Tal dia com hui del 1998 va morir Maria-Mercè Marçal

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1998 va morir Maria-Mercè Marçal
Tal dia com hui del 1998 va morir Maria-Mercè Marçal

El 5 de juliol del 1998 va morir a Barcelona l'escriptora, editora, traductora i activista política i cultural Maria-Mercè  Marçal

Marçal naix el 13 de novembre del 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (el Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seua família, al camp i dedicada a la vida de pagès. La seua mare, Maria Serra, era una dona a qui agradaven el teatre i les cançons, que sabia un devessall de versos, i que sempre que podia reunia la xicalla del veïnat per fer-los fer danses i representacions. El seu pare, Antoni Marçal, que havia hagut de deixar els estudis universitaris d’arquitectura per motius familiars, incentivà sempre l’estudi i l’amor cap a la cultura de les seues dues filles. Com Maria-Mercè Marçal va escriure més tard: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura». 

El 1963 estudia el batxillerat a l'institut de Lleida. Durant aquesta etapa escriu els primers textos en català. El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a «mística», on pren contacte amb comunitats cristianes de base i imparteix classes a grups obrers.  

La dècada dels setanta representa l'entrada de Marçal en el món literari i en l'activisme polític i feminista, que no abandonarà mai. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch de qui se separa el 1976. Aquest casament suposa, en paraules seues, «un canvi molt radical» en la seua vida. Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.

Participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire, a càrrec de l'escriptor Xavier Benguerel.

 El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seua immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre del 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març del 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Els anys huitanta s'inicien amb el naixement de la seua filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. 

El 1994, Marçal publica la seua única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994). El segueixen el Premi de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seua consolidació com a narradora, tot i la classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps. 

Diagnosticada de càncer el 1996, Marçal afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. En parla en diversos poemes, amb imatges poètiques dures i crues, però amb un punt de positivitat: la poeta identifica la mort amb el «desnàixer», amb el retorn al ventre matern. 

Mor als 45 anys, poc després de rebre la Medalla d'Honor de Barcelona, just quan comença a viure la seua maduresa com a escriptora. Pòstumament s'han publicat dues antologies de la seua poesia i un recull de prosa de no ficció, Sota el signe del drac (2004), a cura de Mercè Ibarz. 

Marçal és de les primeres a tractar en la literatura catalana temes com l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat. En aquest sentit, trenca tabús sobre maternitat i sexualitat. Reivindica una maternitat plena, que no necessita la presència de l’home i que estableix un vincle íntim i fort amb la filla. També tracta temes com la relació de parella, la identitat femenina, la soledat, el dol o la passió amorosa.

 

Fonts:Fundació Maria-Mercè Marçal  /  «Maria-Mercè Marçal», AELC  /  Viquipèdia

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.