Hui fa 15 anys que es va produir l’accident de metro a València

per NLV

Efemèrides

Foto Teresa Navalón  | EP
Foto Teresa Navalón | EP

El 3 de juliol del 2006, a les 13.03 hores, un comboi de la línia 1 de MetroValencia amb 150 persones a bord va descarrilar en una corba a 50 metres de l'estació de Jesús, a València, i va causar la mort a 43 persones i ferides a 47. El tren model UTA 3700, amb dues unitats de dos vagons cadascuna, havia eixit de l'estació de plaça d'Espanya 40 segons abans i circulava a una velocitat anormalment elevada (80 km/h). La caixa negra del tren va revelar que en aquell tràgic trajecte es va produir una cadena d'errors humans, mecànics i de seguretat que provocarien l'accident. El tren va entrar en un revolt amb una limitació de 40 quilòmetres per hora al doble de la velocitat permesa. 

La investigació va revelar que des de la cabina del maquinista es va activar el fre de servei, el qual, si bé va reduir la velocitat a 65 quilòmetres per hora, no va poder evitar que el segon vagó envestira i trabucara la unitat de capçalera. El primer vagó, a causa de l'impacte, va recórrer semibolcat i fora de control les parets del túnel, fins que en una confluència va acabar col·lidint violentament contra el terra. El revolt de l'accident no estava proveït de les balises que haurien alertat el maquinista que entrava en un tram amb limitació de velocitat ni el tren sinistrat estava proveït d'un sistema de frenat automàtic, que hauria evitat que el segon vagó envestira la unitat de capçalera. Totes les víctimes viatjaven en aquell primer vagó.

Va ser el pitjor accident de la història del metro a l’Estat i, malgrat això, les autoritats del moment, amb el president Francisco Camps al capdavant, es van aplicar amb totes les forces a silenciar tant l'accident com les víctimes. De fet, el sinistre coincidia amb la visita del Papa a la ciutat, aquella que anys després se sabria que havia estat organitzada per la trama Gürtel.

Els governs de Francisco Camps i Rita Barberá havien posat tota la carn a la graella per rebre el papa Benet XVI. La V Trobada Mundial de les Famílies era el gran negoci de l'any per al PP valencià, que es va espolsar qualsevol responsabilitat i va culpar de l'accident en exclusiva el maquinista del comboi, que també va morir.

El matí del dissabte 8 de juliol d'aquell any, el pontífex es va parar davant de l'estació de metro de Jesús, va dipositar una corona i va resar al costat de les màximes autoritats. Conclosa la benedicció, el papa i tota la comitiva van fer mitja volta i van emprendre l'agenda oficial. Res ni ningú podien impedir allò que, segons deien al Palau, posaria València al mapa internacional.

Canal 9 es va convertir en corretja de transmissió audiovisual d'un esdeveniment que va alterar hores de programació pública. La mateixa televisió que el 3 de juliol, dia del sinistre, obria el seu informatiu amb la visita del papa i no amb l'accident de la línia 1. El mateix canal que va repetir durant dies la mateixa versió que s'escoltaria en la primera comissió parlamentària, fulminada en pocs dies: que l'accident havia estat «fortuït, a causa d'una combinació de factors imprevisibles que només passen una vegada a la vida». Un informe de la Unió de Periodistes Valencians va revelar que la tele pública va distorsionar i va ocultar dades, a més de no donar cabuda ni als familiars de les víctimes ni a posicions crítiques. 

La ignomínia va arribar al punt que Camps es va negar sempre a rebre els familiars de les víctimes, que simplement demanaven una investigació seriosa sobre les causes del sinistre. El periple judicial també es va convertir en un calvari, ja que fins a tres vegades la jutge instructora va arxivar la causa. Però la insistència dels familiars va obligar a reobrir-la una vegada i una altra. Durant anys, es van concentrar cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu de València per mantindre viva la flama, de vegades sent unes poques desenes. Però no van desistir.

La seua lluita no va obtindre un suport càlid fins a l'emissió d'aquell Salvados que va sacsejar l'opinió pública. I sobre aquesta onada de solidaritat, les víctimes, amb la seua portaveu Rosa Garrote al capdavant, van poder portar el cas judicial fins al final. 

No va ser fins al 2015, amb la conformació del Govern del Botànic, que la Generalitat va demanar perdó per la gestió de l'administració autonòmica en la tragèdia, la pitjor registrada en un ferrocarril suburbà a l’estat espanyol. També les Corts van dur a terme la reparació i, de fet, es va posar en marxa una nova comissió d'investigació que va concloure que hi va haver 13 responsables, entre ells, Francisco Camps i Juan Cotino. 

Deu anys després de l'accident de metro de València, les conclusions de la comissió d'investigació de les Corts Valencianes van apuntar que el sinistre era «previsible i evitable» amb un sistema de seguretat més avançat. Justament en el sentit contrari al que va dictaminar la primera comissió parlamentària a penes dos mesos després de la tragèdia.

El dictamen va atribuir les responsabilitats polítiques a l'expresident de la Generalitat, Francisco Camps; l'exvicepresident Víctor Campos; els exconsellers Juan Cotino i Serafín Castellano, i a l'exdirector general de Transport José Vicente Dómine. A tots ells, se’ls va acusar de «lluitar constantment contra la veritat, així com de mentir a la societat i de maltractar a les víctimes de l’accident». Un altre bloc de responsabilitats es referien a la gestió FGV, en la qual va haver-hi «múltiples deficiències», i apuntaven a l’exdirectora gerent Marisa Gracia; al responsable de recursos humans de l'empresa pública, Dionisio García; a l'exdirector adjunt d’explotació, Vicente Contreras; a l'exdirector d’operacions, Manuel Sansano; al cap de tallers, Francisco García Sigüenza, i a l'excap de tallers de València Sud, Luis Miguel Domingo. 

Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana va pagar a la consultora de comunicació H&M Sanchis uns 621.000 euros entre 2004 i 2011 per a, entre altres coses, escriure i publicar informes anuals amb informació contrària a les denúncies de l'Associació de víctimes del metro 3 de juliol. Amb això es pretenia que s'oblidara de l'accident.

Respecte a les responsabilitats per la comunicació es va denunciar que en RTVV va haver-hi «falsedat, ocultació, falta de transparència i engany de notícies», i es van considerar responsables l'exdirector de RTVV, Pedro García, i l'exresponsable d’Informatius, Lluís Motes. 

El 16 de febrer del 2018 l'Audiència de València va decidir reobrir la investigació. L'associació de víctimes es va queixar que la investigació estava durant massa temps i podia prescriure la responsabilitat de l'exdirector de Recursos Humans i Riscos Laborals, Dionisio García, assenyalat com a imputat. El Tribunal Superior de Justícia va dir que l'acusació no havia demanat mai citar-lo a judici. Finalment, i tot i que la Fiscalia va demanar tres anys i set mesos de presó per als acusats, la mateixa Fiscalia va arribar a un acord el 24 de gener del 2020 amb els acusats a fi d'evitar el macrojudici. Quatre dels acusats van acceptar 22 mesos de presó i, als altres quatre, els van retirar els càrrecs.

 

Fonts: Tere Rodríguez, «Les Corts atribueixen l'accident del metro a la manca de seguretat en FGV», El Punt Avui, 2016 /  Marc Pons, «La tragèdia del metro de València», El Nacional, 2017 / Hèctor Serra, «L'accident de metro i la visita del papa a València, cites judicials clau de 2020», Públic, 2020 /  «La dignitat de les víctimes de l'accident de metro de València», Ara, 2020  / Viquipèdia

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.