Tal dia com hui del 1940 va nàixer Carles Santos a Vinaròs

per NLV

Efemèrides

Carles Santos | Fundació Caixa Castelló
Carles Santos | Fundació Caixa Castelló

El primer de juliol del 1940 va nàixer a Vinaròs Carles Santos i Ventura, artista valencià que va iniciar la carrera com a pianista i que posteriorment es va dedicar a altres disciplines creatives, com la composició musical, escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia. Els pares, Ricardo Santos Ramos, metge de renom de la ciutat, i Elena Ventura Rihuet, procedent de Barcelona, el van portar a l'escola pública, la qual cosa no era habitual en una família acomodada. Tanmateix, van prendre aquesta decisió per la seua ideologia anticlerical.

Va començar a tocar el piano de ben xiquet amb el seu oncle Pepe Santos. Als cinc anys ja demostrava un nivell molt notable i, el 1950, amb deu anys, va dur a terme el seu primer concert públic, interpretant obres de Bach, Mozart, Schumann, Chopin i Albéniz.

Aquell mateix any, es va traslladar a Barcelona per a estudiar al Conservatori del Liceu, alhora que estudiava el Batxillerat a distància en una acadèmia de Vinaròs. Es va presentar per lliure als exàmens a Castelló de la Plana.

Es va graduar l'any 1954 i va obtindre el Premi de Final de Carrera en l'especialitat de piano. A Vinaròs, va fer el seu primer concert com a solista, presentat per l'eclesiàstic i musicòleg Vicent García Julbe. Aquell concert va ser decisiu a l'hora de despertar la curiositat creativa de Santos i el seu desig d'anar més enllà.

Es va traslladar a París per estudiar a l'École Normale amb una beca de l'Institut Français durant sis mesos. Allí va rebre classes dels mestres Jacques Février, Roberto Casadesus, Marguerite Long i especialment amb Magda Tagliaferro. Aquesta última va ser qui més el va motivar a seguir amb els estudis de piano. París va suposar per a Santos una finestra oberta a tot un món de possibilitats al seu abast. Hi va descobrir molts aspectes artístics, com ara el cinematogràfic o el teatral, que eren ben diferents de la concepció que es tenia a l'Estat durant el franquisme.

Poc després de la seua estada a la capital del Sena, va estudiar a Suïssa amb el pianista polonés Harry Datymer. Va rebre classes durant dos o tres anys en períodes de Nadal i estiu. Santos considerava aquest pianista com «una bèstia», ja que li va ensenyar a tenir passió per la música. Datymer tenia una premissa que li va traslladar al seu jove alumne: «si no tens ganes de tocar, no toques».

Durant la seua estada amb Datymer va començar a conéixer la música de compositors com Webern, Schönberg, Bartók i Cage. El 1961 va començar la seua carrera com a intèrpret de piano, amb les obres d'aquests compositors.

Aquell mateix any va haver de tornar a Castelló de la Plana per fer el servei militar obligatori a la caserna Tetuan 14, on va ser nomenat director de la Banda Militar del Regiment. El 1963 es va instal·lar definitivament a Barcelona, amb vint-i-tres anys, on va començar a interessar-se pels compositors vius. Els anys següents va col·laborar amb el Club 49 interpretant música de cambra fins al 1970.

El 1966 va conéixer Joan Brossa, amb el qual va col·laborar en alguns espectacles. L'amistat entre Santos i Brossa va anar creixent durant cinc anys. El 1968 van estrenar el Concert Irregular, al Teatro Romea, dedicat a Joan Miró. L'obra tenia el text de Joan Brossa i la música de Carles Santos, i estava dirigida per Pere Portabella. Anna Ricci era la solista. Va ser la primera en la qual s'estrenava música composta per Santos, i va produir unes crítiques molt negatives, especialment la de Xavier Montsalvatge a La Vanguardia. Per evitar que a Vinaròs s'assabentaren del fracàs de l'estrena, el pare de Carles Santos es va esperar a l'estació de tren, va agafar tots els periòdics i els va cremar en un barranc. En paraules de Brossa: «És millor el que ha fet ton pare que el que hem fet nosaltres».

Director, juntament amb Josep M. Mestres i Quadreny, del Grup Instrumental Català (1977-79), a partir de la dècada del 1980 la seua trajectòria va adoptar tant en la composició com en la interpretació una direcció molt personal. Becat per la Deutscher Akademischer, el 1986 i el 1987 va residir a Berlín, on va desenvolupar l'activitat a l'Akademie der Künste.

Carles Santos és autor de composicions escèniques de difícil classificació que incorporen expressions molt diverses que responen a l'univers particular de cada obra. En la seua producció són també rellevants les nombroses col·laboracions amb artistes plàstics, dramaturgs o directors escènics. Iniciatives d'un caràcter més puntual en la seua trajectòria són la composició de la música per a les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i de la Biennal de les Arts de València (2001), la participació com a director escènic en una producció de l'òpera El barber de Sevilla, de Rossini, per al Festival Castell de Peralada (2003), i el muntatge fotogràfic Els crits de Crist al Crist dels crits (2007) de denúncia de la censura.

Fou també intensa la seua vinculació al cinema: des del 1967 fins als anys setanta va realitzar curts experimentals que mostren el seu interés per la relació so/imatge des d'una òptica conceptual i minimalista. A partir dels setanta va començar a preocupar-se per la comunicació amb l'audiència i va optar per fer-la participar activament en les actuacions. En aquesta línia, després d'algunes experiències dins dels paràmetres de la performance, considerades com el preludi de les seues posteriors obres, a l'inici dels huitanta va iniciar la creació d'espectacles escenicomusicals de concepció propera al happening pels aspectes visuals, dinàmics i humorístics, on la música s'amalgama en escenificacions heterodoxes i anticonvencionals.

Santos va rebre nombrosos premis al conjunt de la seua obra, entre d'altres, el Ciutat de Barcelona (1993 i 1996), l'Octubre (1996), el Crítica Serra d'Or (1998), la Creu de Sant Jordi (1999) i el Nacional de Cultura (2001). El 2008 li van concedir el Premio Nacional de música i el 2011 el Premi Internacional Terenci Moix a la trajectòria. Del 2010 al 2012 fou membre del Consell Valencià de Cultura. Després de la seua mort, la Generalitat Valenciana va instituir els Premis Carles Santos de la Música Valenciana amb la finalitat de difondre i potenciar la creació i interpretació musical al País Valencià. La primera edició es va celebrar el novembre del 2018.

Carles Santos va morir el 4 de desembre del 2017, als setanta-set anys.

 

Fonts: Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.