L'ecofeminisme no és una moda, és una praxi

per Maria Pérez Company

Tribuna

L'ecofeminisme no és una moda, és una praxi
L'ecofeminisme no és una moda, és una praxi

Les modes, com tot en la vida, són transitòries. Cada època porta arrelats amb ella determinats moviments reivindicatius. Actualment existeixen diferents eixos que són tendència dins de les diferents ideologies polítiques. En el cas de les esquerres hi podem destacar, entre altres exigències de la societat, l’ecologisme i el feminisme. El perill de caure en una moda és no saber perquè t’hi has immiscit, és a dir, formar part d’un moviment perquè és allò que socialment et permet relacionar-te amb certs col·lectius, però no tindre-hi una raó ferma i enraonada que s’ajuste als teus valors. Per això, avui he volgut clavar-me on no em demanen, per parlar de tot allò que diem que som, però que ens costa fer. 

Bé, i què se suposa que és l’ecofeminisme? Començaré dient què no és -o què no hauria de ser-, però és figura destacada en alguns càrrecs electes i no tan electes. L’ecofeminisme no hauria de ser un lobby, no pot ser un instrument que ajude a accedir a llocs de poder. Françoise d'Eaubonne, escriptora i feminista francesa, va ser la primera dona que va parlar sobre la unió entre el feminisme i l’ecologisme. Va ser qui va elaborar el concepte d’ecofeminisme, entés com a corrent de pensament que relaciona la subordinació de les dones i d’altres grups socials no privilegiats amb l'explotació de la resta d'espècies que habiten al planeta blau. Aprofitar aquesta ideologia per a col·locar-se en la cresta de l'onada dels moviments socials sense creure realment en el fons de la qüestió o, per fer-ho més senzill, sense dur a terme la praxi, deixa la potencialitat d’aquest corrent activista descafeïnat o amb poc sentit. 

Si ens fixem en el model valencià, com és possible que s’abandere el feminisme i alhora no es deixe créixer -o, almenys, així es percep- desenes de dones liderant els diferents discursos reivindicatius? Per contra, ens trobem amb un escenari de dones lideresses que podem comptar amb els dits d’una mà. No deixar engrandir i multiplicar la presència de dones en els quadres orgànics i institucionals, no deixa de ser exercir l’heteropatriarcat -encara que siga amb la samarreta morada ficada. No podem caure en els discursos masclistes que ens condueixen a persistir en la subordinació dels diferents grups socials. Açò ens aboca a patir els mateixos pecats que ha comès el catolicisme. Em contava un company una anècdota de quan era menut, d’un dia que es trobava a l'església i un captaire va entrar cridant que necessitava ajuda. Recordava com uns senyors - que feia uns minuts responien ruega por nosotros a consuelo de los desgraciados, esperanza de los enfermos - feien eixir a crits el pobre desgraciado. El mateix passa si continuem amb el rol supremacista en els diferents àmbits de la vida pública i privada. 

Ser ecofeminista vol dir ser sostenible. Ser sostenible no només vol dir saber reciclar o fer agricultura ecològica, ser sostenible és viure en harmonia, i per tant en equilibri amb tot allò que t’envolta. I açò vol dir, saber que tens la llibertat de ser qui vulgues ser, on vulges ser i com vulgues ser, però sabent que has de respectar al planeta, tant com als éssers que hi habitem en ell. Ser ecofeminista ha de ser creure i saber que està en les teues mans fer d’un País Valencià un país amb igualtat d’oportunitats, més just, més tolerant i per tant, més sostenible. 

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.