. Durant gairebé un quart de segle va ser la reina del cap i casal i des de molt alt, des d’on el bac és més gran, va caure. Encara recorde el principi del seu final. Va ser en les municipals de 2015 quan va acabar el seu regnat i quan va dir la frase memorable: «Qué hostia.. qué hostia!». Va perdre cent-mil vots, la meitat de regidors i l’alcaldia. I deixà de ser l’actiu que aixecava la gent en els mítings i a qui Rajoy ovacionava, malgrat que alguns ja l’acusaven de coses lletges. Ho va ser tot en el PP, diuen que tenia el carnet número 3, però els seus «companys» la van deixar caure sense contemplacions i l’abandonaren, perquè ja no la veien útil i els destorbava. Tenien por que els contaminara. Ella no ho va poder suportar. A mi m’impressionà molt la frase del seu cunyat, José Maria Corbín, després de la seua mort: «Ha mort de pena, i, en eixa pena, la fonamental aportació l’han tingut els seus».

Rita Barberá és una de les polítiques que va eixir més malament de la política. No sé si Maria José Català va veure les mateixes imatges de televisió que jo. A mi em donaren molta llàstima. I això que no soc sospitós de ser partidari de Rita ni de cap de les dretes extremes que tenim a casa nostra. Era, però, motiu de compassió veure-la sola pidolant un somriure, unes paraules, una atenció dels companys que, quan la veien vindre, pegaven a fugir com de la pesta.

Aquesta gent del PP té la gràcia d’acusar els altres dels seus propis pecats. Si un amic meu encara visquera, diria a Maria José Català que «els homenatges i les atencions millor fer-les en vida». Segur que Rita Barberá li haguera dit el mateix. Potser, en un moment determinat haguera tingut prou amb un somriure o una abraçada. «Lleialtat» és una paraula molt important en política i en les amistats. Acusar Compromís i els socialistes de falta de lleialtat en el cas de Rita Barberá és, com déiem al principi de la columna, tindre la cara folrada de baqueta.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací