La cultura de la cancel·lació realment existent

per Joan Canela

Columnistes

La cultura de la cancel·lació realment existent
La cultura de la cancel·lació realment existent

Santiago Segura està molt preocupat per la censura i la manca de sentit crític i humorístic de la gent. L’actor, director i productor de cinema no es refereix, però, a les amenaces que ha rebut l’editor d’El Jueves per part de Vox. El tercer partit més votat arreu de l’estat espanyol anima els seus seguidors a esperar el directiu a la porta del seu despatx i «exigir-li les seues responsabilitats» pels continguts de la revista.

No, Segura està preocupat perquè assegura que avui en dia «hi ha gent que intentaria prohibir Torrente». Ho planteja com una possibilitat, perquè no li ha passat. Fins ara, que se sàpiga, ningú ha intentat prohibir una pel·lícula per ser «políticament incorrecta». De fet, encara que es volguera, tampoc tindria mecanismes ni força per fer-ho. Segura té por d’una cosa que no ha passat però que ell creu que podria passar. Les pors, és clar, són lliures, però també diuen molt de nosaltres mateixos, del nostre estatus i de la nostra situació al món.

Des dels mitjans i altaveus mediàtics de la dreta fa anys que s’intenta alertar sobre els perills de la cultura de la cancel·lació. Cancel·lació, òbviament, des de l’esquerra. Un perill que, no sé si serà real als EUA o a altres països anglosaxons, però que és pràcticament anecdòtica a l’estat espanyol. No fa gaire, ABC publicava un reportatge sobre els escriptors «castigats» per portar la contrària a l’esquerra. Els primers exemples: Ana Iris Simón, esbombada per tots els mitjans com la gran esperança de la nova narrativa castellana encara que en realitat ha venut menys llibres que Noruega. Convidada com a representant de la joventut pel mateix govern d’esquerres. També cita Sergio del Molino, algú que fa anys que té tribuna a importants mitjans de comunicació malgrat que ha tingut una sola idea —i que estira com un xiclet— a la seua vida. I el càstig? Doncs que la gent a les xarxes socials l’ha criticat. I altra gent, òbviament, els ha defensat. Però s’han quedat sense publicar? Han rebut amenaces o agressions? Han estat acomiadats?

Ací, al cap i a la fi, l’única cultura de la cancel·lació realment existent és la de sempre i contra els de sempre. No només l’exemple d'El Jueves que citava abans. Una amenaça que caldria prendre seriosament, tenint en compte que la directora de la mateixa revista ja va rebre la visita d’algú que li «va exigir responsabilitats» pel que publicava. Però és que aquest cas no és l’únic. No fa gaire que també es feia públic que Las Cosas claras, l’únic infoshow televisiu amb una línia editorial progressista, acabava el 27 de juliol i no renovaria. O que el fotoperiodista Albert Garcia, detingut a Barcelona durant les protestes contra la sentència als dirigents independentistes, s’enfronta a una petició fiscal d’un any i mig de presó. I ja per acabar: la directora d’una cadena de locals de comèdia de Madrid, reconeixent que no contracten dones perquè els seus monòlegs són «massa feministes».

I és que només en les darreres tres setmanes hem tingut quatre casos que exemplifiquen molt clarament els diferents mecanismes que utilitza la censura: l’acomiadament laboral, la manca d’accés als espais de difusió massiva, la criminalització policial i judicial i l’amenaça directa i l’agressió. Els quatre exemples són exactament contraris a la suposada dictadura de la correcció política. I això per no parlar dels internautes jutjats per fer acudits de Carrero Blanco, dels humoristes encausats i amb espectacles cancel·lats per fer broma amb la bandera espanyola o els cantants directament empresonats o a l’exili per cantar sobre el Rei. O fins i tot, l’ús de la inspecció de treball per perseguir un mitjà com aquest.

La llibertat d’expressió està en perill i clar retrocés a l’estat espanyol, sí. Però la influència de la correcció política i la cultura de la cancel·lació d’esquerres és pràcticament inexistent i fins i tot m’atreviria a dir que és positiva pels personatges que poden victimitzar-se i aconseguir alguna tribuneta pagada als grans mitjans conservadors, que són la immensa majoria.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.