Cuba i la democràcia

per Joan Canela

Columnistes

Cuba i la democràcia
Cuba i la democràcia

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Aquests dies corria per les xarxes el fragment d’una antiga entrevista a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano on reconeix que Cuba té molts defectes –«enormes» diu ell-, però que si se l’ataca tant i se l’assetja tant no és per aquests, sinó precisament per les coses que fa bé.

La reflexió es converteix en rabiosa actualitat aquests dies, amb els mitjans de comunicació inundant-nos de notícies sobre «el col·lapse del sistema cubà», les «protestes massives» i la «repressió brutal» del govern. La conclusió és clara: Cuba és una dictadura que ha de caure.

El problema és que posant aquesta cobertura en context amb les que hem vist –o no, el silenci també és una forma d’informar- recentment, costa saber que entenen exactament per dictadura. Veneçuela, un país amb eleccions, pluralitat política i llibertat de premsa és considerada una dictadura igual que la cubana, mentre que el cop d’estat a Bolívia va ser presentat com «un canvi de govern» i la brutal repressió a Colòmbia –amb massacres de centenars de persones- es converteix en una anècdota que no val la pena noticiar. Deia que no s’entén, però en realitat s’entén massa bé. En el neollenguatge mediàtic, una dictadura és aquell govern on no manen els rics.

Però no cal marxar a l’Amèrica Llatina per fer la prova del cotó a la preocupació democràtica de la premsa espanyola. Només aquesta calorosa setmana de juliol, quan representa que l’activitat informativa ja va decaient amb tothom pensant en les vacances d’estiu, s’han produït cinc escàndols que en qualsevol democràcia més o menys normal haurien suposat un terrabastall polític i social. Repassem:

El diumenge 11 de juliol,una investigació periodística revelava que el Rei Joan Carles, cap de l’Estat espanyol durant gairebé 40 anys, havia acumulat una enorme fortuna gràcies a l’encomiable negoci del tràfic d’armes. Silenci.

El dimarts 13, dues advocades basques, jutjades per presumpta pertinença a ETA, declaren amb tot tipus de detalls les esfereïdores tortures patides a mans de la Guàrdia Civil. Silenci.

El dimecres 14, una mare amb quatre fills és desnonada del seu pis a Vallecas(Madrid), propietat d’un fons voltor. La imatge, del fotògraf Jon Imanol Reino, en què un agent antiavalots empeny fora de sa casa a una nena de dos anys es converteix en viral a les xarxes socials i El País la compra en exclusiva «pel seu valor fotogràfic». El drama dels desnonaments, malgrat la teòrica moratòria continua i ací no passa res.

El dijous 15, dins la sèrie d’àudios de Florentino Pérez que està publicant El Confidencial, n’arriba un que explica el sistema del president del Reial Madrid per controlar els mitjans de comunicació –pressions econòmiques, contactes, advocats...- i treure i posar periodistes, directors o programes sencers, inclosos en els mitjans públics. Un escàndol per l’atac a la llibertat de premsa? No. Silenci.

El mateix 15, a la vesprada, es fa pública una denúncia de Microsoft, segons la qual l’estat espanyol hauria comprat un software israelià per tal d’espiar els seus ciutadans de forma il·legal, especialment ciutadans catalans. De nou: silenci.

Diu la teoria del Pinkwashing que si només t’interesses pels drets LGTBI quan els amenaça el teu adversari, potser no t’interessen tant els drets LGTBI com atacar l’adversari. Potser caldria començar a parlar de Democracywashing per definir certes cobertures –i silencis- als grans mitjans.