L’humor negre de Vox

per Francesc Viadel

Columnistes

L’humor negre de Vox
L’humor negre de Vox

Quan vaig començar a fer classes de periodisme d’investigació a la universitat, un dels exercicis que el company Francesc Barata i jo mateix féiem fer als nostres estudiants era el de documentar amb minuciositat l’atemptat amb bomba contra la revista satírica El Papus el matí del 20 de setembre de 1977. 

Es donava el cas que el luctuós fet que es va saldar amb un mort i dèsset persones ferides de gravetat havia tingut lloc a pocs metres de les nostres aules a l’edifici d’una plaça plena de terrasses sovintejada cofoiament pels nostres alumnes. 

Amb l’exercici, els estudiants aprenien a localitzar fonts difícils de trobar amb un clic i, a més, a reconstruir un episodi sinistre i amb moltes ombres de la convulsa Transició espanyola amb la violència de l’extrema dreta i la llibertat d’expressió com a principal protagonista. 

A molts els sorprenia que l’existència d’una simple publicació de caràcter satíric poguera provocar un atemptat. Era una sorpresa molt inconvenient, sens dubte, conseqüència de tants anys de desmemòria institucional, d’embelliment de la realitat del procés de Transició així com d’emblanquiment deliberat del franquisme. Tot plegat, un autèntic fracàs del mateix sistema que des de sempre ha estat parcialment tutelat per alguns dels principals factòtums del bloc reaccionari espanyol.   

A aquells joves estudiants, calia explicar-los que la sàtira ha estat des de sempre una manifestació de resistència civil contra els enemics de les llibertats i els abusos del poder, a més d’una arma eficaç contra l’autoritarisme que només tolera el seu propi humor, el qual sempre utilitza amb finalitats propagandístiques i, sovint, com a avantsala de la repressió sense la qual seria derrotat.  

Explicar-los com el règim nazi es va escarrassar per reprimir aquelles crítiques mordaces considerades desviacions morals, actes de traïció o mostres de derrotisme. Un acudit podia costar la vida a qualsevol ciutadà o la privació de la llibertat en les condicions extremes de les presons alemanyes de Hitler. 

O casos com el de l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller i del seu dibuixant Carlos Gómez Carrera, Bluff, assassinats a Paterna el 1940 després de patir tortura per haver parodiat l’església, la Falange, els militars i el mateix Franco.

Als reaccionaris, doncs, no els agrada que es faça xunga d’ells i, si poden, sempre actuen amb contundència i miren de tallar de soca-rel les crítiques. Ho hem vist aquests dies amb l’assenyalament per part de Vox en les xarxes socials de l’editor d’El Jueves, Ricardo Rodrigo Amar, per unes caricatures dels principals dirigents de la formació d’extrema dreta. Els voxonites intimiden l’editor i, alhora, pretenen fer passar bou per bèstia grossa quan acusen El Jueves d’incitar a l’odi contra milions d’espanyols perquè no els agrada veure’s caricaturitzats. 

És el mateix partit que es va posar al capdavant de les protestes contra l’assassinat per part de gihadistes dels dibuixants del Charlie Hebdo atesa la seua condició de musulmans i a favor de fer tanta burla com calguera del profeta Mahoma en nom de la llibertat d’expressió. La formació compta entre les seues files amb un tipus com Arévalo especialista a fer humor del broc gros contra discapacitats i homosexuals. El mateix Arévalo que va negar en la ràdio pública valenciana que Franco perseguira mai els gais. 

Dit això, fora ingenu pensar que l’atac de Vox a El Jueves siga un arravatament puntual. Que ningú no s’equivoque. La formació ultra, especialista a escampar fem en les xarxes socials, rumors contra els menors migrants o contra els seus adversaris, el primer que faria si arribara al poder seria limitar tot acte de llibertat d’expressió contrari al seu ideari, a la seua cosmovisió de la societat, d’entendre la vida. Per això diuen que fan una cosa i fan la contrària. Es mostren acèrrims opositors a la limitació de les fake news impulsada pel Gobierno enmig d’un clima de preocupació a tot Europa, però alhora ensenyen el garrot a publicacions com El Jueves perquè no els agrada com ixen en les vinyetes. 

És evident que en l’Espanya de Vox -com en la de Franco, on no cabia Carceller ni Bluff- tampoc no cabria un programa com Polònia, revistes com El Jueves o Mongòlia, actors com Xavi Castillo o actrius com Silvia Abril fent acudits sobre ells... Només hi hauria lloc, és clar, per a l’humor negre contra els migrants, els rojos, els mariquites o contra qualsevol adversari.  Amb la de jutges i policies malhumorats que n’hi ha no els resultaria massa difícil convertir el país en un tristíssim vall de llàgrimes.  

Com vulga que siga, recordeu l’irònic aforisme de Joan Fuster: «Les dents són per a mossegar, en principi. Ensenyar-les en un somriure és contra natura».

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.