Tal dia com hui del 1955 va morir el poeta i gramàtic Carles Salvador

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1955 va morir el poeta i gramàtic Carles Salvador
Tal dia com hui del 1955 va morir el poeta i gramàtic Carles Salvador

El 7 de juliol del 1955 va morir a València el poeta i gramàtic Carles Salvador i Gimeno.

Nascut el 20 de gener del 1893 en una casa del carrer de Dalt del barri del Carme del Cap i casal, el seu activisme valencianista començà ben prompte. El 1907, només amb catorze anys, participà en l'Assemblea Regionalista Valenciana, i visqué de primera mà els enfrontaments polítics entre els blasquistes i els sectors valencianistes agrupats al voltant de la societat València Nova. Els fets que s'hi produïren i els moments viscuts el marcaren de manera decisiva. Tant és així que, en poc de temps, es convertí en «un nacionalista convençut» i disposat a contribuir sense abandons en «la lluita pel redreçament nacional dels valencians».

Va estudiar la carrera de mestre i el 1911 començà a exercir provisionalment a Almàssera (l’Horta Nord), Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) i a la Pobla de Benifassà (el Maestrat). A mitjans del 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal (el Maestrat), on residí prop de 18 anys. El 1934 tornà a València, a Benimaclet, per continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida.

Aquesta llunyania de València no li va impedir participar de manera activa en la vida cultural valenciana, i des del 1913, en què inicià les seues col·laboracions periodístiques a la revista Foc i flama, dirigida per Josep M. Bayarri, publicà articles en més de 60 publicacions al llarg de la seua existència 

El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, «Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana», sense gaire èxit. Mantingué estrets lligams amb els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura. Fou actiu col·laborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i un dels principals animadors de les revistes Taula de les Lletres Valencianes i La República de les Lletres.

Com a poeta, estigué molt influït per Maragall i per Salvat-Papasseit i fou un dels capdavanters de l’avantguardisme literari a València, per la qual cosa hagué de mantenir dures polèmiques amb els escriptors conservadors. En la seua producció d’aquella primera època destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934), que marca, probablement, el zenit de la seua obra lírica. Fou, potser, el principal dels poetes valencians de l’època, segons palesa l’antologia La poesia valenciana en 1930. Fou també important la seua prosa, tant la narrativa—La Dragomana dels deus (1920), L’artista de la Valltorta (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d’argila (1931)— com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937), reeditats el 1974.

A partir del 1928 inicià la seua col·laboració amb Lo Rat Penat, que anys després resultaria fecunda. Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Amb l'arribada de la Segona República, intensificà la seua activitat en favor del foment i la normalització del valencià. El juliol del 1932 participa, amb Enric Soler i Godes, a l'Escola d’Estiu de Barcelona, i al desembre del mateix any fou un dels impulsors i signants de les Normes de Castelló, que significaren el reconeixement per part de bona part dels intel·lectuals valencians de la unitat lingüística amb el català a través de les Normes ortogràfiques. 

Promotor i cofundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, l'estiu del 1933 organitza, amb d'altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau d’Albocàsser (el Maestrat). Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935, reeditat el 1957 amb el títol Parleu bé). Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la gramàtica de Pompeu Fabra al País Valencià.

Amb el franquisme, la seua poesia esdevingué menys lúdica i audaç i més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l’esperit (premi de la Diputació de València 1951). En prosa publicà un Petit vocabulari de Benassal (1943) i Les festes de Benassal (1952). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils i per als alumnes dels quals publicà una Gramàtica valenciana (1951). 

Carles Salvador va morir als 62 anys d'edat. El 1975 el Secretariat de l’Idioma a València fundà en memòria seua els Cursos Carles Salvador.

 

Fonts: Fundació Carles Salvador / Viquipèdia

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.