Per a què serveix un Nobel?

per Kristin Suleng

Columnistes

Per a què serveix un Nobel?
Per a què serveix un Nobel?

Des de fa un temps, com a una nova estratègia científica, la promoció del patrimoni cultural de la ciència, per a fer-la més atractiva als estudiants i estimular les vocacions, es basa a fabricar herois que commoguen la societat. Manufacturar grans noms exigeix, però, parar atenció a la pregunta de quins valors i accions s'han d'emfatitzar, per tal que les institucions no adopten un enfocament frívol, com sol ser l’habitual, de la investigació històrica sobre la ciència, reduint el patrimoni acadèmic a una font de construcció de marca i heroisme a costa del valor de la història científica. 

Ho afirmava no fa molt l’historiador de la ciència i dramaturg Robert Marc Friedman, catedràtic a la Universitat d’Oslo i autor del Projecte Meitner. Recordant a Lise Meitner, iniciativa de l'Institut de Física Corpuscular (IFIC) del CSIC i la Universitat de València, que conjuga teatre i física de partícules a través de la figura d’aquesta investigadora austríaca, que va tenir un paper clau en el descobriment i l’explicació de la fissió nuclear, per a recuperar la contribució de les grans pioneres de la Física Nuclear i de Partícules.

En commemorar-se el 15 de juny l’aniversari de la mort del físic noruec Kristian Birkeland, conegut per les seues investigacions en aurores boreals, la fixació del nitrogen per als fertilitzants artificials i la seua contribució a fundar l’empresa Norsk Hydro, emblema de la indústria de Noruega dedicada tant a l’alumini, l’hidrogen i les energies renovables, Friedman recordava que durant la celebració del centenari del seu decés en 2017 els canals de difusió van promocionar Birkeland com l’investigador més destacat del país per la gran gesta d’haver aconseguit huit vegades la nominació al Premi Nobel.

Tot i que se sol dir per a referir-se a Birkeland com a geni, el físic noruec no va trobar la solució al misteri de l'aurora boreal, sinó que va formular una hipòtesi especulativa que l'origen de l'aurora boreal es deu a partícules carregades negativament del sol que queden atrapades en el camp magnètic de la terra i són transportades a l'atmosfera en latituds més altes. La tesi va trobar dificultats teòriques, però Birkeland es va negar a sotmetre-la a un examen crític i va desestimar proves i arguments que contradeien els seus punts de vista, és a dir, que va sostenir actituds més bé poc científiques. Tampoc el nombre de nominacions no resulta d’allò més excepcional, sinó una tònica per a candidats diversos des que van començar els famosos premis suecs en 1901. Utilitzar les nominacions com una indicació de genialitat no és més que caure en un absurd. 

Una problemàtica ben important de Birkeland que es passa per alt és la seua autopromoció, la cerca egoista de fons, una obsessió que podria haver contribuït a la seua tragèdia, la mort a Tòquio als 49 anys d’un possible suïcidi en patir greus trastorns mentals i abusar de drogues, atrapat pel diable de la publicitat, que el va fer acabar en un manicomi i que va eclipsar totes les altres consideracions. Més que un gran geni, el que val la pena aprendre de Birkeland és la seua empremta com a un dels pioners d'una nova mentalitat acadèmica que s'ha tornat cada vegada més influent per tot arreu: la investigació ja no s'entén com a un mitjà de formació, sinó com una competició on guanyar ho és tot. 

Esborrar els aspectes foscos del passat o acomodar-lo a la immediatesa actual no ajuda a donar forma al futur de la ciència, que és sempre el motor de la història, com tampoc ajuda com a factor d’impacte donar tota la rellevància a la publicació de cartes conjuntes de Premis Nobel per a qualsevol croada, siga per acusar a Greenpeace i d’altres organitzacions antitransgènics de tergiversar els riscos, beneficis i impactes dels organismes modificats genèticament, com va ocórrer en 2016; per instar els líders mundials a prendre mesures definitives per a abandonar els combustibles fòssils i evitar una catàstrofe climàtica, per eliminar temporalment les patents de les vacunes contra la Covid-19 o per donar suport a l’exconseller català d’Economia Andreu Mas-Colell, encausat en el Tribunal de Comptes, per la seua integritat i alertant de les conseqüències desastroses que pot tenir aquest procediment per al professor de Harvard, una missiva que ha provocat «la indignació transatlàntica», titulava el Wall Street Journal fa un parell de dies. 

Les cartes signades per desenes de Premis Nobel haurien de considerar-se amb una mirada matisada, sobretot si s’atén als seus resultats, que solen ser nuls. En tractar-se de qüestions associades amb la investigació, el que s’ha d'analitzar és l'evidència científica existent, perquè, en cas contrari, caiem en una fal·làcia d'autoritat. En 1994, el Nobel de Química 1993 pel desenvolupament de la PCR, tan en voga pel coronavirus, el nord-americà Kary Mullis, va negar en un congrés europeu d’investigació clínica el vincle entre el VIH i la SIDA. El Premi Nobel de Medicina 2008, el professor francés Luc Montagnier, afirmava en 2019 que existeix base científica en l'homeopatia, però que «està ignorada perquè el problema de la ciència actual és que se silencia tot el que pot molestar a l'economia». No sempre els investigadors llorejats tenen l’evidència de la seua part. 

L’aura del Nobel també dona pas a uns altres tipus de rellevància, l’heroïcitat digital. No deixa de ser un fenomen curiós que una institució com la Fundació Premis Jaume I, els jurats dels quals han estat integrats per més de mig centenar de Premis Nobel des del seu naixement en 1989, hagen apostat enguany per convidar també com a part del jurat coneguts influencers i divulgadors científics com ara Javier Santaolalla, Pere Estupinyà o Eduardo Sáenz de Cabezón. El futur de la història de la ciència en tindrà de segur bona matèria amb els herois 4.0 de la ciència.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.