País de paraules. Hui: «alifac»

per Eduard Ferrando

Llengua

EP
EP

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Quan u es fa major comença a sentir paraules que fins aleshores no tenien cap efecte en la robusta salut de la joventut. No res, l'escoltaves però com que no la paties no feies molt de cas i avant va el carro. Però tot canvia amics i amigues (que difícil es fa això de doblar). La paraula de hui me la va amollar ma mare quan em vaig queixar d'un parell de dolors que s'han acomodat sense demanar-los-ho en la meua vida i no hi ha manera de desnonar-los. Alerta al que em va soltar: «Redéu xiquet, tens més alifacs que un burro de tres gallets», que què és? Vos l'han dita? Si és així, prepareu-vos que la cosa ja no pararà...

Com podeu imaginar per la morfologia del mot, prové de la veu llatina al-ifas, tal com recull l'AVL en la seua secció La paraula del dia. A més, hi desplega el significat i l'evolució semàntica del mot, ja que recorda que si en origen era una «bossa on els llauradors duien les llavors per a fer la sembra», per un procés analògic passa a aplicar-se als «tumors sinovials que, per excés de treball, apareixien en les articulacions dels ossos de les garretes dels cavalls i altres equins». Esta evolució la referencia amb Lo somni de Joan Joan de Jaume Gassull de finals del s.xv, noteu: «per al rocí / que prou no·s bo per al molí / a tirar sacs, / tot ple de vorm i d’alifacs». Dit això, no ens ha de sobtar doncs que el DNV definisca alifac en la primera accepció com un «mal físic que sobrevé amb els anys o que es patix a conseqüència d'una malaltia». Per cert, vos estalvie l'exemple que posa que el de mare és molt millor, a on va a parar! Veges si no demostra l'evolució semàntica de què parlàvem... 

El Paraules en xarxa de Juli Jordà també la recull i ens proposa, a més, alguns exemples ben significatius: «Quan ens fem majors, tot són alifacs»; «Tens més alifacs que la burra de Pepe». I diria que en proposa un altre d'ús, fixeu-vos: «qui va fet un alifac va desgavellat i desastrat». Vosaltres decidiu.

Pel que fa a l'abast arreu del domini lingüístic, no l'he trobat més enllà de les contrades del nostre prim País Valencià, cosa que no vol dir que no es diga a més llocs. De fet, el mateix DCVB la ubica en valencià i esmenta el Maestrat, però no recull cap testimoni de més enllà. També, i pels testimonis rebuts de la gent més propera amb qui he parlat, diria que està en clar desús, i no crec que això vulga dir que estem tots bé de salut, sinó que la que no té molta salut hui en dia és la nostra llengua. Així que feu el favor i parleu-la bona cosa.

Acabaré crec que cagant-la, però no puc deixar de compartir-vos un testimoni literari trobat al Miracle de la muda, d'Escalante, de mitjan segle dèneu. Vos passe un fragment de conversa en què parlen de les respectives esposes. Mireu quina barra: «Martí: cuant yo enviudí em bach posar com un loco de content, y de la meua es patent que en pòc me podia queixar. /  Pere: ¿Que per desgrasia patia també de algun alifac? / Martí: Pichor: es que ric y rac ferla callar may podia. Grasies pòts donar, chermá, que tens muda á la siñora, que una dòna parlaora ¡huy! es lo pichor que hiá».

Cal que contextualitzem l'humor de l'època, clar que sí, si alguna cosa tenim els valencians és bon humor i un sarcasme potent. Dit això, aquells que encara parleu així de les dones, feu-vos-ho mirar perquè diria que no fa gens de gràcia ja la cosa. Això era el segle dèneu, moniatos...