Tal dia com hui del 1593 va nàixer la pintora Artemisia Gentileschi

per NLV

Efemèrides

Artemisia Gentileschi, «Autoretrat com a al·legoria de la Pintura» (detall), ca. 1638. Oli sobre llenç. Royal Collection, Londres
Artemisia Gentileschi, «Autoretrat com a al·legoria de la Pintura» (detall), ca. 1638. Oli sobre llenç. Royal Collection, Londres

El 8 de juliol del 1593 va nàixer a Roma la pintora Artemisia Gentileschi. Una artista l’obra de la qual va ser molt cotitzada a les millors corts europees. 

Artemisia  va desenvolupar a la perfecció algunes de les característiques de Caravaggio, com ara el sentit dramàtic, el contrast entre la llum i l’ombra i la monumentalitat. A més, va saber interpretar d’una forma molt personal i amb una gran qualitat alguns dels temes barrocs més significatius. Els seus quadres són un exemple de vitalitat i originalitat en el panorama artístic italià del segle XVII, ja que estan dotats d’una naturalitat i un dinamisme molt poc freqüents. La influència caravaggescala va rebre a través d’Orazio Gentileschi, el seu pare, un dels seguidors més importants del gran pintor llombard, amb qui tenia relació.  

Orazio va instruir Artemisia des de xiqueta, ja que era l’única dels seus quatre fills que tenia talent per a la pintura. Els anys d’aprenentatge al costat del pare li van servir per conéixer els secrets de la disciplina. 

Quan va complir els quinze anys, davant la impossibilitat d’ingressar en una acadèmia, ja que les dones tenien l’accés prohibit, Orazio va decidir que continuara la seua formació allunyada dels homes amb qui convivia quotidianament al taller. El que havia sigut un interessant ambient artístic per a una xiqueta, ja no era gens adequat per a una atractiva adolescent. 

Artemisia Gentileschi, «Judith decapitant Holofernes», 1613. Oli sobre llenç. Galeria Uffizi, Florència

Aleshores Orazio li va buscar un preceptor privat, Agostino Tassi. Un pintor amb qui, en aquell temps, estava treballant en la decoració del palau Rospigliosi de Roma, i amb el qual mantenia una bona amistat, malgrat la diferència d’edat. Orazio va confiar a Tassi la formació d’Artemisia. Les classes es duien a terme sota la vigilància d’una criada, que els acompanyava mentre brodava. El 6 de maig del 1611, quasi dos mesos després de començar les lliçons particulars a la casa de la Via de la Crocce, Agostino Tassi, va tancar  la vella criada en una estança i va violar Artemisia.

El 26 de març del 1612, al palau de la Cancelleria de Roma, es va iniciar el judici contra Tassi. Un judici del qual es conserva tota la documentació, amb les declaracions completes dels implicats i la sentència. A partir d’aquell dia i durant els mesos que va durar el procés, Francesco Bulgarello, membre del tribunal papal, va interrogar totes les persones involucrades. Davant dels cinc membres del tribunal, hi van seure Orazio i Artemisia, i l’acusat, Agostino Tassi. Tot el judici va ser molt denigrant per a la jove artista. 

Una vegada considerats tots els testimonis directes i indirectes, Artemisia, que ja havia declarat en dues ocasions, va ser sotmesa, davant de tots els presents, a un examen ginecològic i a la tortura de les sibilli, un instrument que consistia a entrelligar amb un cordell els dits de les mans i estrényer-lo progressivament. Segons el tribunal, l’aplicació de les sibilli només pretenia certificar la veracitat de les acusacions. És a dir, si la víctima mantenia sota tortura tot el que havia declarat amb anterioritat, el testimoni es considerava cert. 

Finalment, Tassi va ser condemnat per violació, difamació i presentació de testimonis falsos a cinc anys de treballs forçats a la presó de Corte Savella. Una pena de la qual només va complir uns mesos. Perdonat i alliberat, gràcies a la intercessió del seu benefactor, un funcionari papal, el pintor va continuar rebent encàrrecs de les famílies més prestigioses de Roma. Afortunadament, Artemisia no va haver de suportar la ràpida reincorporació a la vida civil de Tassi, ja que, un mes després de la sentència, Orazio va aconseguir casar-la amb un pintor menor, amic de la família, amb qui es va establir a Florència.

Artemisia Gentileschi, «Susanna i els vells», ca. 1610

El 1638, Artemisia es va reunir amb el seu pare a Londres, a la cort de Carles I d’Anglaterra, on Orazio es va convertir en pintor cortesà. El pare i la filla estaven una vegada més treballant junts, encara que probablement aquesta no era l’única raó per viatjar a Londres: Carles I també havia sol·licitat els seus serveis. El rei era un col·leccionista fanàtic, disposat a arruïnar les finances públiques per satisfer els seus desitjos artístics. La fama d'Artemisia probablement l’intrigava. No és una coincidència que la seua col·lecció incloguera un quadre molt suggeridor titulat Autoretrat com a al·legoria de la Pintura.

Artemisia Gentileschi va conrear, fins a la seua mort, una pintura forta i agosarada bastida sobre un innegable sentit dramàtic i plena d’una franquesa, una espontaneïtat i un dinamisme molt poc freqüents. Després de separar-se del seu home -el matrimoni de conveniència no va durar massa- es va convertir en una dona independent, en una artista reconeguda a les millors corts europees, capaç de guanyar-se la vida amb les seues creacions. Va ser la primera dona que va ingressar a l’Accademia del Disegno de Florència. Entre les seues obres destaquen Susanna i els vells, Lucrècia, Jael i Sisserà o Judith decapitant Holofernes.

No va perdre mai l’orgull, una arma imprescindible que la va ajudar a fer-se visible en un univers liderat pels homes. Un orgull indòmit que, dia rere dia, la va refermar en la convicció que, davant de la niciesa d’aquells que s’obstinaven a rebutjar la seua vàlua, les obres parlarien per ella.

Artemisia Gentileschi va morir a Nàpols el 1656.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.