L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme

per Jesús Peris

Columnistes

L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme
L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme

Fa un parell de setmanes vaig escriure el meu Va com va sobre l’assassinat d’una persona migrant, Younes Bilal, a Mazarrón, Múrcia, i l’increment d’accions violentes racistes a aquesta comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. Hui, a penes una setmana després de l’orgull, vull parlar de l’increment de les agressions que la comunitat LGTBI està patint a l’estat espanyol. L’assassinat a colps del jove Samuel a Coruña, més enllà de l’incident concret perquè començara la palissa, té tot l’aspecte de ser un assassinat homòfob i se’ns apareix com la culminació d’una allau d’agressions que s’han anat denunciant les darreres setmanes, també al País Valencià.

Realment fa molta por. És com si els objectius de l’agenda de l’odi de la ultradreta, de la seua violència verbal, s’anaren concretant en clima d’assetjament constant i violència física un rere l'altre. Les persones migrants i el col·lectiu LGTBI no estan segures ni tan sols en ciutats on fa temps que van conquerir (o això semblava) el dret a la visibilitat, el dret a viure vides normals, sense amagar-se.

En el cas de l’homofòbia hi ha a més un fet que em sembla especialment preocupant i que fa temps que em té astorat i em provoca un profund malestar. Algunes de les declaracions homòfobes que he llegit últimament provenien de dones que s’autodefineixen com a feministes, que en alguns casos són feministes històriques o de reconeguda trajectòria. És brutal com la seua oposició a la llei sobre els drets de les persones trans ha anat donant pas, de manera cada vegada més indissimulada, a la transfòbia i d’ahí, sense a penes transició, a l’homofòbia. Lídia Falcón és el cas més cridaner, però hi ha més. I de diferents generacions.

Ja he comentat alguna vegada com el determinisme biològic em sembla preocupant, perquè sembla ignorar que les opressions són ideològiques i que, per tant, troben la seua legitimació discursiva a nivell simbòlic precisament establint relacions de necessitat entre trets físics i empírics i valoracions ideològiques que no es troben de manera prèvia a la realitat factual. És més, la ideologia modela i construeix la realitat en funció de les seues pròpies categories.

Per això crec que les opressions s’han de combatre també al nivell simbòlic i no tinc massa clar que obstinar-se en diferències prèvies essencials siga molt afavoridor en la pràctica, perquè eixos essencialismes han sigut precissament la cobertura discursiva de l’opressió. La diferència pressumptament essencial es tradueix en diferències de rols socials o en diferències de drets. La diferència incommensurable fa complicada la igualtat. Dit d’una altra manera: no puc entendre per què el qüestionament d’una oposició binària «esborra» l’element col·locat en posició subalterna precisament per eixa oposició binària i no qüestiona la posició hegemònica de l’element poderós del parell. És a dir, no entenc per què lluitar pels drets de les persones trans a ser qui són, o assenyalar la naturalesa històrica, simbòlica i discursiva dels rols de gènere, són amenaces per al feminisme i no tot el contrari. No ho entenc. Epistemològicament, no ho entenc. No m’entra en el cap.

Però ja no es tracta només d’això. Es tracta de com un moviment de masses transversal i alliberador no només s’ha fragmentat de manera lamentable sinó que una part d’ell -si més no una part de les seues intel·lectuals orgàniques- sembla haver estat cooptat de fet per la ultradreta. I això em produeix un cert escàndol. Quan es declara -com s’ha declarat- que fa més por la «llei trans» que VOX, o quan es coincideix punt per punt en l’argumentari amb la ultradreta, sembla estar posant-se fins i tot l’oposició a un col·lectiu marginalitzat, la lluita contra el feble, per davant de posicionar-se clarament contra un partit que nega la violència de gènere o que es nega a guardar minuts de silenci per les víctimes de la violència contra les dones, i això em sembla esgarrifós. Si a més aquest discurs ve amanit per l’homofòbia, aleshores ja no sé què queda d’alliberador ni d’esquerres en eixes posicions.

De veres que vist des de fora sembla, ja siga de manera conscient o pulsional, tot un procés per fragmentar i desmobilitzar un moviment transversal, que va crear un subjecte polític molt potent i que evidentment va inquietar l’estructura heteropatriarcal de la societat. A més, com mostra de manera molt gràfica la imatge de Santiago Abascal pujant a la tribuna d’oradors amb Feria, d’Ana Iris Simón a les mans, sembla la versió feminista d’eixe gir conservador, per no dir feixista o falangista, d’una part de la suposada esquerra, especialment madrilenya. De fet, el llibre aquest de la reivindicadora de Ramiro Ledesma Ramos sembla tindre els dos components: enyorança de l’Espanya del franquisme i de la posició tradicional de la dona alambinadament definida com a feminista.

En qualsevol cas, ara més que mai, mentre els camaleons canvien de color i mentre els i les sofistes assagen els seus volantins retòrics per posar-se de part del poderós i contra el feble, la posició ètica i necessària és obertament enfrontada al racisme, al masclisme, a l’homofòbia i a la transfòbia. És, per dir-ho ras i curt, ser antifeixista. No em cansaré de dir-ho. La tebiesa, l’equidistància, el no tindre problemes a convertir-se en company o companya de viatge de la ultradreta, contribueix a normalitzar el seu discurs i, per tant, a agreujar el clima de violència feixista contra les persones migrants, racialitzades o LGTBI i, per cert, també a invisibilitzar la violència estructural contra les dones.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.