Tal dia com hui del 1854 es van produir alçaments populars arreu del País Valencià contra el govern dels moderats

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1854 es van produir alçaments populars arreu del País Valencià contra el govern dels moderats
Tal dia com hui del 1854 es van produir alçaments populars arreu del País Valencià contra el govern dels moderats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 17 de juliol del 1854 es van produir alçaments populars arreu del País Valencià contra el govern dels moderats. 

La revolució anomenada «Vicalvarada» va començar el 30 de juny amb una batalla a Vicálvaro, prop de Madrid, entre les tropes revoltades del general O’Donnell i les governamentals d’Isabel II, a la qual va seguir una important insurrecció popular a Madrid i Barcelona, on el poble va assaltar palaus i presons, i va construir barricades. Al País Valencià, també hi va haver alçaments a les principals ciutats i es van activar juntes populars provincials. Aquest alçament va acabar amb la Dècada moderada i va donar pas al Bienni progressista.

El 14 de juliol l’Heraldo de Madrid, diari de tendència demòcrata avançada i anticlerical, publicava que a la Marina Alta hi havia «una invasió pseudorepublicana capitanejada per un tal Ferrer, albeítar (veterinari) d’Ondara», i que «els alcaldes dels municipis es preparaven, amb els veïns honrats, a rebutjar els rebels».

Els revoltats van entrar als pobles sol·licitant als homes que s’incorporaren a les seues files, oferint-los menjar i salari diari, sense obtindre cap resultat. «En les breus hores que els revoltats han romàs al Verger, Ondara i Pego, no han aconseguit fer prosèlits, malgrat haver oferit a cadascun que s’afiliara a les seues banderes, ració i deu reals diaris».

Dies després, l’alcalde d’Alcoi i cap de la columna situada a la ciutat, en una comunicació amb Cocentaina, feia saber que la facció capitanejada per Pascual Ferrer, albeítar d’Ondara i Miguel Jorro Fendi, havia sigut expulsada de la província d’Alacant per les columnes destinades a la seua persecució i acorralada al poble de Montitxelvo (la Vall d’Albaida). Allí va ser derrotada per les tropes governamentals  procedents de València. Com a resultat, van fer 64 presoners, van matar Ferrer i van ferir de gravetat el seu segon Jorro Fendi. Els presoners van ser conduïts a Gandia.

La burgesia més progressista va donar suport al poble a canvi que aquest els fera costat i els ajudara a governar i reformar l’economia. Proposava unes quantes mesures fonamentals: servei militar obligatori per a tothom, les classes altes no podrien pagar per evitar-lo; creació d’un cos armat, la milícia popular, format per la petita burgesia i el poble, en detriment de la Guàrdia Civil; eliminació dels odiosos impostos sobre els consums que tan negativament afectaven les classes baixes. Semblava que, per fi, la revolució burgesa a l’estat espanyol començava a tindre un cert component popular, que s’assemblava a la revolta francesa del 1789.

La revolució fa saltar per l'aire l'stablishment polític i l'equilibri dels partits. Van aparéixer dos nous partits. D'una banda, la Unió Liberal del general O’Donnell, nodrida de moderats i progressistes. D’una altra, el Partit Demòcrata, que portava en el seu interior una ala radical, de caire republicà. El bipartidisme es va veure sobrepassat.

La primera espurna de les «Jornades de Juliol» va prendre el 14 de juliol a Barcelona, on la presència als carrers de la classe obrera, a causa de la manca de treball i dels sous  baixos, va ser massiva. 

El malestar pel despotisme del clan dels Sartorius, coneguts com «els polonesos», va fer esclatar la revolta en tot l’Estat. El 17 de juliol, la reina Isabel va cessar el Govern de Luis José Sartorius, comte de Sant Lluís, i el va substituir pel general Fernando Fernández de Córdoba. A l'eixida d'una correguda a la plaça de bous de Madrid —que en l'època estava al costat de la Porta d'Alcalá— es va desencadenar una manifestació que temia que el canvi de gabinet fora una eixida en fals a la crisi.

Durant les primeres nits, va brollar un nou clima social, una atmosfera que va diluir antagonismes polítics i va col·locar, braç a braç, diferents faccions polítiques. «Tots som un», cridaven paisans i soldats als carrers.

L'alçament del 1854 va tindre una conseqüència política immediata. El parlament  espanyol sorgit d'aquesta crisi va acollir per primera vegada republicans declarats i va obrir un procés constituent: en els dos anys següents es va redactar una nova Constitució.

 

Fonts: Bernardo Gutiérrez, «Jornadas de Julio: el 15M que iluminó 1854», El Salto Diario, 2018 /  Pere Cardona, «1854 Juliol. Rebel·lió republicana en la comarca», Avisos de la Història, 2019  / Viquipèdia