El nostre fem

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

El nostre fem
El nostre fem

El tenim per tots costats, envoltant-nos, precedint-nos, asfixiant-nos, sense que a penes ens adonem de la seua densitat, abast i profunditat. El fem, el nostre fem, no sols satura els abocadors legals i incontrolats on les ciutats depositen les seues excrescències, sinó que enverina les nostres ments, contamina les idees i afecta les seues aplicacions pràctiques, amb tot el reguitzell de perversions polítiques i renúncies ètiques que això comporta. No resulta estrany que alguns dels més abjectes casos de corrupció dels últims temps tinguen a veure amb la gestió dels fems. Tota una metàfora d'una època bruta, tremendament bruta.

Perquè el fem que fabriquen els mitjans o el que generen polítics corruptes, empresaris infames i tota sort de rufians togats, no és més que el reflex del nostre fem interior, d'eixe que s'amaga entre els plecs insondables de la nostra psique, on s'amunteguen les brutícies que constantment afloren conduint-nos per la senda del caos destructiu i la inconsciència més nociva. Un fem que explica eixe tropell d'enveges, gelosies, traïcions i ganivetades que crònicament desballesten els partits autoproclamats d'esquerres, cada vegada més afonats en els seus propis complexos, que són els dels seus dirigents psíquicament conservadors. El fem fosc de la ment és l’inspirador dels horribles crims sexuals de les esglésies presumptament redemptores, de les dogmàtiques reaccions de la ciència ortodoxa davant allò que qüestione els seus pilars, del sadisme social i econòmic de les dretes amorals, i fins i tot de les violacions als bons sentiments de les persones que encara creuen en les bondats de l'amor incondicional.

El fem s'acumula, això és el que té el fem que no s’arreplega, i amb la seua proliferació i estancament es podrix i els vapors que exhala intoxiquen el nostre enteniment, ennuvolen la raó i ens deixen pegats a un terreny ple d'incerteses, fantasies depredadores i fatalismes vitals de tot encuny. Ni tan sols ens veiem amb forces per a fer de l'humus virtut i convertir-lo en adob per a créixer nosaltres, però no en xifres macroeconòmiques o estadístiques oficials, sinó per a créixer cap avall, cap a eixe món inexplorat on, amb una mica d'esforç, és possible que trobem alguns tresors que ens il·luminen, que ens retornen la il·lusió, que ens facen entendre que la vida també pot ser neta i bella.

Mentrestant, el fem seguix ací, fent-se més gran, encara que nosaltres seguim obsessionats amb provar noves llepolies, amb enganyar-nos una vegada més. Algunes veus assenyades fa ja molt temps que ens van advertir que este joc no pot seguir indefinidament, que els límits venen a buscar-nos, i que no és possible continuar desentenent-nos de la putrefacció que generem, dins i fora. El fem és ja quasi el nostre medi ambient i les bosses de fem onejant al vent s'han convertit en les nostres tristes banderes. Fins quan? La resposta no admet dilació.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.