Espanya no escolta

Un parell d’idees per a cimeres regeneracionistes

per Salvador Vendrell

Columnistes

Espanya no escolta
Espanya no escolta

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Després d’un fum d’anys de democràcia, un president valencià, Ximo Puig, s’atreveix a establir lligams amb els territoris amb els quals tenim «vincles històrics». En una visita a Catalunya ja es va parlar d’impulsar una espècie de Commonwealth mediterrània, que era la manera de camuflar els temuts Països Catalans... Ja veurem si d’àixò n’ix alguna cosa bona. Ara, ha volgut anar a les Illes on vol construir un pont, que el president valencià ha batejat amb el nom de Jaume I, que busca reafirmar un espai comú que se situe com a tercera via entre el centralisme i l’independentisme. La proposta de Francina Armengol i de Ximo Puig és vella i regeneracionista, però, malauradament, sobretot, fracassada. L’«escolta Espanya» dels Maragall, la de l’avi i la del net, ja sabeu com va acabar. I aquest pont, de València a les Illes, gaudirà del mateix ressò en el govern de la «nació» que li han donat els altaveus mediàtics de l’altiplà i caminarà «com el burro Victòria, sense pena ni gloria»—que conste que m’agradaria equivocar-me.

No seré jo qui negue la utilitat dels compromisos de cooperació social, econòmica, cultural, turística i, sobretot, política que les nostres autoritats —la del País Valencià i les Illes— volen consolidar amb la celebració de cimeres anuals. Està molt bé tenir voluntat de treballar junts en el futur per buscar la manera per acabar amb injustícies com la del retardament de la reforma del finançament. M’emociona que la presidenta del govern de les Illes rememore Estellés per assegurar que ambdós territoris som un poble, un espai comú que existeix des de fa segles, però que cal enfortir. I que el president Valencià explique que tant a València com a Ciutat de Mallorca hi ha una llotja, un carrer dels cavallers i un carrer de Ramon Llull... No negue la bondat d’aquesta cimera. Diré, això sí, que trobe a faltar la presència del govern de Catalunya que supose que deu pensar que buscar una «visió integradora, una Espanya millor» és una ingenuïtat ben grossa.

Seria perfecte que collara la tercera via que volen obrir Francina Armengol i Ximo Puig, una nova concepció de la pell de brau que funcionara, «la nació de nacions» amb què Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE. No faria falta que tornaren a Suresnes, al ple reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’estat espanyol. N’hi hauria prou en què els defensors que «Espanya és una nació de nacions», com ara Ximo Puig, Francina Armengol o el mateix Pedro Sánchez, no entengueren que tota la sobirania està en la «nació» i la submissió en les «nacions». Caldria corregir alguns errors que es van cometre quan es va fer la «inqüestionable» transició espanyola a la democràcia. Com ara el que va denunciar Borja de Riquer: 

«Els polítics de la democràcia optaren per fragmentar la història d’Espanya. En cap moment no se’ls va ocórrer fer una història d’una Espanya plural»

Ni una història ni res. I caldria evitar que els nous «regeneracionistes» anaren pel mateix camí. Tots estem obligats a saber l’idioma espanyol —el de la «nació»— però tot són sentències judicials contra la tímida normalització de la nostra llengua en el propi territori —«el de les nacions»—. Posats a fer propostes regeneracionistes que no trenquen amb l’estat, sinó que el consoliden —i ja que estem a les Illes— podríem ressuscitar la proposta que va fer Aina Moll en el 1976:

«... hem de reclamar que el català (i naturalment també les altres «lenguas regionales») sigui cooficial amb el castellà, dins tot l’àmbit de l’Estat espanyol, amb igualtat total de drets. És una reivindicació d’estricta justícia, que no pot ésser rebutjada per ningú que pensi sincerament que s’ha de respectar la rica varietat lingüística i cultural del conjunt de pobles que formen l’Estat».

 Això, si no volem  que els parlants de les llegües que no siguen el castellà continuen essent uns ciutadans de segona. Si fora així, només caldria prioritzar la llengua de cada lloc i els funcionaris no posarien cap impediment perquè cadascú poguera utilitzar la seua llengua amb plena igualtat. 

I podem seguir amb els plans educatius. ¿Per què no es considera Ausiàs March —de les «nacions»— com un dels més important poetes de segle XV del conjunt de l’estat, del conjunt de la «nació»? Per què no s’assumeixen els nostres autors com a patrimoni propi de la «nació»? Per què Cervantes —de la «nació»— sí i Joanot Martorell —de les «nacions»— no? El mateix Cervantes va dir del llibre de Martorell, el Tirant lo Blanc: «Tesoro de contento y mina de pasatiempos», així com, pel seu estil, «el mejor libro del mundo». No és prou, però, perquè l’estudien els alumnes de tota la «nació». Han expulsat els nostres autors, la nostra història i les nostres llengües del sistema educatiu espanyol i posen dificultats perquè les coneguem nosaltres. Recordeu Wert i el perill de la desnacionalització d’Espanya? Quin perill? Són incapaços, tots, de reconèixer un estat plurinacional? ¿Potser que, per això, molts reciten ja només l’últim vers d’un poema de Joan Maragall: «Adéu, Espanya!»?